Nihon Monogatari

Els ramen del drac

2006-07-13T16:14:00.000+02:00

Els ramen, concebuts com a pasta ràpida, es van inventar, com ja vam explicar, a Yokohama. Però no impedeix que en un dels futuristes carrers d'Osaka, trobem nombroses paradetes especialitzades en aquest tipus de pasta. La més espectacular que vam trobar va ser aquesta prop de Dotonbori, presidida per un enorme drac.

L'idea de la botiga és bastant similar a la d'un Fast-food demanes com vols la pasta, quines peces de carn et venen de gust i, apa, a esperar que t'ho preparin. Després hi pots afegir tota mena de complements com salses picants, cebes... Tot per completar el plat al teu gust.

Per cert... Molt a prop d'un d'aquest pasta-ràpida-del-drac vam trobar el cinema que sortia a la pel·lícula Kid's Return de Takeshi Kitano.

Les llums de Dotonbori des del pont Ebisu

2006-07-12T23:52:00.000+02:00

El Canal Dotonbori viu el seu moment culminant quan passa per sota del pont Ebisu (Ebisubashi), un nom que té el seu origen en el déu dels pescadors.

El panorama és espectacular, al·lucinant.
El pont és travessat per milers de persones cada minut (tot i la seva petita mida). Un riu humà de japonesos feliços i ociosos que gaudeixen del panorama. Parets senceres plenes de llums de tots els colors anunciant des de la xocolata Gliko (molt popular) fins el musical del Rei Lleó. Llumns, neons i publicitat per aquest remake de Las vegas. 360º d'emocions non-stop!!!

Les aigües del canal són una de les més contaminades del món, però també el lloc preferit pels habitants d'Osaka per celebrar els triomfs de l'equip nacional de futbol. Fins a 5000 persones han arribat a capbussar-se alhora....

Els carrers adjacents també són un prodigi lumínic que combina a la perfecció amb les grans pantalles que vomiten des de videoclips fins anuncis de tota mena. Mentrestant el riu humà és imparable. Música, diàlegs, un equip urbà conscientciat que s'encarrega de la neteja de pont, un equip de la tele retratant l'anunci de la xocolata. Qui vol més espectacle. Tornem a seure per gaudir de l'aventura.

Okonomiyaki per a tots els gustos

2006-07-11T23:30:00.000+02:00

Els okonomiyakisón un altre dels plaers gastronómics ràpids d'Osaka. Es tracta d'una mena de truita japonesa de verdures. Però també, segons com, fa pensar en una crêpe (per la pasta)i una pizza (pel farciment).
En teoria, els okonomiyaki tal com el seu nom indica és un platet que te'l pots fer al gust. Però com que allà encara no ho sabíem vam deixar que el cuiner fes.
Sobre la pasta hi pots afegir des de salsa Okonomiyaki, fins mahonesa (de soja?), les arxipresents làmines de bonítol, algues (nori) o gingebre... I suposem que moltes altres coses més donat la versatilitat del producte.

Menjar a Dotonbori

2006-07-10T18:30:00.000+02:00

Benvinguts dotonbori, el carrer on l'espectacle és el menjar!!!

Osaka es reinventa, un cop més, arribada la nit. Els grisos i desgastats carrers de la ciutat brillen amb milers de colors. I res millor que visitar el famos carrer dotonbori, un paradís culinari osakès. Es tracta d'un allargat carrer paral·lel al canal del mateix nom que està travessat per un dels ponts més famosos de la ciutat, l'Ebisu. A l'altre costat del carrer, l'espectacle total, una quadrícula de carrers coberts per un porxo on es pot menjar ramens, takoyakis, okonomiyakis o altres especialitats de la gastronomia japonesa o bé, comprar tota mena de records cutre-turistics.

Un dels menjars més típics del carrer, pel que cal entaular-se i no tenir pressa, és el cranc. N'hi ha nombrosos restaurants que ofereixen, cuin a de totes les formes possibles, aquest producte. És fàcil saber on trobar-los... Ho endevineu?
(només cal que mireu les fotos del restaurant Kani Doraku i el seu frontó)

A mig carrer es pot trobar un dels elements més reproduits al merchandasing de les botigues d'Osaka. Es tracta del pallasso de Kuidaore que, segons ens informa la guia, significa menjar fins caure reventat, una habilitat especial dels habitants d'osaka. I és que no hem d'oblidar que a aquesta ciutat no dominen ni la pressa ni la trepidància de Tòkyo. Bé, doncs, a menjar i a veure!!!

Una altra de les coses entretingudes per fer a l'hora de sopar, és observar l'actitud dels vianants. Aquests carrers semblen, una mica, els principals de ciutats com Calella o Lloret de MAr. Japonesos de totes les parts del país, gent tranquil·la, reposada, alegre... tots a punt per menjar fins reventar. Unes hores més tard descobrirem aquest mateix personal una mica més alimentats i, molts d'ells, una mica més borratxos, agafats, cantant i altres símptomes inesperats en aquest Japó que estem intentant conéixer una mica més.

El paradís dels takoyakis

2006-07-08T16:00:00.000+02:00

Una de les formes se subsistència alimentària a Osaka consisteix en la ingestió de takoyakis. Sabíem que tembé en podríem trobar a Tokyo però aquí la cosa arriba a nivells olímpics.

Hi ha moltíssimes botiguetes presidides per un pop (tako) que vénen aquesta mena de bunyols farcits. Tots els comerços tenen una mena de planxa-ouera on el cuiner col·loca una mica de pasta i un trosset d'octòpode. Després, un cop fet per un costat (ja sabem que els cercles no en tenen de costats, és per dir-ho d'alguna manera!!!) tomba el takoyaki per l'altre. Després es munta en una mena de plat de cartró i es cobreix amb una mena de salsa barbacoa i uns làmines primíssimes (quasi transparents) de bonítol.

Tota una experiència menjar takoyakis al mig del "parc temàtic gastronòmic" que forma la zona de Dotonbori. La gent fa cua per comprar tres boletes "pringoses" farcides d'un tentacle quasi cru...

Osaka-jo

2006-07-06T12:30:00.000+02:00

El popular castell d'Osaka (Osaka-jo) és una de les atraccions de la ciutat. Tot i haver estat reconstruit al llarg del segle XX, data de 1575 de l'època de la reunificaicó del país.
La veritat és que si no s'ha vist cap castell històric (com per exemple el de Nagoya o el d'Himeji, cèlebre per sortir a algunes pel·lícules de Kurosawa) l'estructura no deixa de sorprendre. Els castells "a la japonesa" són molt diferents als europeus. El conjunt sembla una enorme torre que creix de forma piramidal destacant, per sobre de tot, l'enorme i altíssima base de pedra sobre la que s'enlaira la construcció.
Els exèrxits invasors, en cas de superar les altes muralles que envolten el castell a un radi de 100 i 200 metres (dobles muralles) ho teniem difícil per escalar una enorme paret vcertical que no tenia cap entrada.

