Nihon Monogatari

Els ramen del drac

2006-07-13T16:14:00.000+02:00

Els ramen, concebuts com a pasta ràpida, es van inventar, com ja vam explicar, a Yokohama. Però no impedeix que en un dels futuristes carrers d'Osaka, trobem nombroses paradetes especialitzades en aquest tipus de pasta. La més espectacular que vam trobar va ser aquesta prop de Dotonbori, presidida per un enorme drac.

L'idea de la botiga és bastant similar a la d'un Fast-food demanes com vols la pasta, quines peces de carn et venen de gust i, apa, a esperar que t'ho preparin. Després hi pots afegir tota mena de complements com salses picants, cebes... Tot per completar el plat al teu gust.

Per cert... Molt a prop d'un d'aquest pasta-ràpida-del-drac vam trobar el cinema que sortia a la pel·lícula Kid's Return de Takeshi Kitano.

Les llums de Dotonbori des del pont Ebisu

2006-07-12T23:52:00.000+02:00

El Canal Dotonbori viu el seu moment culminant quan passa per sota del pont Ebisu (Ebisubashi), un nom que té el seu origen en el déu dels pescadors.

El panorama és espectacular, al·lucinant.
El pont és travessat per milers de persones cada minut (tot i la seva petita mida). Un riu humà de japonesos feliços i ociosos que gaudeixen del panorama. Parets senceres plenes de llums de tots els colors anunciant des de la xocolata Gliko (molt popular) fins el musical del Rei Lleó. Llumns, neons i publicitat per aquest remake de Las vegas. 360º d'emocions non-stop!!!

Les aigües del canal són una de les més contaminades del món, però també el lloc preferit pels habitants d'Osaka per celebrar els triomfs de l'equip nacional de futbol. Fins a 5000 persones han arribat a capbussar-se alhora....

Els carrers adjacents també són un prodigi lumínic que combina a la perfecció amb les grans pantalles que vomiten des de videoclips fins anuncis de tota mena. Mentrestant el riu humà és imparable. Música, diàlegs, un equip urbà conscientciat que s'encarrega de la neteja de pont, un equip de la tele retratant l'anunci de la xocolata. Qui vol més espectacle. Tornem a seure per gaudir de l'aventura.

Okonomiyaki per a tots els gustos

2006-07-11T23:30:00.000+02:00

Els okonomiyakisón un altre dels plaers gastronómics ràpids d'Osaka. Es tracta d'una mena de truita japonesa de verdures. Però també, segons com, fa pensar en una crêpe (per la pasta)i una pizza (pel farciment).
En teoria, els okonomiyaki tal com el seu nom indica és un platet que te'l pots fer al gust. Però com que allà encara no ho sabíem vam deixar que el cuiner fes.
Sobre la pasta hi pots afegir des de salsa Okonomiyaki, fins mahonesa (de soja?), les arxipresents làmines de bonítol, algues (nori) o gingebre... I suposem que moltes altres coses més donat la versatilitat del producte.

Menjar a Dotonbori

2006-07-10T18:30:00.000+02:00

Benvinguts dotonbori, el carrer on l'espectacle és el menjar!!!

Osaka es reinventa, un cop més, arribada la nit. Els grisos i desgastats carrers de la ciutat brillen amb milers de colors. I res millor que visitar el famos carrer dotonbori, un paradís culinari osakès. Es tracta d'un allargat carrer paral·lel al canal del mateix nom que està travessat per un dels ponts més famosos de la ciutat, l'Ebisu. A l'altre costat del carrer, l'espectacle total, una quadrícula de carrers coberts per un porxo on es pot menjar ramens, takoyakis, okonomiyakis o altres especialitats de la gastronomia japonesa o bé, comprar tota mena de records cutre-turistics.

Un dels menjars més típics del carrer, pel que cal entaular-se i no tenir pressa, és el cranc. N'hi ha nombrosos restaurants que ofereixen, cuin a de totes les formes possibles, aquest producte. És fàcil saber on trobar-los... Ho endevineu?
(només cal que mireu les fotos del restaurant Kani Doraku i el seu frontó)

A mig carrer es pot trobar un dels elements més reproduits al merchandasing de les botigues d'Osaka. Es tracta del pallasso de Kuidaore que, segons ens informa la guia, significa menjar fins caure reventat, una habilitat especial dels habitants d'osaka. I és que no hem d'oblidar que a aquesta ciutat no dominen ni la pressa ni la trepidància de Tòkyo. Bé, doncs, a menjar i a veure!!!

Una altra de les coses entretingudes per fer a l'hora de sopar, és observar l'actitud dels vianants. Aquests carrers semblen, una mica, els principals de ciutats com Calella o Lloret de MAr. Japonesos de totes les parts del país, gent tranquil·la, reposada, alegre... tots a punt per menjar fins reventar. Unes hores més tard descobrirem aquest mateix personal una mica més alimentats i, molts d'ells, una mica més borratxos, agafats, cantant i altres símptomes inesperats en aquest Japó que estem intentant conéixer una mica més.

El paradís dels takoyakis

2006-07-08T16:00:00.000+02:00

Una de les formes se subsistència alimentària a Osaka consisteix en la ingestió de takoyakis. Sabíem que tembé en podríem trobar a Tokyo però aquí la cosa arriba a nivells olímpics.

Hi ha moltíssimes botiguetes presidides per un pop (tako) que vénen aquesta mena de bunyols farcits. Tots els comerços tenen una mena de planxa-ouera on el cuiner col·loca una mica de pasta i un trosset d'octòpode. Després, un cop fet per un costat (ja sabem que els cercles no en tenen de costats, és per dir-ho d'alguna manera!!!) tomba el takoyaki per l'altre. Després es munta en una mena de plat de cartró i es cobreix amb una mena de salsa barbacoa i uns làmines primíssimes (quasi transparents) de bonítol.

Tota una experiència menjar takoyakis al mig del "parc temàtic gastronòmic" que forma la zona de Dotonbori. La gent fa cua per comprar tres boletes "pringoses" farcides d'un tentacle quasi cru...

Osaka-jo

2006-07-06T12:30:00.000+02:00

El popular castell d'Osaka (Osaka-jo) és una de les atraccions de la ciutat. Tot i haver estat reconstruit al llarg del segle XX, data de 1575 de l'època de la reunificaicó del país.
La veritat és que si no s'ha vist cap castell històric (com per exemple el de Nagoya o el d'Himeji, cèlebre per sortir a algunes pel·lícules de Kurosawa) l'estructura no deixa de sorprendre. Els castells "a la japonesa" són molt diferents als europeus. El conjunt sembla una enorme torre que creix de forma piramidal destacant, per sobre de tot, l'enorme i altíssima base de pedra sobre la que s'enlaira la construcció.
Els exèrxits invasors, en cas de superar les altes muralles que envolten el castell a un radi de 100 i 200 metres (dobles muralles) ho teniem difícil per escalar una enorme paret vcertical que no tenia cap entrada.

El castell és i el seu recinte amurallat són, ara, un bonic parc ple de turistes i on s'orgnitzenb actes de tota mena. Nosaltres vam visitar la ciutat tot just abans d'una mena de festival musical d'estiu per adolescents i vam poder comprovar tota la infrastructura de l'event.
Encara que l'interior del castell és completament nou i no permet conéixer com estaven distribuïdes les seves dependències, val la pena visitar-lo perquè hi han instal·lat un museu d'història de la ciutat amb mapes, il·lustracions i documents reals d'èpoques remotes que són molt interessants. També hi ha armes i alguns invents. Un conjunt d'andròmines que fan entretinguda la visita.

Però també és interessant pujar a dalt de tot per gaudir de les esplèndides vistes de la ciutat. Descobrireu que és l'únic moment en que contempleu Osaka sencera i no un conjunt de nuclis connectats a travès de la línia del metro (inconnexos per la ment del turista!).
Encara una mica desorientats, descobrim zones com Namba, Umeda o la coneguda Jitenno. El panorama és espectacular: inmmensos gratacels, grans zones residencials, enormes estructures de pavellons esportius, parcs... Quin vertígen!!!

A cadascuna de les cantonades de les teulades principals hi podem veure un peix daurat, una mena de carpa protectora de la construcció que fa, aproximadament, tres metres d'alçada...

Shin sekai i la torre d'Osaka

2006-07-05T17:02:00.000+02:00

El viatge als passats anys 70 comença Shin Sekai. Passat el "susto" dels budes necròfils, arribem a una zona tremendament desfasada i desnaturalitzada. Es tracta del barri de Shin Sekai que significa, segons les guies, el Nou Món Meravellós. Edificis de ciment gris, brossa i decadents botigues i paradetes situades al voltant d'una gran torre de ferro.
Es tracta de la torre Tsutenkaku, que va ser construida als anys 50, una època en la que era la més alta de Japó i del continent. Ara el més estimulant que es pot fer al seu peu és menjar unes boletes de pop (deixarem les alçades per més endavant!!!)

Per ser sincers, és mitja tarda i intuïm que la zona deu tenir més marxeta cap a la nit. Shin Seklai sembla, de nou, el gran triomf de les compres i les llums de neó (aquí descobrim com són els carrers de Blade runner de dia, quan el protagonista fa la migdiada!). Els carrers adjacents a la torre estan plens de botiguetes, bars i restaurants. Però també hi podem trobar un petit parc d'atraccions (Festivalgate) en el que destaca una muntanya russa percebuda entre els edificis més alts.

Shin Sekai és un barri popular. Com comprovarem que és una tònica general a Osaka, aquí les dues activitats principals són les compres i el menjar de tota mena de platets al carrer i als milers de restaurants distribuïts per tota la ciutat.
Un passeig per la zona és entre curiòs i extravagant. Un cambrer ens confon per portuguesos i intenta que passem dins del seu bar, els iaius japonesos juguen al go a nombrosos establiments, decoracions de fanalets i flors de plàstic guarneixen cada encreuament, cada carrer. Més enllà veiem el pas alçat de les vies del metro.... però no hi havia una muntanya russa per aquí?