El castell és i el seu recinte amurallat són, ara, un bonic parc ple de turistes i on s'orgnitzenb actes de tota mena. Nosaltres vam visitar la ciutat tot just abans d'una mena de festival musical d'estiu per adolescents i vam poder comprovar tota la infrastructura de l'event.
Encara que l'interior del castell és completament nou i no permet conéixer com estaven distribuïdes les seves dependències, val la pena visitar-lo perquè hi han instal·lat un museu d'història de la ciutat amb mapes, il·lustracions i documents reals d'èpoques remotes que són molt interessants. També hi ha armes i alguns invents. Un conjunt d'andròmines que fan entretinguda la visita.

Però també és interessant pujar a dalt de tot per gaudir de les esplèndides vistes de la ciutat. Descobrireu que és l'únic moment en que contempleu Osaka sencera i no un conjunt de nuclis connectats a travès de la línia del metro (inconnexos per la ment del turista!).
Encara una mica desorientats, descobrim zones com Namba, Umeda o la coneguda Jitenno. El panorama és espectacular: inmmensos gratacels, grans zones residencials, enormes estructures de pavellons esportius, parcs... Quin vertígen!!!

A cadascuna de les cantonades de les teulades principals hi podem veure un peix daurat, una mena de carpa protectora de la construcció que fa, aproximadament, tres metres d'alçada...

Shin sekai i la torre d'Osaka

2006-07-05T17:02:00.000+02:00

El viatge als passats anys 70 comença Shin Sekai. Passat el "susto" dels budes necròfils, arribem a una zona tremendament desfasada i desnaturalitzada. Es tracta del barri de Shin Sekai que significa, segons les guies, el Nou Món Meravellós. Edificis de ciment gris, brossa i decadents botigues i paradetes situades al voltant d'una gran torre de ferro.
Es tracta de la torre Tsutenkaku, que va ser construida als anys 50, una època en la que era la més alta de Japó i del continent. Ara el més estimulant que es pot fer al seu peu és menjar unes boletes de pop (deixarem les alçades per més endavant!!!)

Per ser sincers, és mitja tarda i intuïm que la zona deu tenir més marxeta cap a la nit. Shin Seklai sembla, de nou, el gran triomf de les compres i les llums de neó (aquí descobrim com són els carrers de Blade runner de dia, quan el protagonista fa la migdiada!). Els carrers adjacents a la torre estan plens de botiguetes, bars i restaurants. Però també hi podem trobar un petit parc d'atraccions (Festivalgate) en el que destaca una muntanya russa percebuda entre els edificis més alts.

Shin Sekai és un barri popular. Com comprovarem que és una tònica general a Osaka, aquí les dues activitats principals són les compres i el menjar de tota mena de platets al carrer i als milers de restaurants distribuïts per tota la ciutat.
Un passeig per la zona és entre curiòs i extravagant. Un cambrer ens confon per portuguesos i intenta que passem dins del seu bar, els iaius japonesos juguen al go a nombrosos establiments, decoracions de fanalets i flors de plàstic guarneixen cada encreuament, cada carrer. Més enllà veiem el pas alçat de les vies del metro.... però no hi havia una muntanya russa per aquí?

Però el que més destaca als carrers de Shin Sekai és la gran presència de fanalets amb forma de peix globus, n'hi ha tents que s'ha generat una espontània competencia per veure qui el fa més gran (com el de la foto que quasi ocupa tot un encreuament).
El fugu (peix globus) és una de les especialitats culinàries del barri i, per extensió, d'Osaka. També és un animal carregat de verí i per tant la seva ingestió és molt arriscada (però risc és el que sobra aquesta ciutat, seu dels yakuzas!!!). Però tranquils que hi ha uns cuiners especialitzats (amb títol, eh!) en buidar de verí totes les vísceres del peixet i en preparar-lo de moltes maneres. Nosaltres, però, vam decidir no tastar-lo.

El barri de Tennoji

2006-07-04T17:00:00.000+02:00

Després de l'atabalament de la recerca i localització de l'hotel (una mica més i ens traslladem a la veïna ciutat de Kobe!!!). Arriba el moment de moure'ns per Osaka i descobrir el que la ciutat ens pot oferir.

Donat que ja intuïm que Osaka és una ciutat moderna, decidim anar a recuperar el seu passat visitant el temple de Shitenno-ji. Després d'agafar l'embolicat metro sortim per una parada situada al bellmig d'uns grans magatzems. Quan, finalment, trobem la sortida ens posem a caminar per un barri popular fins arribar al temple. És un dels més antics del Japó però no conserva cap edifici original, excepte la gran torii d'entrada que data de l'any 1294. No està malament. La zona, realment, és molt popular. Hi ha famílies passejant, sembla que acaben de tancar una mena de fireta.

Sortim en direcció cap el temple Isshin. Una barreja d'arquitectura moderna i antiga on destaquan, amb un cert morbo, una capelleta amb unes estàtues de Buda confeccionades amb cendra de morts.
No hi ha dubte que el barri de Tennoji és bastant tranquil. A banda del trànsit res ens fa pensar en els gratacels que veurem més endavant a altres zones de la vila. Ni rastre d'ells. Per aquí tot són cases particulars, edificis dormitori i algun que altre templet a peu del carrer.

Però prop d'aquí tindrem aviat una curiosa sorpresa.

Tot a 100 yens o el kitkat blanc

2006-06-28T15:50:00.000+02:00

Osaka és una ciutat més propera. Per aquest motiu vam poder passejar per barris més humils i conéixer com viu la gent japonesa "del carrer".

Prop del barri dels koreans (que no vam acabar de trobar, tot sigui dit) hi ha unes estretes i entortolligades galeries en les que pots trobar tota mena d'imitacions barates des d'ulleres Ray Ban a samarretes Armani.

Per aquests carrers també hi ha innombrables restaurants i patchinkos. Atrets per la forta música d'un d'aquests paradissos de l'entreteniment descobrint un tot a 100 yens i un super. Així els usuaris poden jugar al seu joc preferir i després acabar de fer les compres. Després de comprovar que els "tot a 100" el que sigui són similars ens deixem seduir per les promeses d'un super japonès. Hi trobem de tot en alimentació i neteja. Arribem a la conclusió que estan ben servits.