Però el que més destaca als carrers de Shin Sekai és la gran presència de fanalets amb forma de peix globus, n'hi ha tents que s'ha generat una espontània competencia per veure qui el fa més gran (com el de la foto que quasi ocupa tot un encreuament).
El fugu (peix globus) és una de les especialitats culinàries del barri i, per extensió, d'Osaka. També és un animal carregat de verí i per tant la seva ingestió és molt arriscada (però risc és el que sobra aquesta ciutat, seu dels yakuzas!!!). Però tranquils que hi ha uns cuiners especialitzats (amb títol, eh!) en buidar de verí totes les vísceres del peixet i en preparar-lo de moltes maneres. Nosaltres, però, vam decidir no tastar-lo.

El barri de Tennoji

2006-07-04T17:00:00.000+02:00

Després de l'atabalament de la recerca i localització de l'hotel (una mica més i ens traslladem a la veïna ciutat de Kobe!!!). Arriba el moment de moure'ns per Osaka i descobrir el que la ciutat ens pot oferir.

Donat que ja intuïm que Osaka és una ciutat moderna, decidim anar a recuperar el seu passat visitant el temple de Shitenno-ji. Després d'agafar l'embolicat metro sortim per una parada situada al bellmig d'uns grans magatzems. Quan, finalment, trobem la sortida ens posem a caminar per un barri popular fins arribar al temple. És un dels més antics del Japó però no conserva cap edifici original, excepte la gran torii d'entrada que data de l'any 1294. No està malament. La zona, realment, és molt popular. Hi ha famílies passejant, sembla que acaben de tancar una mena de fireta.

Sortim en direcció cap el temple Isshin. Una barreja d'arquitectura moderna i antiga on destaquan, amb un cert morbo, una capelleta amb unes estàtues de Buda confeccionades amb cendra de morts.
No hi ha dubte que el barri de Tennoji és bastant tranquil. A banda del trànsit res ens fa pensar en els gratacels que veurem més endavant a altres zones de la vila. Ni rastre d'ells. Per aquí tot són cases particulars, edificis dormitori i algun que altre templet a peu del carrer.

Però prop d'aquí tindrem aviat una curiosa sorpresa.

Tot a 100 yens o el kitkat blanc

2006-06-28T15:50:00.000+02:00

Osaka és una ciutat més propera. Per aquest motiu vam poder passejar per barris més humils i conéixer com viu la gent japonesa "del carrer".

Prop del barri dels koreans (que no vam acabar de trobar, tot sigui dit) hi ha unes estretes i entortolligades galeries en les que pots trobar tota mena d'imitacions barates des d'ulleres Ray Ban a samarretes Armani.

Per aquests carrers també hi ha innombrables restaurants i patchinkos. Atrets per la forta música d'un d'aquests paradissos de l'entreteniment descobrint un tot a 100 yens i un super. Així els usuaris poden jugar al seu joc preferir i després acabar de fer les compres. Després de comprovar que els "tot a 100" el que sigui són similars ens deixem seduir per les promeses d'un super japonès. Hi trobem de tot en alimentació i neteja. Arribem a la conclusió que estan ben servits.

Però dos descobriments seran els que més ens captivaran. Investigan l'amplia secció de llaminadures trobem els genuïns dorayakis que menjava en Doraemon, no els que ens venen per aquí més petits i plastificats. Aquests dorayakis si que són purament menjar-brossa-industrial... Però un segon descobriment ens descol·loca: A Japó tenen kitkat de xocolata blanca! Brutal... Cal que ens comprem una mostra de cada.
Bon profit.

Benvinguts a Osaka

2006-06-27T18:33:00.000+02:00

Després de les experiències de la megatòkyo i la tradicional Kyoto, esperàvem ben poca cosa d'Osaka. Doncs la ciutat, eclipsada per la seva proximitat a Kyoto, té els seus atractius. Per un costat tenim el gran caos arquitectònic. Edificis moderns al costat de petites casetes, temples, ponts, botigues, castells, cementiris, nòries i gratacels formen un gran conjunt que costa d'assimilar.

Sobretot quan recorres la ciutat més pel metro que per l'exterior. Perque el que més recordes a la tornada és que t'has passat mitja visita al metro, desorientat. Vam visitar el barri Koreà les zones comercials de Dotombori, Namba i Umeda, l'aquari, el barri de l'electrònica Den Den Town... però som incapaços de col·locar-los en un mapa. I mira que ho hem intentat amb el google-earth.

Però, a més, Osaka té un encant especial. És la cutretecnomodernitat, és una de les ciutats preferides pel turisme interior. Una mena de Torremolinos entrecreuat amb Lloret. Tot està com antiquat i decadent. El paradís dels patchinkos i el menjar (al que li dedicarem un altre post). Per la nit pots passejar per un dels carrers més il·luminats del món, menjar cranc cuinat de mil·lers de formes, pujar en una de les nombroses nòries i, ja entrada la nit, mirar com s'emborratxen els salaryman. És divertit veure com a Osaka, una mica beguts, s'agafan entre ells com si fossin amics de tota la vida.

Els japonesos... són així! (4)

2006-06-05T13:29:00.000+02:00

Com que hi ha tants canals que s'han d'omplir de continguts, et trobes els mítics equips de la televisió japonesa A TOT ARREU!!!!!!

Per exemple, a Tsukiji:

... o a Harajuku, faltaria més...

Fins i tot a Osaka, al pont Ebisu...

La super-mon i la cerimònia budista

2006-05-31T15:05:00.000+02:00

Aquesta, diuen (tampoc es pot dir que ho haguem comprovat estrictament) és la porta més gran d'aquest estil de tot el Japó. És la Sanmon (mon=porta) i dóna accés a un altre dels preciosos temples de Kyoto, Chion-in. La super-mega-mon va ser construida per proclamar la supremacia de la secta budista Jodo, que té la seva seu curiosament en aquest temple el qual, impactats per la porta, no vam pensar en retratar. Us haureu de conformar amb les fotos de la mon, des de diverses perspectives.

El complex de temples de Chion-in ens depara una altra sorpresa: la supercampana, que vés per on, també és la més gran del país (Pesa 74 tones i només la toquen un cop a l'any, és clar, perquè deu costar de moure).

I per si tot això fós poc, a l'interior de Chion-in, el dia que hi vam anar (04/08/05), hi vam enxampar una autèntica cerimònia budista. Ens vam asseure descalços de genolls com si fossim japonesos de tota la vida i la vam observar detingudament. ELs monjos recitaven sutres o mantres (no sabria dir) i de tant en tant, un s'aixecava, deia un nom i una persona d'entre els assistens s'aixecava i oferia una ofrena. Lamentablement no enteniem res de la cerimònia, però tot i això els cants dels monjos van aconseguir hipnotitzar-nos i fascinar-nos una bona estona...

I aquest va ser, finalment, el darrer record que ens vam emportar de Kyoto. Perquè la nostra següent parada per terres nipones va ser l'entranyable i inefable ciutat d'Osaka.

Nijojo, un castell que canta com els rossinyols

2006-02-28T18:19:00.000+01:00

Fushimi, Heian, els palaus d'or i plata, els jardins Zen, els camins per filosofar... Quina diferència entre Tòkyo i Kyoto. Tan oposades com les síl·labes que formen els seus noms.

El tercer dia a Kyoto comença molt a prop del nostre hotel ja que visitem el veí castell de Nijo (Nijojo, d'ara en endavant). Es tracta d'un delicat palau envoltat per unes potents muralles. Res a veure amb el tradicional i potent estil de castell japonés que podrem veure més endavant a Osaka.

L'edificació principal data del 1603, l'època d'esplendor del shogun Ieyasu Tokugawa, període del que ja havíem pogut admirar a Tokyo alguna edificació. Un cop superar l'impacte dels poderosos murs massissos de més de 10 metres d'alçada arribem a una gran plaça, senzilla i ordenadament japonesa. Són les 9 del matí, només hi ha 5 japonesos i 2 occidentals (nosaltres).

Busquem la porta d'entrada.

La gran Porta Karamon.

És, segons la guia, una porta amb forta influència xinesa que es pot apreciar, essencialment, a l'hastial ondulat del llindar. Impressiona passar-hi per sota.

Arribem a un nou pati "dur" presidit per l'edifici principal del palau. Les portes s'obren a les 9:20 hores. Decidim esperar. El mateix fa la família ja ponesa. A les 9:20 ja estem tots preparats per entrar però les enormes portes de fusta no s'obren de cap manera. A les 9:22 una de les japoneses no pot més i comença a picar. Ens obren. Ens descalcem i comencem una fascinant visita a un de les més belles construccions que hem pogut veure mai. Un viatge a una altra època, quan Kyoto era la capital del país.

L'edifici està construit amb fusta i profusament decorat amb talles de tota mena d'animals, reals o imaginaris (a l'estil dels que no vam poder veure a Nikko). Les finestres i portes estan formades per requadres de paper que, curosament, cal renovar periòdicament. Els terres... bé del terra parlarem dintre d'unes línies.

El palau es conserva en perfecte estat. Cada estança, passadís o habitació encara conté unes meravelloses pintures en negre sobre or puntejades de verd, blanc o vermell. Pertanyen als artistes de l'escola Kano de pintura, una família de samuráis de classe baixa que es van especialitzar en la creació de paisatges a l'estil xinès (que com ja hem dit estava de moda per aquella època, el que són les coses!!!). Caldria destacar les planxes dels cirerers, pins i, principalment, les dels tigres. Les més impressionants de tota la visita.

La gràcia dels restauradors/conservadors de Nijojo és que han col·locat maniquís que representen el shogun, el seu seguici i tota la cort. Per un moment ens oblidem que som ninos i assistim a un cerimonial a la sala de recepcions; més tard ens relaxem a les dependències de l'emperador.

L'únic problema és que ja s'ha començat a omplir de turistes japonesos disciplinats que no estan més de 5 minuts a cada sala (el temps que dura l'explicació gratuita que fa una màquina situada a cada habitació).

Deixem passar els grups nombrosos per gaudir d'una de les atracción del Nijojo (que traduit significa el castell número 2). Ni més ni més que el seu popular sistema d'alarma, més conegut amb el poètic nom de "terra del rossinyol". Sembla difícil de creure però és veritat. Pels passadissos més propers a les estances del Shogun és impossible caminar sense sentir una mena de refilet. Fas una passa i sents l'ocellet, una altra i una altra i el terra vinga a cantar. Suau, molt suau, però suficient per se enxampat robant o conspirant contra el govern. L'alarma es dispara i ja has begut oli!
És divertit observar les cares dels que descobreixen aquest "terra del rossinyol" per primer cop. Tothom prova de caminar de puntetes, fent saltironets o bé s'està quiet. Obervant què passa. I sempre passa que, trepitgis on trepitgis, toquis la fusta que més ràbia et faci, o no, canta el maleït ocell. Una alarma ben ecològica del segle XVII.

Fem el "tour" de l'interior del castell, recuperem el caçat i ens proposem descobrir els jardins. No són cap meravella, n'hem vistos de millors. Però estan tan ben cuidats!!!

La ruta, a partir d'aquí està molt pautada. Hem de seguir un camí concret que ens porta per altres edificis secundaris en els que trobem a faltar el terra cantaire.

Un dels darrers segments dels jardins, llegim a la guia, és ric per la seva gran col·lecció de roques decoratives... Però nosaltres ja tenim de decidit quins records ens emportarem del castell número 2.

The ultimate torii experience

2006-01-30T00:01:00.000+01:00

Al país del sol naixent, el sol matina tant que per la tarda de seguida es fa fosc, fins i tot a l'estiu. Per això, encara que només eren quarts de set quan vam decidir visitar el temple de Fushimi Inari, quan hi vam arribar ja era negra nit. I aquest factor va contribuir a fer molt especial la visita a aquest temple shintoista la principal peculiaritat del qual és la seva impressionant avinguda de torii.

Les portes torii habitualment donen accés als temple shintoistes però a Fushimi són també elements votius pagats per empreses i particulars per demanar prosperitat pels seus negocis (si us fixeu en les fotos, les lletres negres gravades a les torii corresponen als noms d'aquells que les han pagat com a ofrena al temple). I a Fushimi n'hi ha tantes que totes juntes dibuixen un camí cobert que s'enfila fins a 4 quilòmetres muntanya amunt enmig d'un bosc frondós. En alguna de les mil guies que vam consultar abans d'anar al Japó asseguraven que Fushimi era una experiència inoblidable, i nosaltres, aventurers de mena, no ens la vam voler perdre. I en una tarda solitària d'agost, i quan ja era ben fosc, us asseguro que per nosaltres realment aquesta va ser The Ultimate Torii Experience.

Però comencem pel començament. El temple de Fushimi Inari no és un destí excessivament turístic a Kyoto perquè obliga a desplaçar-te bastant del centre històric. S'ha d'agafar un tren especial fins a l'estació d'Inari, que està a uns 20 minuts ben bons del centre-centre, o sigui que hi has de voler anar expressament. Això si, només sortir de l'estació ja topes amb la torii "oficial", la que anuncia l'entrada a Fushimi i que fa pensar molt poc en la renglera de portes taronjades que trobaràs al darrera d'aquest característic temple shintoísta.

Fushimi és un dels temples shintoistes més famosos consagrats a les Inari, deitats (Kami) de l'arròs i del sake. Un dels símbols que s'associen a aquestes deïtats són les guineus, o kitsune, que presideixen el temple i donen també la benvinguda al visitant.

D'entrada, vam observar com la ocasional població autòctona que passava pel temple feia els rituals de rigor: moneda, toc de picarol gegant, dos cops de mans i oració al kami. I també vam aprofitar per mirar pels entorns del temple, on vam trobar coses curioses com aquesta figura de cavall.

The Ultimate Torii Experience va començar poc després, quan aquí els dos valents, més sols que la una i a les fosques, vam decidir entrar en el laberint de portes ataronjades.

Vam avançar alegrement uns metres, seguint el camí de portes i deturant-nos els minitemplets i racons plens de toriis versió pocket que apareixien de tant en tant. Però l'entusiasme es va anar transformant en un terror paralitzador quan ens vam veure atrapats en la foscor, entre tanta porta i amb el soroll de fons del bosc nocturn (the creatures of the night, what a sweet music they make, que deia en Dracula).

I ens semblava que en qualsevol moment un kami del bosc o una de les kitsunes de pedra detectaria el nostre pànic, es faria real i ens començaria a perseguir proferint udols monstruosos.

I quan semblava que la cosa no podia ser pitjor, van aparèixer les bifurcacions...

En aquell moment vam organitzar un comité de crisi, vam acordar que l'excursió de quatre quilòmetres sota les torii devia ser més agradable de dia i vam recular -morts de por- fins arribar a l'edifici central del temple, on ens vam refer de l'ensurt.

Mentre reposavem, asseguts a les escales, vam veure desfilar com un mini exèrcit, en fila índia i deixant un metre i mig de distància entre un i altre, a una curiosa família de japonesos (pare, mare, fill, filla). També vam riure amb un nen petit que intentava repetir el ritual shinto de la seva mare i que li feia festes a les kitsune de pedra. I també vam veure passar algun japonès solitari que s'empassava el laberint de toriis. I tot i que vam passar una llarguíssima estona asseguts a l'escala del temple, reposant totes les emocions del dia i la nit, al japonès empassat per les torii no el vam pas veure sortir...

Uns mesos després, el santuari de Fushimi Inari ha reaparegut a les nostres vides, en un bonic pla de la pel·lícula Memorias de una geisha.

I no sembla un lloc tan terrorífic, després de tot...

Lost in Heianjingu

2006-01-26T12:12:00.000+01:00

Un entretingut passeig ens porta des de les rodalies (nanzenji) fins a la gran tori del santuari Heian (Heianjingu). Podem observar com es viu a l'extrarradi de Kyoto (sembla que gens malament, la veritat). Veiem petits templets shinto funcionals, un parc enorme que inclou el museu d'art contemporani de la ciutat i, una mica més endavant... La gran torii vermella (només cal fixar-se en la mida dels autobusos per entendre l'escala).

(per cert les japoneses perdudes en l'anterior post, com nosaltres, també han arribat fins aquí)

Heian va ser contruït el 1895 per celebrar els 1100 anys (ara ja són 1200!!!) des de la fundació de la ciutat de Kyoto. Tot és enorme i, sens dubte, destaca el seu llampant color vermell. Tot, repeteixo, TOT és d'un color vermell que pot arribar a fer mal a la vista. Heian és el segon santuari shintoista més important de la ciutat després de Yasaka.

Com que hem arribat 15 minuts abans del tancament fem una ràpida pregària mental al kamii inari per tal que ens deixin passar. La veritat és que ens colem, intentant que el vigilant no se n'adoni. De fet se n'adona però ens deixa passar (els kyotencs són més amables!). El problema d'arribar tard és que els jardins que envolten el temple ja estan tancats.

Però per nosaltres és molt important accedir a aquest santuari (no, no, encara no som shintoistes!!!). Aquí ens espera una cita cinèfila. Hem vingut a Heian per localitzar el desig que Scarlett Johanson deixa nuat a un arbre a LOST IN TRANSLATION. Sembla que, finalment, aconseguim la nostra fita:

Sempre és divertit viatjar a la recerca de llocs mítics cinematogràfics. Aquest és especialment significatiu perquè, durant el nostre recorregut per la ciutat, comencem a entendre el que la protagonista del film busca, el motiu pel qual el visita.

Heianjingu és un bon lloc (quina llàstima no poder veure els jardins) per celebrar tota mena de cerimonies, com per exemple bodes (ens hem permès citar, un altre cop més, LOST IN TRANSLATION).

Passeig filosòfic

2006-01-24T13:14:00.000+01:00

Un cop finalitzat l'inspirador passeig pels jardins de Ginkakuji comença un no menys fascinant recorregut pel Passeig del filòsof o Camí de la filosofia (segons la guia). Tetsugaku no michi, com el coneixen els japonesos, és un preciós camí vorejat per un canal, tot farcit de sakures, que uneix els temples de Ginkakuji i de Nanzenji.Però abans d'endinsar-nos-hi calia preparar-se el cos: a una de les nombroses paradetes a l'entrada del camí ens comprem uns farcellets de plàtan i canyella i uns deliciosos batuts de meló i maduixa.

Aquest camí era el preferit per reflexionar del filòsof Kitaro Nishida, fundador de l'escola de pensament de Kyoto. No hi cap dubte que el Camí de la filosofia és un bon lloc per meditar. Primer perquè no hi ha ningú. Els turistes semblen haver desaparegut, perquè les rutes turístiques s'acaben al temple de plata i continuen fins els santuari Heian (del que ja parlarem més endavant). I segon perquè la caminadeta de mitja hora llaaaarga pot fer enrera fins els més valents després de portar mig dia de visita per la ciutat.

Nosaltres decidim fer aquest recorregut perquè, seguint els consells d'una guia, no cal visitar tots els temples de la ciutat i val la pena descobrir altres racons. De cop i volta (un cop més) la trepidància, en aquest cas turística, dóna pas a la pau i la tranquil·litat. Passegem i païm tots els esdeveniments del dia. Encara tenim present les lluentors del pavelló daurat, l'impacte del misteri de les 15 roques de Ryoanji, el monjo budista cantaire i els seus jardins zen de Daisen-in... realment Kyoto és magnífic!

L'estiu de Kyoto és d'un verd intens. Tot passejant vora el canal pel qual el filòsof Nishida divagava, comencem a imaginar la natura a la tardor amb les fulles dels aurons d'un vermell intens, la blanca neu de l'hivern cobrint el camí o la primavera amb les flors roses dels cirerers que ara ens estan regalant els ulls amb el verd esclatant de les seves fulles.

De la ruta surten nombrosos camins que porten a temples shintoistes i budistes (nosaltres continuem amb l'abstinència) però també ens permet tafanejar a travès de les finestres i reixes d'algunes cases que es troben a tot el recorregut. Observem els porxos d'entrada, les decoracions i, fins i tot, els amulets que posen a les entrades. Fotografiem un Tanuki (mapache en castellà) que trobem en una d'elles.