Però dos descobriments seran els que més ens captivaran. Investigan l'amplia secció de llaminadures trobem els genuïns dorayakis que menjava en Doraemon, no els que ens venen per aquí més petits i plastificats. Aquests dorayakis si que són purament menjar-brossa-industrial... Però un segon descobriment ens descol·loca: A Japó tenen kitkat de xocolata blanca! Brutal... Cal que ens comprem una mostra de cada.
Bon profit.

Benvinguts a Osaka

2006-06-27T18:33:00.000+02:00

Després de les experiències de la megatòkyo i la tradicional Kyoto, esperàvem ben poca cosa d'Osaka. Doncs la ciutat, eclipsada per la seva proximitat a Kyoto, té els seus atractius. Per un costat tenim el gran caos arquitectònic. Edificis moderns al costat de petites casetes, temples, ponts, botigues, castells, cementiris, nòries i gratacels formen un gran conjunt que costa d'assimilar.

Sobretot quan recorres la ciutat més pel metro que per l'exterior. Perque el que més recordes a la tornada és que t'has passat mitja visita al metro, desorientat. Vam visitar el barri Koreà les zones comercials de Dotombori, Namba i Umeda, l'aquari, el barri de l'electrònica Den Den Town... però som incapaços de col·locar-los en un mapa. I mira que ho hem intentat amb el google-earth.

Però, a més, Osaka té un encant especial. És la cutretecnomodernitat, és una de les ciutats preferides pel turisme interior. Una mena de Torremolinos entrecreuat amb Lloret. Tot està com antiquat i decadent. El paradís dels patchinkos i el menjar (al que li dedicarem un altre post). Per la nit pots passejar per un dels carrers més il·luminats del món, menjar cranc cuinat de mil·lers de formes, pujar en una de les nombroses nòries i, ja entrada la nit, mirar com s'emborratxen els salaryman. És divertit veure com a Osaka, una mica beguts, s'agafan entre ells com si fossin amics de tota la vida.

Els japonesos... són així! (4)

2006-06-05T13:29:00.000+02:00

Com que hi ha tants canals que s'han d'omplir de continguts, et trobes els mítics equips de la televisió japonesa A TOT ARREU!!!!!!

Per exemple, a Tsukiji:

... o a Harajuku, faltaria més...

Fins i tot a Osaka, al pont Ebisu...

La super-mon i la cerimònia budista

2006-05-31T15:05:00.000+02:00

Aquesta, diuen (tampoc es pot dir que ho haguem comprovat estrictament) és la porta més gran d'aquest estil de tot el Japó. És la Sanmon (mon=porta) i dóna accés a un altre dels preciosos temples de Kyoto, Chion-in. La super-mega-mon va ser construida per proclamar la supremacia de la secta budista Jodo, que té la seva seu curiosament en aquest temple el qual, impactats per la porta, no vam pensar en retratar. Us haureu de conformar amb les fotos de la mon, des de diverses perspectives.

El complex de temples de Chion-in ens depara una altra sorpresa: la supercampana, que vés per on, també és la més gran del país (Pesa 74 tones i només la toquen un cop a l'any, és clar, perquè deu costar de moure).

I per si tot això fós poc, a l'interior de Chion-in, el dia que hi vam anar (04/08/05), hi vam enxampar una autèntica cerimònia budista. Ens vam asseure descalços de genolls com si fossim japonesos de tota la vida i la vam observar detingudament. ELs monjos recitaven sutres o mantres (no sabria dir) i de tant en tant, un s'aixecava, deia un nom i una persona d'entre els assistens s'aixecava i oferia una ofrena. Lamentablement no enteniem res de la cerimònia, però tot i això els cants dels monjos van aconseguir hipnotitzar-nos i fascinar-nos una bona estona...

I aquest va ser, finalment, el darrer record que ens vam emportar de Kyoto. Perquè la nostra següent parada per terres nipones va ser l'entranyable i inefable ciutat d'Osaka.

Nijojo, un castell que canta com els rossinyols

2006-02-28T18:19:00.000+01:00

Fushimi, Heian, els palaus d'or i plata, els jardins Zen, els camins per filosofar... Quina diferència entre Tòkyo i Kyoto. Tan oposades com les síl·labes que formen els seus noms.

El tercer dia a Kyoto comença molt a prop del nostre hotel ja que visitem el veí castell de Nijo (Nijojo, d'ara en endavant). Es tracta d'un delicat palau envoltat per unes potents muralles. Res a veure amb el tradicional i potent estil de castell japonés que podrem veure més endavant a Osaka.

L'edificació principal data del 1603, l'època d'esplendor del shogun Ieyasu Tokugawa, període del que ja havíem pogut admirar a Tokyo alguna edificació. Un cop superar l'impacte dels poderosos murs massissos de més de 10 metres d'alçada arribem a una gran plaça, senzilla i ordenadament japonesa. Són les 9 del matí, només hi ha 5 japonesos i 2 occidentals (nosaltres).

Busquem la porta d'entrada.

La gran Porta Karamon.

És, segons la guia, una porta amb forta influència xinesa que es pot apreciar, essencialment, a l'hastial ondulat del llindar. Impressiona passar-hi per sota.

Arribem a un nou pati "dur" presidit per l'edifici principal del palau. Les portes s'obren a les 9:20 hores. Decidim esperar. El mateix fa la família ja ponesa. A les 9:20 ja estem tots preparats per entrar però les enormes portes de fusta no s'obren de cap manera. A les 9:22 una de les japoneses no pot més i comença a picar. Ens obren. Ens descalcem i comencem una fascinant visita a un de les més belles construccions que hem pogut veure mai. Un viatge a una altra època, quan Kyoto era la capital del país.

L'edifici està construit amb fusta i profusament decorat amb talles de tota mena d'animals, reals o imaginaris (a l'estil dels que no vam poder veure a Nikko). Les finestres i portes estan formades per requadres de paper que, curosament, cal renovar periòdicament. Els terres... bé del terra parlarem dintre d'unes línies.

El palau es conserva en perfecte estat. Cada estança, passadís o habitació encara conté unes meravelloses pintures en negre sobre or puntejades de verd, blanc o vermell. Pertanyen als artistes de l'escola Kano de pintura, una família de samuráis de classe baixa que es van especialitzar en la creació de paisatges a l'estil xinès (que com ja hem dit estava de moda per aquella època, el que són les coses!!!). Caldria destacar les planxes dels cirerers, pins i, principalment, les dels tigres. Les més impressionants de tota la visita.