El camí és llarg i relaxant. Quan arribem Nanzenji estan tancant. Llástima perquè tothom recomanava el seu jardí zen! En una altra ocasió serà... Decidim entretenir-nos mirant un petit temple dedicat als porcs senglars.

Abandonem el Passeig del Filòsof i tornem a la civilització.

Ens costa una mica orientar-nos amb el plànol. Preguntem a unes noies japoneses com tornar a Kyoto (al centre, és clar), però elles estan més perdudes que nosaltres. Optem per tornar a peu i, descobrim divertits, que elles, contradient-se amb les seves indicacions, també han optat per seguir-nos a nosaltres... A vegades costa una mica entendre aquests japonesos!!!

Comença a enfosquir a Kyoto i encara ens quedem moltes experiències per viure i moltes meravelles per veure.

La plata verda de Ginkakuji

2006-01-22T15:40:00.000+01:00

La lògica turística ens fa fer un salt del Pabelló daurat al Pabelló Platejat, però contra el que un podria pensar, els dos temples no estan un al costat de l'altre com els medallistes olímpics en el podi, sinó que obliguen a traslladar-se d'una punta a l'altra de Kyoto. Nosaltres, després d'un dinar basat en el clàssic plat de sopa i pasta japonesa, travessem la ciutat en bus, perquè entendre el metro de Kyoto no és que sigui difícil, és que és totalment impossible. Això si, a l'autobús comprovem que la capacitat dels nipons de dormir als transports públics no es limita únicament al metro. I després d'una estona ben bona d'excursió pel centre de Kyoto, arribem a Ginkakuji.

Recordeu que a propòsit del barri de Ginza vam explicar que el terme Gin significa "plata". Ginkakuji és el nom comú que els japonesos li donen a Jishoji, un temple que pertany a l'escola Shokoku de la secta budista del Rinzai Zen. De fet, inicialment no era un temple sinó que era el refugi de muntanya del shogun Ashikaga Yoshimasa, que va ser el propulsor d'un cert renaixement artístic que es va batejar amb el nom de Higashiyama. En Yoshimasa, a més, era el net d'Ashikaga Yoshimitsu, que va ser el constructor de Kinkakuji. Una mica picat per la iniciativa del seu avi, Yoshimasa va decidir l'any 1482 construir ell també un pabelló. Perquè no fós exactament igual va decidir que enlloc de recobrir-lo d'or, el seu seria de plata. Però abans que pogués fer realitat el seu projecte va tenir lloc la guerra Onin, i com totes les guerres, va deixar el personal en la ruina. I de la plata de Ginkakuji va quedar només el nom...

Ara, aixó si, el Pabelló de Plata és un notable exemple de temple antic situat en un marc incomparable en plena natura, domesticada segons l'exquisida manera de fer dels japonesos. Al temple s'hi accedeix per un bonic camí que travessa un jardí de sorra blanca decorat amb espectaculars figures geomètriques fetes també de sorra. I un cop vist l'edifici, el passeig continua entre els frondosos boscos que enmarquen el pabelló. Com que nosaltres ho visitem a l'agost, els arbres tenyeixen l'entorn d'un intens verd brillant, i la seva contemplació ens suggereix que l'autèntica plata de Ginkakuji es troba en els seus arbres i les seves plantes.

No ens en vam poder estar: ens vam emportar de record una de les característiques fulles dels aurons, aquelles que a la tardor es tenyeixen d'un vermell intens.

Ara aquestes fulles d'auró ens permeten rememorar la bellesa de la plata verda de Ginkakuji.

Excés de bellesa

2005-09-24T01:00:00.000+02:00

Ja ho deia Stendhal que un excés de bellesa et pot trastocar el cervell. A Kyoto, els riscos d'embogir davant els temples i jardins maravellosos és molt elevat, i concretament a Kinkakuji, no només és una possibilitat molt probable sinó que se'n pot trobat un cèlebre precedent en la història recent. Del com i el perquè Hayashi Yoken, un novici del temple budista de Rokuonji, va prendre foc a aquest imponent temple daurat que emergeix enmig d'un llac envoltat de natura, en parla Mishima a la seva famosa novel·la El pabellón de oro, publicada l'any 1955, només cinc anys després d'aquest fatídic incident que va destruir un dels indrets més encantadors de Kyoto.

Així, el Kinkakuji que vam veure nosaltres (03/08) és una reconstrucció idèntica força recent d'un palau construit originàriament entre el 1358 i el 1408, per ordre de Yoshimitsu, el tercer shogun Ashikaga, que va renunciar als seus deures militars per ordenar-se sacerdot i retirar-se en aquest plàcid indret. Inicialment construit com un pabelló, a la mort de Yoshimitsu Kinkakuji es va transformar en temple.

Avui, Kinkakuji és, comprensiblement, un dels indrets més visitats de Kyoto. A Kinkakuji (Kin=or) s'hi accedeix per un preciós camí de sorra enmig del verd dels arbres, i s'arriba fins a la vora d'un llac immens, al centre del qual s'aixeca imponent aquest temple de tres pisos recobert d'or, amb un sostre rematat amb un au fènix de bronze que brilla sota els reflexos del sol. L'exhuberant mont Kinugasa serveix de teló de fons d'aquest temple, i tot el conjunt constitueix un excel·lent exemple de paisatgisme Muromachi.

Ninnaji

2005-09-11T21:01:00.000+02:00

Seguint el típic recorregut turístic ara ens tocaria visitar el famós pavellò daurat inspirador d'una coneguda novel·la de Mishima. Però donat la proximitat que el complexe templari de Ninnaji i la recomanació que en fan les guies decidim desviar una mica la nostra ruta per realitzar una visita més tranquil·la i completista.

Una caminadeta curta des de Ryoanji ens acosta a Ninnaji, un temple de la branca del budisme Shingon fundat l'any 888 que era una de les residències de l'emperador i que ara és Patrimoni de la Humanitat. Només passar les imponents portes de Nio vigilades per dos terrorífics guardians (que fan menys por perquè estan una mica atrotinats!) descobrim que no hi ha, pràcticament ningú. L'avinguda és impressionant. Comencem a caminar fins que trobem la segona gran porta.

Tornem a tenir al davant una gran avinguda que finalitza a un bonic temple de fusta. Ara si que trobem algun turista. Però els especímens són locals: una mare i els seus dos fills armats amb un caçapapallones, dos avis asseguts prenent la fresca sota un porxo milennari, dos excursionistes que escriuen un desig en una tauleta de fusta... Això sí que és gaudir del patrimoni artístic. Esplèndids jardins (quina enveja no poder venir a la tardor! quina enveja no tenir vacances per primavera!) i pagodes de diferents pisos. L'edifici del final de l'avinguda és una coneguda escola d'arranjaments florals.

Reculem ara, tornem a ensopegar amb els nens caçapapallones, i visitem el que havia estat la residència de l'emperador. Només entrar a l'edifici principal et fan treure les sabates!!! Els japonesos, previsors com ningú, han col·locat uns prestatges sota l'hastial principal que permeten deixar el calçat ben ordenat(compte! que ningú se l'emporta!).

El conjunt de pavellons i sales és una meravella. Cada sala està decorada finament amb pintures murals. Sobre el color daurat del fons un artista va pintar una branca de pi, un tigre, un terra nevat, unes aus volant. Una delícia. L'efecte aconseguit és brutal: un petit traç negre, una mica de color, un difuminat blanc i el fons d'or creen un ambient que et transporta a un temps remot.

En altres moments la decoració és mínima i està dominada per una mena d'stendart amb mostres de cal·ligrafia i una petita decoració floral. Quin gust. És una llástima que no ens deixin trepitjar el tatami ni entrar dins de cada habitació. Ens hem de com conformar guaitant amb gust totes les dependències i imaginar-nos com seria passar-hi un cap de setmana (no aspirem a més)

També és divertit perdre's pel laberint de camins i porxos del palau principal de Ninnaji. A un costat tens les exquisides pintures murals. A l'altre, inacabables jardins verds o secs, en la variant kyotenca, formats només per còdols blancs pentinats en diverses direccions.

Sortim per la porta de Niomon i ens disposem a agafar l'autobús (la millor forma de oure's per Kyoto) en direcció al pavelló daurat. Un cop dins del bus ens trobem la primera família catalana del nostre viatge.

Quinze no són quinze a Ryoanji

2005-09-08T18:40:00.001+02:00

Kyoto és la capital dels jardins. Com ja hem dit els japonesos adoren la jardineria i fan veritables meravelles amb nombroses menes pedres, arbres, arbustos i, fins i tot, més de 15 varietats de molsa.

Després del prodigi de Daisen-in i els diferents estils de jardí que s'hi poden veure, des del vegetal fins al jardí sec fet només de munts de còdols, ens dirigim a un altre punt mític de la ciutat de Kyoto: el temple de Ryoanji.

Entrem per un accés similar al de tots els complexos budistes japonesos, amb jardins i estanys i molts camins, i arribem per fi al temple central: un majestuós edifici de fusta. Ens descalcem i comencem a explorar l'edifici. No triga gaire a aparèixer la multitud. Tothom està contemplant el gran jardí zen del temple del Drac Pacífic, que és una mena de piscina de pedres grises d'on sobresurten quinze grans roques convenientment disposades per disparar l'imaginació, per provocar la reflexió, per interrogar l'espectador.

No ho entenem: tothom compta les pedres, es canvia de lloc i les torna a comptar. No, no és una mena de meditació zen-matemàtica. El cas és que sabem que hi 15 pedres però, miris des d'on miris, només en veus 14. Aquest és el més gran misteri d'aquest jardí. La fascinació és absoluta. Perquè no les puc veure totes de cop? Una petita inquietud que reflecteix tot allò d'incomprensible i inabarcable que hi ha en aquest món. Ni canviant de perspectiva podrem arribar a entendre'l, copsar-lo completament. Quinze pedres ens estan donant una gran lliçó sobre la vida. No pots evitar tenir un gran sentiment d'humiltat.