La gràcia dels restauradors/conservadors de Nijojo és que han col·locat maniquís que representen el shogun, el seu seguici i tota la cort. Per un moment ens oblidem que som ninos i assistim a un cerimonial a la sala de recepcions; més tard ens relaxem a les dependències de l'emperador.

L'únic problema és que ja s'ha començat a omplir de turistes japonesos disciplinats que no estan més de 5 minuts a cada sala (el temps que dura l'explicació gratuita que fa una màquina situada a cada habitació).

Deixem passar els grups nombrosos per gaudir d'una de les atracción del Nijojo (que traduit significa el castell número 2). Ni més ni més que el seu popular sistema d'alarma, més conegut amb el poètic nom de "terra del rossinyol". Sembla difícil de creure però és veritat. Pels passadissos més propers a les estances del Shogun és impossible caminar sense sentir una mena de refilet. Fas una passa i sents l'ocellet, una altra i una altra i el terra vinga a cantar. Suau, molt suau, però suficient per se enxampat robant o conspirant contra el govern. L'alarma es dispara i ja has begut oli!
És divertit observar les cares dels que descobreixen aquest "terra del rossinyol" per primer cop. Tothom prova de caminar de puntetes, fent saltironets o bé s'està quiet. Obervant què passa. I sempre passa que, trepitgis on trepitgis, toquis la fusta que més ràbia et faci, o no, canta el maleït ocell. Una alarma ben ecològica del segle XVII.

Fem el "tour" de l'interior del castell, recuperem el caçat i ens proposem descobrir els jardins. No són cap meravella, n'hem vistos de millors. Però estan tan ben cuidats!!!

La ruta, a partir d'aquí està molt pautada. Hem de seguir un camí concret que ens porta per altres edificis secundaris en els que trobem a faltar el terra cantaire.

Un dels darrers segments dels jardins, llegim a la guia, és ric per la seva gran col·lecció de roques decoratives... Però nosaltres ja tenim de decidit quins records ens emportarem del castell número 2.

The ultimate torii experience

2006-01-30T00:01:00.000+01:00

Al país del sol naixent, el sol matina tant que per la tarda de seguida es fa fosc, fins i tot a l'estiu. Per això, encara que només eren quarts de set quan vam decidir visitar el temple de Fushimi Inari, quan hi vam arribar ja era negra nit. I aquest factor va contribuir a fer molt especial la visita a aquest temple shintoista la principal peculiaritat del qual és la seva impressionant avinguda de torii.

Les portes torii habitualment donen accés als temple shintoistes però a Fushimi són també elements votius pagats per empreses i particulars per demanar prosperitat pels seus negocis (si us fixeu en les fotos, les lletres negres gravades a les torii corresponen als noms d'aquells que les han pagat com a ofrena al temple). I a Fushimi n'hi ha tantes que totes juntes dibuixen un camí cobert que s'enfila fins a 4 quilòmetres muntanya amunt enmig d'un bosc frondós. En alguna de les mil guies que vam consultar abans d'anar al Japó asseguraven que Fushimi era una experiència inoblidable, i nosaltres, aventurers de mena, no ens la vam voler perdre. I en una tarda solitària d'agost, i quan ja era ben fosc, us asseguro que per nosaltres realment aquesta va ser The Ultimate Torii Experience.

Però comencem pel començament. El temple de Fushimi Inari no és un destí excessivament turístic a Kyoto perquè obliga a desplaçar-te bastant del centre històric. S'ha d'agafar un tren especial fins a l'estació d'Inari, que està a uns 20 minuts ben bons del centre-centre, o sigui que hi has de voler anar expressament. Això si, només sortir de l'estació ja topes amb la torii "oficial", la que anuncia l'entrada a Fushimi i que fa pensar molt poc en la renglera de portes taronjades que trobaràs al darrera d'aquest característic temple shintoísta.

Fushimi és un dels temples shintoistes més famosos consagrats a les Inari, deitats (Kami) de l'arròs i del sake. Un dels símbols que s'associen a aquestes deïtats són les guineus, o kitsune, que presideixen el temple i donen també la benvinguda al visitant.

D'entrada, vam observar com la ocasional població autòctona que passava pel temple feia els rituals de rigor: moneda, toc de picarol gegant, dos cops de mans i oració al kami. I també vam aprofitar per mirar pels entorns del temple, on vam trobar coses curioses com aquesta figura de cavall.

The Ultimate Torii Experience va començar poc després, quan aquí els dos valents, més sols que la una i a les fosques, vam decidir entrar en el laberint de portes ataronjades.

Vam avançar alegrement uns metres, seguint el camí de portes i deturant-nos els minitemplets i racons plens de toriis versió pocket que apareixien de tant en tant. Però l'entusiasme es va anar transformant en un terror paralitzador quan ens vam veure atrapats en la foscor, entre tanta porta i amb el soroll de fons del bosc nocturn (the creatures of the night, what a sweet music they make, que deia en Dracula).

I ens semblava que en qualsevol moment un kami del bosc o una de les kitsunes de pedra detectaria el nostre pànic, es faria real i ens començaria a perseguir proferint udols monstruosos.

I quan semblava que la cosa no podia ser pitjor, van aparèixer les bifurcacions...

En aquell moment vam organitzar un comité de crisi, vam acordar que l'excursió de quatre quilòmetres sota les torii devia ser més agradable de dia i vam recular -morts de por- fins arribar a l'edifici central del temple, on ens vam refer de l'ensurt.

Mentre reposavem, asseguts a les escales, vam veure desfilar com un mini exèrcit, en fila índia i deixant un metre i mig de distància entre un i altre, a una curiosa família de japonesos (pare, mare, fill, filla). També vam riure amb un nen petit que intentava repetir el ritual shinto de la seva mare i que li feia festes a les kitsune de pedra. I també vam veure passar algun japonès solitari que s'empassava el laberint de toriis. I tot i que vam passar una llarguíssima estona asseguts a l'escala del temple, reposant totes les emocions del dia i la nit, al japonès empassat per les torii no el vam pas veure sortir...

Uns mesos després, el santuari de Fushimi Inari ha reaparegut a les nostres vides, en un bonic pla de la pel·lícula Memorias de una geisha.

I no sembla un lloc tan terrorífic, després de tot...

Lost in Heianjingu

2006-01-26T12:12:00.000+01:00

Un entretingut passeig ens porta des de les rodalies (nanzenji) fins a la gran tori del santuari Heian (Heianjingu). Podem observar com es viu a l'extrarradi de Kyoto (sembla que gens malament, la veritat). Veiem petits templets shinto funcionals, un parc enorme que inclou el museu d'art contemporani de la ciutat i, una mica més endavant... La gran torii vermella (només cal fixar-se en la mida dels autobusos per entendre l'escala).