La ruta continua per les dependències del temple. A un altre costat de l'edifici un plàcid jardí de molsa en un llempant color verd. Quin descans per la vista... Ara no cal que comptem res. Ens quedem a guaitar. Finalment un enorme estany envoltar d'aurons i ple de nenúfars ens acomiada del temple del Drac Pacífic (Ryoanji).

Kyoto té un tresor a cada cantonada i, durant el dia d'avui (03/08), encara en trobarem moltíssims.

El simbolisme d'un jardí de sorra i pedra i el monjo budista políglota cantaire

2005-09-06T15:27:00.000+02:00

Daitoku-ji és una conjunt de temples molt recollits i silenciosos, plens de racons entranyables com, per exemple, aquest ple de figuretes protectores de les ànimes dels nens morts:

Daitoku-ji està molt lligat al chanoyu i per això, a banda de temples també hi ha moltes cases de te. Però no va ser la cerimònia del te el que ens va fer matinar a Kyoto per fer aquesta visita, sinó les ganes de veure un jardí zen dels de veritat. Concretament, volíem veure el famós jardí sec del període Muromachi de Daisen-in.

La gràcia d'aquest jardí tan auster, de sorra i pedra, és que reprodueix en tres dimensions una pintura paisatgista monocroma xinesa de l'estil Sung, i que representa el destí de la humanitat, la seva relació amb la natura i el seu lloc a l'univers. Maco, eh?

De fet no es tracta d'un únic jardí sinó de quatre jardins diferents que envolten el temple. Cadascun d'aquests jardins té una simbologia diferent: un representa el mar interior de Japó, l'altre el mític mont Hirai, el tercer representa el riu de la vida i l'últim -i més espectacular i conegut-, el Gran Oceà.

El Gran Oceà està representat per una gran extensió de sorra pentinada de la que només emergeixen dos cons idèntics de sorra i, en una cantonada, un arbre que té la mateixa forma -segons diuen- de l'arbre sota el qual Buda va trobar la il·luminació.

Mireu-vos bé aquesta fotografia perquè, encara que no mati, és bastant exclussiva: a Daisen-in estava prohibit fer fotos però nosaltres, contra tota norma, vam decidir fer-la igualment. Buda es va empipar i va fer que la nostra fabulosa màquina digital Canon que ens havíem comprat només feia sis mesos es trenqués irremeiablement i per sempre més. Jo trobo que és una bonica forma de morir, en jardí zen com aquest, encara que només siguis una càmara digital... Per sort, també portàvem una reflex de les de tota la vida i vam poder continuar retratant les maravelles de Daitoku-ji i de Kyoto en general.

A Daisen-in, per cert, no estavem sols. També hi havia un simpàtic i curiossíssim monjo budista que, pel que vam mig deduir, es dedicava a recopilar cançons populars d'arreu del món amb la col·laboració desinteressada dels turistes que passen pel temple. La cosa funciona més o menys així:

-el monjo budista et pregunta d'on ets
-li dius: Spain
-immediatament fa un immens somriure i es posa a recitar una mena de poema llarguíssim en un idioma que sembla algo així com el castellà (pronunciat a la japonesa)
-fas cara de sorpresa i després el felicites per lo bé que parla el castellà amb accent japonès
-el monjo budista somriu encara més i et treu una pila de papers on hi té escrites les lletres d'un munt de cançons populars en castellà i et pregunta si en saps alguna
-si en saps alguna, te la fa cantar mentre ell s'apunta els acords o les notes al paper, i després la intenta cantar ell

La llàstima és que totes les cançons que va treure eren sudamericanes, i tot i que alguna ens sonava, no vam ser capaços de cantar-n'hi cap de sencera. A més, estàvem de dol per la càmera...

Obert les 24 hores

2005-09-02T18:25:00.000+02:00

Passejar pel pintoresc Gion és divertit: turistes, geishes furtives, cases de te, taxis, grups d'amics, botigues d'artesania... fins i tot pots comprar una mena d'empanada de peix coberta de nori (que mai heu de confondre amb plàtan fregit!!!).

perdre's pels carrers és una aventura que pot acabar amb sorpresa com ens va passar a nosaltres que vam trobar-nos amb una encantadora i antiga pagoda de fusta (a Kyoto n'hi ha unes quantes però nosaltres encara no ho sabíem!). Es tracta de la darrera construcció de l'antic temple de Yasaka. De la resta ja no en queda res.

Uns metres més endavant, al final de Shijo-dori trobem el nou santuari Yasaka. Un dels complexes Shinto més visitats de la ciutat. Un lloc amb encant dominat pel color vermell de totes les construccions. Com que ja és de nit (la nostra primera nit a Kyoto i ja hem vist tres meravelles com a mínim!!!) tots els fanalets estan encesos. L'atmosfera és irreal però tranquil·la. Passa un monjo (o era un fantasma?). Ja és tard però una de les coses bones de molts santuaris shinto és que no tanquen mai. No se sap mai quan necessitaràs anar a fer una pregària al kami de la teva devoció.

La memòria de les geishes

2005-09-01T15:02:00.000+02:00

Gion és el barri de les geishes més famós de tot el món i un dels pocs indrets del centre-centre de Kyoto que conserva l'aire i l'encant d'una altra època. Kyoto, contra tot el que nosaltres esperàvem, no disposa d'un centre històric dels típics, amb totes les seves grandeses concentrades al bell mig de la ciutat, sinó que és a les muntanyetes i als parcs forestals que envolten el centre modern d'aquesta gran ciutat de províncies on s'han de buscar els maravellosos temples i palaus que s'hi aixequen des de l'epoca en que la vila era la capital del país. La bellesa de Kyoto és com la de les seves geishes, amagadissa i discreta, però absolutament aclaparadora.

Costa molt veure una geisha, però tard o d'hora les acabes veient: vestides amb kimonos preciosos, amb els rostres pintats de blanc, amb flors al cabell, amb aquella caiguda d'ulls, fugint discretament de les mirades dels curiosos (turistes) que les busquen pels carrers de Gion. Hi ha un petit carreró llarg i estret que es diu Hanamikodori on es concentren la major part d'Ochayes o cases de tè i on, amb molta paciència, es pot acabar veient una geisha, potser acompanyada d'algun dels seus clients.

Contra el que sovint es pot pensar, les geishes no són prostitutes sinó dones de companyia educades en les arts tradicionals (geisha=artista) com la ceremònia del te, la música, el ball tradicional, l'art floral o ikebana, etc... i la seva tasca consisteix en animar les vetllades (dels homes) amb els seus coneixements artístics i, sobretot, la seva discreció i encant. La formació d'aquestes dones comença quan són molt joves i com podeu imaginar és molt sacrificada, i per això avui en dia costa cada vegada més trobar noies disposades a sacrificar tota la seva vida per només fer de companyia dels homes. Tot i això, s'ha de tenir en compte que les geishes bones de veritat (poquíssimes) tenen relació amb homes molt poderosos i el poder a l'ombra d'algunes d'elles pot arribar a ser molt important.

El carrer principal de Gion, però, no és Hanamikodori sino Shijo-Dori, una àmplia avinguda porxada plena de botigues d'artesania i de roba per fer kimonos que té, a un costat, l'imponent temple de Yakasa i, a l'altre, el pont Shijo que travessa el riu Kamo.

A l'altra banda del Kamo, Shijo-Dori es converteix en un modern passeig ple de botigues de les grans marques, cartells i neons lluminosos (el Japó modern, vaja). Però en un raconet al costat del riu encara es pot trobar un altre indret amb aires del passat, el carrer Pontocho. Es tracta d'un llarguíssim carreró atapeït d'ochayes i restaurants amb terrasses aparentment molt refinats, però que mica en mica s'han anat convertint en una zona terriblement turística (i conseqüentment, als restaurants només fan que intentar pescar turistes per sopar), una presència que li resta encant.

L'Aigua Pura de Kyoto

2005-08-29T23:59:00.000+02:00

Superada la pluja amb la brillantor de Sanjusangendo no podíem demanar més a la ciutat que ens acabava d'acollir. Però Kyoto és una vila generosa i (després d'un curry-picant-picant-picant i reconstituent) ens va regalar una sensacional visita a el temple de Kiyomizudera. Aquest conjunt de temples, que forma part del patrimoni de l'Unesco, van se fundats l'any 778 tot i que els edificis van ser reconstruits el 1633. El principal mèrit és que els arquitectes no van fer servir ni un sol clau per aixecar una construcció en forma de penyassegat que cau damunt la ciutat.

Però comencem pel començament...
La gran porta d'entrada vermella, situada just on s'acaba un típic carrer comercial ple de casetes de te i botigues d'artesania, dóna accès a una gran plaça presidida per una pagoda de tres pisos també vermella. Ja aquí es comença a tenir la sensació de què això serà un experiència única.

Allà ja podem trobar la típica font de purificació shintoista. Ens purifiquem: agafem aigua amb la cassoleta de Bambú, ens netegem primer una mà, després l'altre mà i, al final, la boca. Preparats!

Un cop hem esquivat una escola sencera i molts turistes (estan tots aquí!!!), treiem l'entrada i descobrim una nova font. Representa un drac (Ryu) fantàstic. Quina ràbia no haver-nos esperat! No importa, tornem a fer el ritual shinto.

Un cop passada la segona porta arribem al primer gran edifici construit, en part, sobre un costat de la muntanya i suportat per enormes bigues de fusta. Quina vista de la ciutat i dels boscos. Quins Boscos!!! Kiyozumidera està envoltada per frondosos boscos d'aurons. Aquest arbre, verd a l'estiu, es converteix, a la tardor, en una simfonia de grocs, daurats i vermells... No sembla estrany que la guia recomani fer la visita a la tardor (ens ho apuntem per una altra ocasió).

Des d'aquest temple la vista és impressionant. No saps on mirar. La verdor inunda els ulls i t'atrapa. Continuem passejant, passem per un simpàtic temple vermell (Jishu) i accedim al segon gran edifici de fusta que ara està en reformes... A la guia llegim que l'atractiu del temple i l'atracció del buit han provocat la bogeria de més d'un visitant. Realment el paisatge de Kiyomizudera atrau, hipnotitza.

Continuem el camí ara ja pels boscos d'aurons. L'intensitat del verd de les seves estrellades fulles i la frondositat de les copes creen una espècie de nou món aïllat. On està Kyoto? Quina pau!!!

Podem passar hores i hores admirant la petita i ruïnosa pagoda de fusta, les petites torriis vermelles i les kitsunes que ens protegeixen per allà on passem.

Els japonesos beneren els boscos. Nosaltres ho comencem a entendre. Però dirigint els ulls cap al terra encara queden més coses per descobrir. Amagats entre els arbres i la molsa trobem petites representacions de més Kamis o esperits de la natura. Que monos tots vestits de diumenge!

Toca ara una aturada tècnica per assimilar tanta bellesa (sentim posar-nos tan cursis però això aquí és una realitat objectiva) i per descansar una mica, que ens ho mereixem. És un bon moment per reflexionar: amb una natura tan impressionant és lògic que aquí es signés el Protocol de Kyoto que controla l'emissió de gasos a l'atmosfera. Cal protegir la natura amb la que, poc a poc, hem anat perdent els vincles i destruint!

Però la causa principal de peregrinació a al temple de Kiyomizudera és la font de l'Aigua Pura. Tres brolladors que atorguen, a aquests que veuen la seva aigua, llarga vida, prosperitat econòmica i social. L'ùnica condició és, només faltaria, no abusar-ne i, sobretot, no prendre aigua dels tres brolladors. No s'ha de ser avariciós!!!

1001 Kannon

2005-08-29T22:48:00.000+02:00

El primer regal a Kyoto després de la pluja és el temple de Sanjusangendo. Datat de l'any 1164 i amb una espectacular construcció de fusta massissa aixecada el 1266 que encara s'aguanta com el primer dia. Amb 115 metres de longitud és l'estructura de fusta més llarga de tot Japó (i hi ha guies que diuen que del món!).

Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".

(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)

L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.

La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).

Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.

Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:

El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.

(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).

Pluja a Kyoto

2005-08-28T16:35:00.000+02:00

L'arribada a Kyoto (02/08) no pot ser més caòtica. Baixem del Shinkansen, agafem un tren local, ens equivoquem d'estació, reculem, sortim i ens diuen que l'hotel està girant a la dreta 5 minuts. Llavors encara no sabíem que els cinc minuts japonesos poden ser tan elàstics. Comença ara una caminada de 15 o 20 o 30 minuts sota el sol amb l'objectiu d'arribar al New Kyoto Hotel. Quin embolic!!! Xops de suor i esbufegant, arribem finalment a l'hotel i, oh no!, no podem entrar a l'habitació perquè falta mitja hora per fer el check in. Per fer temps, decidim anar al castell de Nijojo, que ens queda molt a la vora... Però està tancat! (només tanquen 2 dimarts al mes d'agost i avui n'és un). Com a pla B, i desistint de tornar a l'hotel, decidim veure un dels llocs importants de la ciutat: el temple Sanjusangendo. Intetem agafar el metro i ens tornem a fer un embolic, no ens en sortim amb els noms, ni amb les parades ni el seu funcionament (decidim que com el metro de Tokyo, cap), o sigui que tornem a optar per les cames a la recerca del nostre pla B. Caminem i caminem... Uns senyors ens tornen a dir que el nostre destí està a cinc minuts japonesos. Passem per davant l'ajuntament de Kyoto i tota la gent que hi ha a la porta ens saluda a l'uníson amb un somriure al rostre. Cinc minuts (japonesos), ens diuen de nou... Però el temps comença a empitjorar i amenaça, claríssimament, una tempesta d'estiu. I quan estem només a dos minuts (occidentals, de rellotge) del nostre objectiu... Comença a desfer-se el cel.

No ens queda més remei que buscar protecció dins d'un garatge particular. No havíem vist ploure així mai. Una senyora molt simpàtica surt a tancar la porta del garatge que li hem ocupat sense miraments, però quan ens veu tan desesperats amb la pluja que cau decideix deixar-la oberta (demanant-nos, comprensivament, que no entrem gaire més endins, que allò és casa seva, eh?). Després d'uns minuts de molta pluja, el sol comença a sortir (la calor, durant aquest temps, no ens ha abandonat). Para de ploure. Quina sort. 30 segons després, ni rastre dels núvols.

Arribem a un parc preciós ple de temples, el terra és ple de baciots que li donen una brillantor especial a la tarda. Preguntem pel nostre objectiu, Sanjusangendo, que està just a 2 minuts d'allà, esperant per donar-nos una espectacular rebuda a Kyoto (però aquest és un altre post...)

Comença ara un recorregut per aquesta ciutat excepcional. Què seria de nosaltres si només ens quedèssim amb la primera i remullada impressió?

Sayonara Tokyo, Konichiwa Kyoto

2005-08-26T17:49:00.000+02:00

Aquesta és una de les darreres (per no dir LA DARRERA) imatges que ens emportem de Tokyo i dels seus habitants.

Deixem enrera Shibuya, Shinjuku, Asakusa Kannon, Kamakura, els Hanabi d'estiu, la Yamamote, Kamakura, el Rainbow Bridge, Yokohama, Ginza, Kanda, Gojira, Jimbocho, Tower Records, Shimbashi, Ueno, Ameyoko, Akihabara, Sony, Aibo, el temple Zojoji, els salaryman, Takeshita Street, les Yamambes (de les que parlarem en el futur), els rockers, les nenes gòtico-manga, els edificis de Kenzo Tange, Odaiba...

Han estat cinc dies intensos i la sensació és que hem vist i fet moooooolt poc. Guardem per una altra ocasió el Mont Fuji; no hem assistit a una representació de Kabuki o del més minimalista teatre Nô, tampoc hem cantat a un Karaoke; ens falta visitar Roppongi (i l'hotel de Lost in Translation); no hem pogut anar al museu Ghibli (bua, bua, representa que plorem), no hem pogut veure cap peli d'aquelles que després triguen tres anys a arribar al nostre país (a vegades mai); ens hem perdut Nikko i els seus temples, els ryokans, el sumo....

Piiiiiiii piiiiiiiii!!!

El tren ja ha arribat:

Bé... S'ha de mirar endavant i ara estem a l'equador del viatge. Japó ens té preparades encara moltes sorpreses més. La següent, la més immediata, és el shinkansen, altrament conegut com a tren bala. Està clar que les línies ferroviàries japoneses (començant pel metro) són excel·lents i funcionen amb exatitud malaltissa. Però és que el tren bala supera qualsevol espectativa (i mira que eren altes). Aquest tren realitza un recorregut de 10 hores de tren normal (de la RENFE, vaja) en 2 hores i mitja. La veritat és que ni es nota i, a més a més, és comodíssim, net, modern, agradable.... Tota una experiència molt recomanable pels que visitin Japó.

Pujem al tren bala amb una última impressió de Tokyo a la retina: les diferents interseccions de vies i túnnels. Una imatge que ens resulta familiar, és idèntica al darrer pla de Café Lumière (pel·lícula de la que ja hem parlat més d'un cop). Així doncs...

Sayonara Tokyo!!!

Konichiwa Kyoto!!!

Els japonesos...són així! (3)

2005-08-25T15:25:00.000+02:00

Gent amunt i gent avall...

amunt...

i avall...

van...

i vénen...

...contínuament.

Gojira a Ginza

2005-08-24T19:25:00.000+02:00

Els carrers de Tokyo són sempre sorprenents. De fet passejar per ells ja és tota una sensació. De dia botigues i comerços per tot arreu amb botiguers cridant les ofertes del dia, gent amunt i avall, els sons del metro (elevat per sobre del carrer), el reflexe als vidres dels gratacels, el trànsit, les ubiqües màquines de begudes...
I quan comences a acostumar-te a aquesta sorpresa contínua. Quan penses que ja ho tens controlat, que tens la ciutat apamada... LLavors, un bon dia passejant prop de l'hotel descobreixes l'impossible: un monument a Godzilla!!!! (Gojira com en diuen ells).

Lost in Shibuya?

2005-08-23T17:36:00.000+02:00

Un dels moments més intensaments emocionals del viatge és la visita al barri de Shibuya. La millor forma d'arribar-hi, com a pràcticament totes les zones de Tokyo, és amb la línia Yamanote de La JR (tots la coneixem ja, no?). Arribem a Shibuya. Però, per cometre l'error de no seguir a TOTHOM, trobem una sortida que ens porta a una plaça gran, espectacular (un metro entrant a dins d'un edifici!), però... on està la gent, els joves? ...serà que a aquesta hora potser toca estar a Shinjuku?

Com que no estem massa convençuts decidim inspeccionar la zona. Pitjor encara: ara ens trobem a una zona dubtosa de clubs. No hi ha pràcticament ningú. Desanimats decidim tornar però abans ens aturem a menjar un pinxo de Yakitori (boníssim realment!). Amb la panxa plena la recerca es fa més senzilla: només calia passar sota les vies per trobar la plaça més poblada de Tokyo. Visca Shibuya!!!

Tot torna a col·locar-se al seu lloc: els neons llueixen de nou, les pantalles vomiten insistentment imatges i sons, milers de japonesos per tot arreu, botigues, karaokes, grans centres comercials, pachinkos... Aquest caos tan organitzadament japonès que Sofia Coppola va saber retratar a Lost in Traslation i que serveix de contrapunt a la soledat i aïllament "mental" de la protagonista (una de les millors aportacions de la pel·lícula).

Realment Shibuya té alguna cosa especial, una mena d'iman que enganxa. Ja s'ha convertit en un dels llocs de referència del viatge, un barri que anirem visitant en diverses ocasions.