(per cert les japoneses perdudes en l'anterior post, com nosaltres, també han arribat fins aquí)

Heian va ser contruït el 1895 per celebrar els 1100 anys (ara ja són 1200!!!) des de la fundació de la ciutat de Kyoto. Tot és enorme i, sens dubte, destaca el seu llampant color vermell. Tot, repeteixo, TOT és d'un color vermell que pot arribar a fer mal a la vista. Heian és el segon santuari shintoista més important de la ciutat després de Yasaka.

Com que hem arribat 15 minuts abans del tancament fem una ràpida pregària mental al kamii inari per tal que ens deixin passar. La veritat és que ens colem, intentant que el vigilant no se n'adoni. De fet se n'adona però ens deixa passar (els kyotencs són més amables!). El problema d'arribar tard és que els jardins que envolten el temple ja estan tancats.

Però per nosaltres és molt important accedir a aquest santuari (no, no, encara no som shintoistes!!!). Aquí ens espera una cita cinèfila. Hem vingut a Heian per localitzar el desig que Scarlett Johanson deixa nuat a un arbre a LOST IN TRANSLATION. Sembla que, finalment, aconseguim la nostra fita:

Sempre és divertit viatjar a la recerca de llocs mítics cinematogràfics. Aquest és especialment significatiu perquè, durant el nostre recorregut per la ciutat, comencem a entendre el que la protagonista del film busca, el motiu pel qual el visita.

Heianjingu és un bon lloc (quina llàstima no poder veure els jardins) per celebrar tota mena de cerimonies, com per exemple bodes (ens hem permès citar, un altre cop més, LOST IN TRANSLATION).

Passeig filosòfic

2006-01-24T13:14:00.000+01:00

Un cop finalitzat l'inspirador passeig pels jardins de Ginkakuji comença un no menys fascinant recorregut pel Passeig del filòsof o Camí de la filosofia (segons la guia). Tetsugaku no michi, com el coneixen els japonesos, és un preciós camí vorejat per un canal, tot farcit de sakures, que uneix els temples de Ginkakuji i de Nanzenji.Però abans d'endinsar-nos-hi calia preparar-se el cos: a una de les nombroses paradetes a l'entrada del camí ens comprem uns farcellets de plàtan i canyella i uns deliciosos batuts de meló i maduixa.

Aquest camí era el preferit per reflexionar del filòsof Kitaro Nishida, fundador de l'escola de pensament de Kyoto. No hi cap dubte que el Camí de la filosofia és un bon lloc per meditar. Primer perquè no hi ha ningú. Els turistes semblen haver desaparegut, perquè les rutes turístiques s'acaben al temple de plata i continuen fins els santuari Heian (del que ja parlarem més endavant). I segon perquè la caminadeta de mitja hora llaaaarga pot fer enrera fins els més valents després de portar mig dia de visita per la ciutat.

Nosaltres decidim fer aquest recorregut perquè, seguint els consells d'una guia, no cal visitar tots els temples de la ciutat i val la pena descobrir altres racons. De cop i volta (un cop més) la trepidància, en aquest cas turística, dóna pas a la pau i la tranquil·litat. Passegem i païm tots els esdeveniments del dia. Encara tenim present les lluentors del pavelló daurat, l'impacte del misteri de les 15 roques de Ryoanji, el monjo budista cantaire i els seus jardins zen de Daisen-in... realment Kyoto és magnífic!

L'estiu de Kyoto és d'un verd intens. Tot passejant vora el canal pel qual el filòsof Nishida divagava, comencem a imaginar la natura a la tardor amb les fulles dels aurons d'un vermell intens, la blanca neu de l'hivern cobrint el camí o la primavera amb les flors roses dels cirerers que ara ens estan regalant els ulls amb el verd esclatant de les seves fulles.

De la ruta surten nombrosos camins que porten a temples shintoistes i budistes (nosaltres continuem amb l'abstinència) però també ens permet tafanejar a travès de les finestres i reixes d'algunes cases que es troben a tot el recorregut. Observem els porxos d'entrada, les decoracions i, fins i tot, els amulets que posen a les entrades. Fotografiem un Tanuki (mapache en castellà) que trobem en una d'elles.

El camí és llarg i relaxant. Quan arribem Nanzenji estan tancant. Llástima perquè tothom recomanava el seu jardí zen! En una altra ocasió serà... Decidim entretenir-nos mirant un petit temple dedicat als porcs senglars.

Abandonem el Passeig del Filòsof i tornem a la civilització.

Ens costa una mica orientar-nos amb el plànol. Preguntem a unes noies japoneses com tornar a Kyoto (al centre, és clar), però elles estan més perdudes que nosaltres. Optem per tornar a peu i, descobrim divertits, que elles, contradient-se amb les seves indicacions, també han optat per seguir-nos a nosaltres... A vegades costa una mica entendre aquests japonesos!!!

Comença a enfosquir a Kyoto i encara ens quedem moltes experiències per viure i moltes meravelles per veure.

La plata verda de Ginkakuji

2006-01-22T15:40:00.000+01:00

La lògica turística ens fa fer un salt del Pabelló daurat al Pabelló Platejat, però contra el que un podria pensar, els dos temples no estan un al costat de l'altre com els medallistes olímpics en el podi, sinó que obliguen a traslladar-se d'una punta a l'altra de Kyoto. Nosaltres, després d'un dinar basat en el clàssic plat de sopa i pasta japonesa, travessem la ciutat en bus, perquè entendre el metro de Kyoto no és que sigui difícil, és que és totalment impossible. Això si, a l'autobús comprovem que la capacitat dels nipons de dormir als transports públics no es limita únicament al metro. I després d'una estona ben bona d'excursió pel centre de Kyoto, arribem a Ginkakuji.

Recordeu que a propòsit del barri de Ginza vam explicar que el terme Gin significa "plata". Ginkakuji és el nom comú que els japonesos li donen a Jishoji, un temple que pertany a l'escola Shokoku de la secta budista del Rinzai Zen. De fet, inicialment no era un temple sinó que era el refugi de muntanya del shogun Ashikaga Yoshimasa, que va ser el propulsor d'un cert renaixement artístic que es va batejar amb el nom de Higashiyama. En Yoshimasa, a més, era el net d'Ashikaga Yoshimitsu, que va ser el constructor de Kinkakuji. Una mica picat per la iniciativa del seu avi, Yoshimasa va decidir l'any 1482 construir ell també un pabelló. Perquè no fós exactament igual va decidir que enlloc de recobrir-lo d'or, el seu seria de plata. Però abans que pogués fer realitat el seu projecte va tenir lloc la guerra Onin, i com totes les guerres, va deixar el personal en la ruina. I de la plata de Ginkakuji va quedar només el nom...