El primer que ens trobem és la famosa estàtua del gos Hachiko. Aquest és el punt de trobada de Tokyo (una mena de corte-inglés-barceloní). L'escultura, que data de 1936, és un homenatge al gosset que anava a esperar cada nit al seu amo a l'estació de la plaça durant els deu anys posteriors a la seva mort. Emocionant, no?
La veritat és que ens costa a trobar el gosset entre la quantitat de gent que hi ha al seu voltant. A més, al seu costat, hi ha la sortida principal del metro, una mena de canonada plena de gent que no para mai d'abocar japonesos a la plaça. Impossible aturar-los!

Shibuya és l'anomenada ciutat de la festa (Sakariba) per als joves de tokyo (i algun que altre salaryman revolucionat). Entre els seus carrers es poden trobar les darreres tendències en moda per a tots els estils i personalitats. Hi ha diversos centres comercials però ens va cridar l'atenció el fotogènic Shibuya 109, una mega botiga tota destinada a la roba femenina; Tower Records amb set pisos dedicats a la música i l'oci universal, entre els que destaquem el dedicat íntegrament a les bandes sonores i les pel·lícules (amb una secció completíssima de cinema Koreà i una d'excepcional de cinema japonès) i una botiga nova d'Apple.

Com a bons observadors vam decidir buscar un lloc elevat per copsar la Gran Gentada (GG) de la plaça principal. Diu a moltes guies que és el lloc amb més densitat de població de la ciutat. Anem a comprovar-ho. La millor opció sembla el mirador d'Starbucks. Som conscients que aquest establiment no és el més adequat ni el més solidari però, fent una excepció, visitem el primer pis de la seva seu de Shibuya. La visió és espectacular (quants cops hem dit aquesta partaula ja?!): milers de persones, si, si, els carrers són com galeries d'un formiguer. Tots en circulació, tots en moviment. Sobretot, a punt per travessar la cruïlla més fotografiada del món.

Preparats!

Llestos!!

Ja!!!!!!!

Completament hipnotitzats per aquest gran moviment humà, no ens quedarà més remei que restar hores i hores contemplant el personal.

Bé... També fem unes quantes fotos i una miqueta de Shopping.
Qui se'n pot estar a Shibuya?!

El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos quan ja estàvem irremeiablement perduts

2005-08-22T15:10:00.000+02:00

Costa comunicar-se amb els japonesos. No tant per l'idioma, sinó per aquella forma que tenen d'empanar-se quan els intentes preguntar alguna cosa per la que no tenen una resposta prevista, com per exemple una adreça que no coneixen. Es queden totalment descolocats... Alguns es posen realment nerviosos, i busquen la manera de fugir corrents d’aquesta situació que els incomoda, ho vam notar en més d’una ocasió. Però la reacció més habitual és que el japonès en qüestió es quedi quiet i callat, potser amb un somriure discret al rostre o amb cara d’estar rumiant la resposta. Jo dubto que realment estiguin pensant, més aviat sembla que s'hagin penjat, com un ordinador, i no es tornen a activar fins que el problema desapareix, és a dir, quan desisteixes de la seva ajuda, els dones mil gràcies i el deixes en pau. Llavors es reactiven, et fan una d’aquelles reverències i amb cara de satisfacció creient que t'han estat útils, i se'n van. I tu et quedes tal qual estaves, que al Japó vol dir completament perdut. Però de vegades té lloc un miracle: quan ja estàs realment desesperat, i molts japonesos empanats no han pogut ajudar-te tot i que ells creuen que si, n'apareix un dels que estan programats per tractar als turistes. N’hi ha pocs, però n’hi ha. I no us penseu que són gent del tipus "policia" o "hostessa d'oficina turística", no... Aquests dels que parlem apareixen en el racons més inhòspits i en les situacions més crítiques.

El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos a nosaltres va fer la seva aparició quan ja estàvem desesperats i morts de calor sota un sol infernal, atrapats en una maranya de carrers en la que semblàvem condemnats a voltar sense parar i a punt de renunciar per sempre a veure el temple de Sengakuji. I llavors, de cop i volta, beneït sigui, va aparèixer un senyor gran, la mar de trempat, que no només ens va indicar el camí sino que ens va acompanyar fins el temple, ens va comprar un prospecte en anglès, ens va fer de guia pel temple (japanese only), ens va convidar a fer una ofrena d’incens, i finalment, ens va pagar l’entrada al museu que hi ha al costat del temple on s’explica el fabulós capítol de la història dels samurais que va tenir lloc en part en aquest indret.

Resulta que en aquest temple, una vegada allà pels volts del 1703, hi havia un senyor feudal que es deia Asano i que tenia al seu servei a 47 samurais la mar de fidels. Però llavors, un bon dia, el tal senyor Asano va ser condemnat a fer-se l'harakiri (o el seppukku, per ser més correctes amb els termes) per haver xulejat a un senyor feudal més important que ell i que es deia Kira. En quedar-se sense senyor, els 47 samurais es van convertir en 47 ronins (ronin=samurai sense senyor), però això no va ser impediment per sortir -sota el lideratge d'Oishi Kuranosuke- a venjar la mort del seu senyor Asano. Total, que van anar a casa d'en Kira, li van tallar el cap (després de fer-lo patir de, com a mínim, 47 formes diferents)i el van portar cap a Sengakuji, on Asano estava enterrat.

En aquest pou van rentar el cap de Kira...

... abans de col·locar-lo al costat de la tomba d'Asano:

La insolència, els 47 ronin, també la van pagar, no us penseu. Aquests fidelíssims servents d'Asano també van ser condemnats a fer-se el seppuku un per un, i ara tots descansen al costat del seu senyor en aquest fabulós templet situat en l'indret més recòndit de Tokyo. El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos ens va explicar que a cada tomba, a banda d'una oració, i diu el nom del ronin i el número d'ordre en el qual es va fer el seppuku...

La història, al principi, ens costava d'entendre així explicada en japonès. Però vam acabar de lligar tots els caps que havien quedat sueltus visitant el museu que hi ha just al costat del temple que, per cert, ens va semblar que és molt venerat pels japonesos. I per nosaltres, Sengakuji, on vam descobrir la bondat dels desconeguts, també serà per sempre més un indret venerat i recordat amb el nom familiar de "temple dels 47 ronins i el japonès que va baixar del cel per ajudar-nos".

Llibres de vell i cinema d'autor

2005-08-21T12:52:00.000+02:00

El director taiwanès Hou Hsiau Hsien va voler retre un homenatge a Yasujiro Ozu en motiu del centenari del seu naixement amb la seva pel·lícula Café Lumière. L'esperit d'Ozu plana intensament en aquest film i no només per la manera de rodar amb la càmera a només un metre i mig de terra i a pinyó fixe i per les referències específiques a Cuentos de Tokio (considerada l'obra mestra d'Ozu), sinó també per la dignitat, l’elegància i la senzillesa amb que es mostren els personatges. La protagonista, en aquest cas, és una jove de Tokio que intenta trobar pistes del pas per la ciutat d’un compositor taiwanès dels anys 20. Però el Tokio d’aquesta noia no té res a veure amb el dels anys vint, ni tampoc amb el dels anys cinquanta, quan Ozu hi rodava les seves pel·lícules. En aquesta difícil labor, la noia tindrà l’ajuda d'un amic llibreter aficionat als trens i que en els seus temps lliures es dedica a enregistrar el concert de sons del metro japonès. Hou Hsiao Hsien segueix els pasos d’aquesta jove al seu pis, als cafès, a la llibreria, a les estacions de metro, a la casa de poble dels seus pares. Són els indrets que configuren la seva geografia personal, una geografia en inexorable transformació com inexorable és el pas del temps; perquè la vida és canviant com un riu; és com el continu anar i venir dels trens...

I si us recordo tot això és perquè a Tokyo, de totes les pel·lícules japoneses o no que ens han vingut al cap, la que més ens va semblar que ha sabut reflectir la funció vital, arterial, de les línies de tren i metro i la que millor capta la palpitació i la música de la ciutat que nosaltres hem vist és Café Lumière. Per això, ens feia una il·lusió especial visitar l'escenari on té lloc gran part de l'acció d'aquesta pel·lícula: Jimbocho, el barri dels llibreters de vell. Per atzar, a la primera llibreria en la que vam entrar hi vam trobar penjat el cartell de Café Lumière...

A la mateixa llibreria, vam localitzar ràpidament un prestatge ple de llibres sobre la vida i obra d'Ozu. I vam pensar en la màgia de l'atzar i de les petites coincidències...

A prop de Jimbocho (o Jinbocho) van sorgir, entre el 1870 i el 1880, tres de les grans universitats de Tokyo i, lògicament, al seu voltant van fer aparició nombroses llibreries i editorials. Avui en dia només queda en aquesta zona la universitat de Meiji, però moltes llibreries de vell es concentren encara en l'encreuament dels carrers Yasukuni-dori i Hakusan-dori.

Tot i que aquest encreuament no té, d'entrada, res d'especial, a mesura que camines pels carrers i vas veient la ranglera de petites llibreries amb piles de llibres a la porta i gravats ukiyo-e penjats als aparadors, li vas descobrint un encant evocador.

I de tant en tant, un cop de realitat que et recorda que pels japonesos -i també per alguns occidentals, eh?- té tant de valor un bon manga com el millor dels llibres...

Del mar a la taula (sense passar pel foc)

2005-08-19T00:07:00.000+02:00

Com que estàvem al Japó i volíem tastar el peix cru però ens volíem assegurar que fós totalment fresc, vam decidir anar al seu orígen: el mar. Bé, no ben bé el mar, no us penseu que vam anar de pesca pel Pacífic, sinó al lloc des d'on les 2.000 tonelades de peix i marisc que es pesquen diàriament es subhasten i distribueixen per tot Japó i part de l'Orient: el mercat de Tsukiji.

Inicialment, el mercat del peix (un dels més grans del món) estava ubicat a Nihonbashi però el van traslladar a la seva ubicació actual a Ginza després que el terratrèmol del 1923 i diversos incendis posteriors destruïssin l'original. Des de llavors, aquest mercat s'ha convertit en una atracció turística de primer ordre a Tokyo. Realment, és un espectacle únic veure en nerviós moviment els pescadors, els peixaters, els restauradors i els venedors, que netejen el peix, l'exposen, el venen en els milers de parades i el traslladen en unes petites carretes motoritzades que van amunt i avall d'aquesta impressionant llotja.