Ara, aixó si, el Pabelló de Plata és un notable exemple de temple antic situat en un marc incomparable en plena natura, domesticada segons l'exquisida manera de fer dels japonesos. Al temple s'hi accedeix per un bonic camí que travessa un jardí de sorra blanca decorat amb espectaculars figures geomètriques fetes també de sorra. I un cop vist l'edifici, el passeig continua entre els frondosos boscos que enmarquen el pabelló. Com que nosaltres ho visitem a l'agost, els arbres tenyeixen l'entorn d'un intens verd brillant, i la seva contemplació ens suggereix que l'autèntica plata de Ginkakuji es troba en els seus arbres i les seves plantes.

No ens en vam poder estar: ens vam emportar de record una de les característiques fulles dels aurons, aquelles que a la tardor es tenyeixen d'un vermell intens.

Ara aquestes fulles d'auró ens permeten rememorar la bellesa de la plata verda de Ginkakuji.

Excés de bellesa

2005-09-24T01:00:00.000+02:00

Ja ho deia Stendhal que un excés de bellesa et pot trastocar el cervell. A Kyoto, els riscos d'embogir davant els temples i jardins maravellosos és molt elevat, i concretament a Kinkakuji, no només és una possibilitat molt probable sinó que se'n pot trobat un cèlebre precedent en la història recent. Del com i el perquè Hayashi Yoken, un novici del temple budista de Rokuonji, va prendre foc a aquest imponent temple daurat que emergeix enmig d'un llac envoltat de natura, en parla Mishima a la seva famosa novel·la El pabellón de oro, publicada l'any 1955, només cinc anys després d'aquest fatídic incident que va destruir un dels indrets més encantadors de Kyoto.

Així, el Kinkakuji que vam veure nosaltres (03/08) és una reconstrucció idèntica força recent d'un palau construit originàriament entre el 1358 i el 1408, per ordre de Yoshimitsu, el tercer shogun Ashikaga, que va renunciar als seus deures militars per ordenar-se sacerdot i retirar-se en aquest plàcid indret. Inicialment construit com un pabelló, a la mort de Yoshimitsu Kinkakuji es va transformar en temple.

Avui, Kinkakuji és, comprensiblement, un dels indrets més visitats de Kyoto. A Kinkakuji (Kin=or) s'hi accedeix per un preciós camí de sorra enmig del verd dels arbres, i s'arriba fins a la vora d'un llac immens, al centre del qual s'aixeca imponent aquest temple de tres pisos recobert d'or, amb un sostre rematat amb un au fènix de bronze que brilla sota els reflexos del sol. L'exhuberant mont Kinugasa serveix de teló de fons d'aquest temple, i tot el conjunt constitueix un excel·lent exemple de paisatgisme Muromachi.

Ninnaji

2005-09-11T21:01:00.000+02:00

Seguint el típic recorregut turístic ara ens tocaria visitar el famós pavellò daurat inspirador d'una coneguda novel·la de Mishima. Però donat la proximitat que el complexe templari de Ninnaji i la recomanació que en fan les guies decidim desviar una mica la nostra ruta per realitzar una visita més tranquil·la i completista.

Una caminadeta curta des de Ryoanji ens acosta a Ninnaji, un temple de la branca del budisme Shingon fundat l'any 888 que era una de les residències de l'emperador i que ara és Patrimoni de la Humanitat. Només passar les imponents portes de Nio vigilades per dos terrorífics guardians (que fan menys por perquè estan una mica atrotinats!) descobrim que no hi ha, pràcticament ningú. L'avinguda és impressionant. Comencem a caminar fins que trobem la segona gran porta.

Tornem a tenir al davant una gran avinguda que finalitza a un bonic temple de fusta. Ara si que trobem algun turista. Però els especímens són locals: una mare i els seus dos fills armats amb un caçapapallones, dos avis asseguts prenent la fresca sota un porxo milennari, dos excursionistes que escriuen un desig en una tauleta de fusta... Això sí que és gaudir del patrimoni artístic. Esplèndids jardins (quina enveja no poder venir a la tardor! quina enveja no tenir vacances per primavera!) i pagodes de diferents pisos. L'edifici del final de l'avinguda és una coneguda escola d'arranjaments florals.

Reculem ara, tornem a ensopegar amb els nens caçapapallones, i visitem el que havia estat la residència de l'emperador. Només entrar a l'edifici principal et fan treure les sabates!!! Els japonesos, previsors com ningú, han col·locat uns prestatges sota l'hastial principal que permeten deixar el calçat ben ordenat(compte! que ningú se l'emporta!).

El conjunt de pavellons i sales és una meravella. Cada sala està decorada finament amb pintures murals. Sobre el color daurat del fons un artista va pintar una branca de pi, un tigre, un terra nevat, unes aus volant. Una delícia. L'efecte aconseguit és brutal: un petit traç negre, una mica de color, un difuminat blanc i el fons d'or creen un ambient que et transporta a un temps remot.

En altres moments la decoració és mínima i està dominada per una mena d'stendart amb mostres de cal·ligrafia i una petita decoració floral. Quin gust. És una llástima que no ens deixin trepitjar el tatami ni entrar dins de cada habitació. Ens hem de com conformar guaitant amb gust totes les dependències i imaginar-nos com seria passar-hi un cap de setmana (no aspirem a més)

També és divertit perdre's pel laberint de camins i porxos del palau principal de Ninnaji. A un costat tens les exquisides pintures murals. A l'altre, inacabables jardins verds o secs, en la variant kyotenca, formats només per còdols blancs pentinats en diverses direccions.

Sortim per la porta de Niomon i ens disposem a agafar l'autobús (la millor forma de oure's per Kyoto) en direcció al pavelló daurat. Un cop dins del bus ens trobem la primera família catalana del nostre viatge.

Quinze no són quinze a Ryoanji

2005-09-08T18:40:00.001+02:00

Kyoto és la capital dels jardins. Com ja hem dit els japonesos adoren la jardineria i fan veritables meravelles amb nombroses menes pedres, arbres, arbustos i, fins i tot, més de 15 varietats de molsa.

Després del prodigi de Daisen-in i els diferents estils de jardí que s'hi poden veure, des del vegetal fins al jardí sec fet només de munts de còdols, ens dirigim a un altre punt mític de la ciutat de Kyoto: el temple de Ryoanji.

Entrem per un accés similar al de tots els complexos budistes japonesos, amb jardins i estanys i molts camins, i arribem per fi al temple central: un majestuós edifici de fusta. Ens descalcem i comencem a explorar l'edifici. No triga gaire a aparèixer la multitud. Tothom està contemplant el gran jardí zen del temple del Drac Pacífic, que és una mena de piscina de pedres grises d'on sobresurten quinze grans roques convenientment disposades per disparar l'imaginació, per provocar la reflexió, per interrogar l'espectador.

No ho entenem: tothom compta les pedres, es canvia de lloc i les torna a comptar. No, no és una mena de meditació zen-matemàtica. El cas és que sabem que hi 15 pedres però, miris des d'on miris, només en veus 14. Aquest és el més gran misteri d'aquest jardí. La fascinació és absoluta. Perquè no les puc veure totes de cop? Una petita inquietud que reflecteix tot allò d'incomprensible i inabarcable que hi ha en aquest món. Ni canviant de perspectiva podrem arribar a entendre'l, copsar-lo completament. Quinze pedres ens estan donant una gran lliçó sobre la vida. No pots evitar tenir un gran sentiment d'humiltat.

La ruta continua per les dependències del temple. A un altre costat de l'edifici un plàcid jardí de molsa en un llempant color verd. Quin descans per la vista... Ara no cal que comptem res. Ens quedem a guaitar. Finalment un enorme estany envoltar d'aurons i ple de nenúfars ens acomiada del temple del Drac Pacífic (Ryoanji).

Kyoto té un tresor a cada cantonada i, durant el dia d'avui (03/08), encara en trobarem moltíssims.

El simbolisme d'un jardí de sorra i pedra i el monjo budista políglota cantaire

2005-09-06T15:27:00.000+02:00

Daitoku-ji és una conjunt de temples molt recollits i silenciosos, plens de racons entranyables com, per exemple, aquest ple de figuretes protectores de les ànimes dels nens morts:

Daitoku-ji està molt lligat al chanoyu i per això, a banda de temples també hi ha moltes cases de te. Però no va ser la cerimònia del te el que ens va fer matinar a Kyoto per fer aquesta visita, sinó les ganes de veure un jardí zen dels de veritat. Concretament, volíem veure el famós jardí sec del període Muromachi de Daisen-in.

La gràcia d'aquest jardí tan auster, de sorra i pedra, és que reprodueix en tres dimensions una pintura paisatgista monocroma xinesa de l'estil Sung, i que representa el destí de la humanitat, la seva relació amb la natura i el seu lloc a l'univers. Maco, eh?

De fet no es tracta d'un únic jardí sinó de quatre jardins diferents que envolten el temple. Cadascun d'aquests jardins té una simbologia diferent: un representa el mar interior de Japó, l'altre el mític mont Hirai, el tercer representa el riu de la vida i l'últim -i més espectacular i conegut-, el Gran Oceà.

El Gran Oceà està representat per una gran extensió de sorra pentinada de la que només emergeixen dos cons idèntics de sorra i, en una cantonada, un arbre que té la mateixa forma -segons diuen- de l'arbre sota el qual Buda va trobar la il·luminació.

Mireu-vos bé aquesta fotografia perquè, encara que no mati, és bastant exclussiva: a Daisen-in estava prohibit fer fotos però nosaltres, contra tota norma, vam decidir fer-la igualment. Buda es va empipar i va fer que la nostra fabulosa màquina digital Canon que ens havíem comprat només feia sis mesos es trenqués irremeiablement i per sempre més. Jo trobo que és una bonica forma de morir, en jardí zen com aquest, encara que només siguis una càmara digital... Per sort, també portàvem una reflex de les de tota la vida i vam poder continuar retratant les maravelles de Daitoku-ji i de Kyoto en general.

A Daisen-in, per cert, no estavem sols. També hi havia un simpàtic i curiossíssim monjo budista que, pel que vam mig deduir, es dedicava a recopilar cançons populars d'arreu del món amb la col·laboració desinteressada dels turistes que passen pel temple. La cosa funciona més o menys així:

-el monjo budista et pregunta d'on ets
-li dius: Spain
-immediatament fa un immens somriure i es posa a recitar una mena de poema llarguíssim en un idioma que sembla algo així com el castellà (pronunciat a la japonesa)
-fas cara de sorpresa i després el felicites per lo bé que parla el castellà amb accent japonès
-el monjo budista somriu encara més i et treu una pila de papers on hi té escrites les lletres d'un munt de cançons populars en castellà i et pregunta si en saps alguna
-si en saps alguna, te la fa cantar mentre ell s'apunta els acords o les notes al paper, i després la intenta cantar ell

La llàstima és que totes les cançons que va treure eren sudamericanes, i tot i que alguna ens sonava, no vam ser capaços de cantar-n'hi cap de sencera. A més, estàvem de dol per la càmera...

Obert les 24 hores

2005-09-02T18:25:00.000+02:00

Passejar pel pintoresc Gion és divertit: turistes, geishes furtives, cases de te, taxis, grups d'amics, botigues d'artesania... fins i tot pots comprar una mena d'empanada de peix coberta de nori (que mai heu de confondre amb plàtan fregit!!!).

perdre's pels carrers és una aventura que pot acabar amb sorpresa com ens va passar a nosaltres que vam trobar-nos amb una encantadora i antiga pagoda de fusta (a Kyoto n'hi ha unes quantes però nosaltres encara no ho sabíem!). Es tracta de la darrera construcció de l'antic temple de Yasaka. De la resta ja no en queda res.

Uns metres més endavant, al final de Shijo-dori trobem el nou santuari Yasaka. Un dels complexes Shinto més visitats de la ciutat. Un lloc amb encant dominat pel color vermell de totes les construccions. Com que ja és de nit (la nostra primera nit a Kyoto i ja hem vist tres meravelles com a mínim!!!) tots els fanalets estan encesos. L'atmosfera és irreal però tranquil·la. Passa un monjo (o era un fantasma?). Ja és tard però una de les coses bones de molts santuaris shinto és que no tanquen mai. No se sap mai quan necessitaràs anar a fer una pregària al kami de la teva devoció.

La memòria de les geishes

2005-09-01T15:02:00.000+02:00

Gion és el barri de les geishes més famós de tot el món i un dels pocs indrets del centre-centre de Kyoto que conserva l'aire i l'encant d'una altra època. Kyoto, contra tot el que nosaltres esperàvem, no disposa d'un centre històric dels típics, amb totes les seves grandeses concentrades al bell mig de la ciutat, sinó que és a les muntanyetes i als parcs forestals que envolten el centre modern d'aquesta gran ciutat de províncies on s'han de buscar els maravellosos temples i palaus que s'hi aixequen des de l'epoca en que la vila era la capital del país. La bellesa de Kyoto és com la de les seves geishes, amagadissa i discreta, però absolutament aclaparadora.

Costa molt veure una geisha, però tard o d'hora les acabes veient: vestides amb kimonos preciosos, amb els rostres pintats de blanc, amb flors al cabell, amb aquella caiguda d'ulls, fugint discretament de les mirades dels curiosos (turistes) que les busquen pels carrers de Gion. Hi ha un petit carreró llarg i estret que es diu Hanamikodori on es concentren la major part d'Ochayes o cases de tè i on, amb molta paciència, es pot acabar veient una geisha, potser acompanyada d'algun dels seus clients.

Contra el que sovint es pot pensar, les geishes no són prostitutes sinó dones de companyia educades en les arts tradicionals (geisha=artista) com la ceremònia del te, la música, el ball tradicional, l'art floral o ikebana, etc... i la seva tasca consisteix en animar les vetllades (dels homes) amb els seus coneixements artístics i, sobretot, la seva discreció i encant. La formació d'aquestes dones comença quan són molt joves i com podeu imaginar és molt sacrificada, i per això avui en dia costa cada vegada més trobar noies disposades a sacrificar tota la seva vida per només fer de companyia dels homes. Tot i això, s'ha de tenir en compte que les geishes bones de veritat (poquíssimes) tenen relació amb homes molt poderosos i el poder a l'ombra d'algunes d'elles pot arribar a ser molt important.

El carrer principal de Gion, però, no és Hanamikodori sino Shijo-Dori, una àmplia avinguda porxada plena de botigues d'artesania i de roba per fer kimonos que té, a un costat, l'imponent temple de Yakasa i, a l'altre, el pont Shijo que travessa el riu Kamo.

A l'altra banda del Kamo, Shijo-Dori es converteix en un modern passeig ple de botigues de les grans marques, cartells i neons lluminosos (el Japó modern, vaja). Però en un raconet al costat del riu encara es pot trobar un altre indret amb aires del passat, el carrer Pontocho. Es tracta d'un llarguíssim carreró atapeït d'ochayes i restaurants amb terrasses aparentment molt refinats, però que mica en mica s'han anat convertint en una zona terriblement turística (i conseqüentment, als restaurants només fan que intentar pescar turistes per sopar), una presència que li resta encant.

L'Aigua Pura de Kyoto

2005-08-29T23:59:00.000+02:00

Superada la pluja amb la brillantor de Sanjusangendo no podíem demanar més a la ciutat que ens acabava d'acollir. Però Kyoto és una vila generosa i (després d'un curry-picant-picant-picant i reconstituent) ens va regalar una sensacional visita a el temple de Kiyomizudera. Aquest conjunt de temples, que forma part del patrimoni de l'Unesco, van se fundats l'any 778 tot i que els edificis van ser reconstruits el 1633. El principal mèrit és que els arquitectes no van fer servir ni un sol clau per aixecar una construcció en forma de penyassegat que cau damunt la ciutat.

Però comencem pel començament...
La gran porta d'entrada vermella, situada just on s'acaba un típic carrer comercial ple de casetes de te i botigues d'artesania, dóna accès a una gran plaça presidida per una pagoda de tres pisos també vermella. Ja aquí es comença a tenir la sensació de què això serà un experiència única.

Allà ja podem trobar la típica font de purificació shintoista. Ens purifiquem: agafem aigua amb la cassoleta de Bambú, ens netegem primer una mà, després l'altre mà i, al final, la boca. Preparats!

Un cop hem esquivat una escola sencera i molts turistes (estan tots aquí!!!), treiem l'entrada i descobrim una nova font. Representa un drac (Ryu) fantàstic. Quina ràbia no haver-nos esperat! No importa, tornem a fer el ritual shinto.

Un cop passada la segona porta arribem al primer gran edifici construit, en part, sobre un costat de la muntanya i suportat per enormes bigues de fusta. Quina vista de la ciutat i dels boscos. Quins Boscos!!! Kiyozumidera està envoltada per frondosos boscos d'aurons. Aquest arbre, verd a l'estiu, es converteix, a la tardor, en una simfonia de grocs, daurats i vermells... No sembla estrany que la guia recomani fer la visita a la tardor (ens ho apuntem per una altra ocasió).

Des d'aquest temple la vista és impressionant. No saps on mirar. La verdor inunda els ulls i t'atrapa. Continuem passejant, passem per un simpàtic temple vermell (Jishu) i accedim al segon gran edifici de fusta que ara està en reformes... A la guia llegim que l'atractiu del temple i l'atracció del buit han provocat la bogeria de més d'un visitant. Realment el paisatge de Kiyomizudera atrau, hipnotitza.

Continuem el camí ara ja pels boscos d'aurons. L'intensitat del verd de les seves estrellades fulles i la frondositat de les copes creen una espècie de nou món aïllat. On està Kyoto? Quina pau!!!

Podem passar hores i hores admirant la petita i ruïnosa pagoda de fusta, les petites torriis vermelles i les kitsunes que ens protegeixen per allà on passem.

Els japonesos beneren els boscos. Nosaltres ho comencem a entendre. Però dirigint els ulls cap al terra encara queden més coses per descobrir. Amagats entre els arbres i la molsa trobem petites representacions de més Kamis o esperits de la natura. Que monos tots vestits de diumenge!

Toca ara una aturada tècnica per assimilar tanta bellesa (sentim posar-nos tan cursis però això aquí és una realitat objectiva) i per descansar una mica, que ens ho mereixem. És un bon moment per reflexionar: amb una natura tan impressionant és lògic que aquí es signés el Protocol de Kyoto que controla l'emissió de gasos a l'atmosfera. Cal protegir la natura amb la que, poc a poc, hem anat perdent els vincles i destruint!

Però la causa principal de peregrinació a al temple de Kiyomizudera és la font de l'Aigua Pura. Tres brolladors que atorguen, a aquests que veuen la seva aigua, llarga vida, prosperitat econòmica i social. L'ùnica condició és, només faltaria, no abusar-ne i, sobretot, no prendre aigua dels tres brolladors. No s'ha de ser avariciós!!!

1001 Kannon

2005-08-29T22:48:00.000+02:00

El primer regal a Kyoto després de la pluja és el temple de Sanjusangendo. Datat de l'any 1164 i amb una espectacular construcció de fusta massissa aixecada el 1266 que encara s'aguanta com el primer dia. Amb 115 metres de longitud és l'estructura de fusta més llarga de tot Japó (i hi ha guies que diuen que del món!).

Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".

(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)

L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.

La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).

Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.

Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:

El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.

(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).