Perquè us feu una idea de les seves dimensions, diuen que hi ha 1.700 paradetes on més de 15.000 persones (restauradors, botiguers....) hi compren més de 450 tipus de productes del mar diferents.

Un dels moments més espectaculars de l'activitat del mercat del peix es veu que és la subhasta de les tonyines. Això es fa sobre les cinc del matí i com que s'hi congregava tal quantitat de turistes que entorpien la feina dels pescadors, van decidir fer-ho a porta tancada. Però tot i això, només veure com les preparen per la venta, ja és tot un número...

Evidentment, al mercat del peix de Tsukiji vam trobar allò que buscàvem: el peix més fresc per preparar un sashimi com déu mana. Bé, tampoc el vam preparar nosaltres, sinó que vam entrar en un dels molts restaurants que hi ha en el mateix mercat, especialitzats en sushi i sashimi, sens dubte els plats més populars de la gastronomia japonesa.

Odaiba

2005-08-18T15:26:00.000+02:00

Després d'un petit (però merescut) descans a l'hotel ens tornem a posar en marxa per dirigir-nos a un dels millors llocs amb "vistes" de tokyo: Odaiba.

Ens dirigim a la nostra entranyable estació de Shimbashi (on vam tenir la primera-experiència-Blade-Runner del viatge) i agafem un nou mitjà de transport: el Yurikamome, un monorail que ens portarà a Odaiba. Com que ja està enfosquint, l'experiència és brutal: una línia de tren suspesa (entre un segon i tercer pis, com a mínim) que passa per entre els més innovadors edificis de la zona. L'emoció és forta però augmenta quan el Yurikamome es dirigeix cap el Rainbow Bridge, espectacular pont que travessa la badia de Tokyo. Si mires endavant veus les llums d'Obaiba (i en té!!!), si mires endarrera veus com la ciutat es fa petita. Les llums es comencen a encendre. Neons, parets de vidre, el monorail... A bord del Rainbow, per sobre els cotxes, per sota el Sumida. Tot just ara recordem que per aquí va passar Uma Thurman amb le seva moto i el seu mono groc a Kill Bill.

Odaiba és una illa falsa enmig de la badia. El seu nom procedeix de les estructures que, a partir de l'any 1850, el shogunat va aixecar per impedir l'accès al port dels vaixells procedents d'occicent. Les restes d'aquestes plataformes encara es poden veure per la zona. Per aquí es pot trobar també una platja artificial.

Odaiba és una illa d'oci tokyota. S'hi poden trobar des de museus (de la ciència, de l'aigua) fins a grans centres comercials com Palete Town, Tokyo Decks o Joypolis (un megacentre de recreació de Sega). Tampoc hi falta una nòria (sembla que els japonesos en són molt aficionats!!!)

Una parada de Yurikamome endavant hi ha la seu de la Fuji TV, una altra gran obra de Kenzo Tange (Mort recentment). Llástima que sigui tant fosc, perquè aquest edifici futurista s'ha de veure de dia! Però no importa perquè, en girar-nos... Megapanoràmica de Tokyo!!! (la de la foto que obre el post). És increible! Milions de llumetes de tots els colors brillant, i fins i tot aconseguim percebre la silueta de la vermella Torre de Tokyo (sí, la que sembla la Torre Eiffel!), tan difícil de veure de prop. I el Rainbow Bridge il·lumninat... És curiòs l'efecte que produeixen algunes ciutats des de lluny. Podries passar-te hores mirant i mirant. Quina extranya fascinació...

I de cop i volta...però què és això? Nova York?... L'estatua de la llibertat?

No, no, però si està tot ple de japonesos... això és Tokyo segur! Espera que enfoco de nou...

Sí si... Resulta que aquesta minicòpia de Miss Liberty va ser un regal dels francesos (cal que recordem que ells també se'n van quedar una?). Per un moment ha semblat que havíem patit una abducció. Però ens trobem a Odaiba i, a l'altre costat, el Pacífic, com molt bé ens ho recordem els noms dels hotels que hi ha per la zona.

Estem, ben bé, a l'altra banda del món. Aquí sembla que realment la terra s'acabi. Quina experiència tan brutal! I a sobre ara sentim rock and roll... Què és això?... Ostres... el frikis rockeros que al matí hem vist a Harajuku, per la nit estan aquí, a Odaiba, a la fi del món, animant el personal amb les seves coreografies delirants.

Els japonesos... són així! (2)

2005-08-17T21:00:00.000+02:00

Els japonesos són molta gent, però se les han empescat per trobar feines per a tothom i aconseguir tenir una baixíssima taxa de desocupació (crec que del 2% aproximadament). Però clar, això, a costa de trobar-los feines tan fabuloses com la del senyor de la foto, que es dedicava ni més ni menys a aguantar un pal amb un anunci en un carrer absolutament solitari de Yokohama. El més curiós és que aquestes anuncis tan rudimentaris també te’ls pots trobar a la mateixa cruïlla de carrers on hi ha tres pantalles gegants emeten anuncis sense parar. Contrastos, contrastos... També hi ha molta gent que reparteix publicitat, però allà no et donen panflets de paper que ràpidament es llencen, sinó que la publicitat allà està integrada en objectes molt pràctics com paipais o paquets de kleenex. En algunes botigues també ens va fer l’efecte que tenien a gent contractada únicament per dir-te hola i adeu quan entraves dins l’establiment...

Yokohama

2005-08-17T14:53:00.000+02:00

Després de passejar i sorprendre'ns pels carrers d'Harajuku decidim canviar una mica d'escenari. Agafem els Japan Rail en direcció de Yokohama (una línia que ja coneixíem perquè ens va acostar la l'entranyable Kamakura).

La història de Yokohama és ben curiosa: ha passat de ser el petit poblet pesquer costaner veí a Tokyo a esdevenir la segona megaciutat del Japó. De fet, juntament amb la capital formen la major concentració urbana del món (que podria arribar ben bé als 30 milions d'habitants si tenim en compte ciutats properes com Chiba i kawasaki entre d'altres).

Yokohama es va convertir a partir de l'any 1853 en el port d'entrada d'occident durant molts anys, i avui encara continua essent la capital marítima amb una destacada zona portuària. La nostra entrada a la ciutat la vam fer des del barri de Minato Mirai 21, la zona amb alguns dels edificis més espectaculars del país. Entre ells destaca la Landmark Tower, la construcció més alta de Japó amb 296 metres d'alçada (molt lluny encara dels 508 m. de la Taipei 101).

Al seu costat trobem altres edificis ultramoderns de totes mides, formes i colors, entre els que crida l'atenció un amb forma de vela de vaixell. Espectacular!!! Molt a prop també hi ha les instal·lacions de Cosmoworld, un enorme parc d'atraccions dominat per una inmensa nòria situada al costat del mar envoltada per una muntanya russa de color rosa. En fi, diversió assegurada!

A prop de la Landmark Tower encara descobrim un magnífic vaixell exposat. Es tracta del Nippon Maru, una nau que va estar en activitat fins a començaments dels anys 80 i que els japonesos s'estimen molt perquè va servir per repatriar els soldats participants a la II Guerra Mundial. Als seus peus es celebra una fireta super hippie amb gent que es ven objectes personals útils o inútils (segons com es miri).

Deixem Minato Mirai, conscients que encara no hem explorat tota la zona. Però és que el regal de la tarda encara estava per arribar: Chuka-gai, també conegut com el barri xinès -o Chinatown- de Yokohama. Tota una experiència si tenim en compte que és el segon barri xinès més gran del món (fora de la Xina, està clar).

La Chinatown de Yokohama està plena de botiguetes de records xinesos i de restaurants amb tota mena de mandonguilles farcides, entre altres coses, d'aleta de tauró. També trobem paradetes de castanyes torrades (a l'agost!) i fanalets, enormes portes decorades, dracs i nombroses famílies japoneses que "estiuegen" el cap de setmana a la "petita xina". Per fer passar la gana menjem un potent pa de gambes, enormes panets farcits de carn i batuts de coco amb tapioca. Deliciòs. Tota una experiència pels sentits i per nosaltres que descobrim mil·lers de coses noves cada dia al Japó (i a la miniXina).

Per cert, que Yokohama és la darrera ciutat que Phileas Fog va visitar de Japó abans de dirigir-se cap a San Francisco. Nosaltres l'abandonem per tornar a Neotokyo.

La ciutat de les adol·lescents

2005-08-16T15:04:00.000+02:00

Una cosa que ens va cridar l'atenció de Tokyo (no tant de Kyoto ni Osaka, que són ciutats més de província, més semblants a les nostres), és que cada zona té una personalitat molt clarament definida i que, de vegades, sembla que els personatges que habiten un districte no puguin sortir dels seus límits i moure's per un barri que no és el seu. A Shiba, on teniem l'hotel, només hi veiem salary men, amb l'uniforme inconfesat de la camisa blanca, la cartera negra i el rostre gris. A Akihabara, joves (nois) de trenta i pocs a la recerca de tecnologies diverses. A Ginza, japonesos (molt) adinerats. En aquest Tokyo tan parcel·lat, els adol·lescents també tenen els seus dominis molt ben definits: els carrers, ponts i parcs de Harajuku. El carrer principal de Harajuku és Omotesando, però la diversió no està tant en aquesta gran avinguda com en un estret carrer paral·lel, Takeshita Street, atapeït d'adol·lescents (noies, la majoria) a la recerca embogida de la roba més extravagant i els desquiciats complements que hi facin joc.

L'espectacular indumentària que venen a les botigues de Takeshita Street té una finalitat última: les adolescents guarnides de nina pepona, de gòtiques, d'heroines manga, es passejen i s'exhibeixen sense vergonya molt a prop, al pont Jingubashi que connecta l'estació de Harajuku amb el parc Yoyogi. Multitut de turistes, curiosos i també alguns fotògrafs otakus (frikis) es dediquen a retratar obsessivament aquestes adolescents i la seva extranya protesta contra el món. En aquest enllaç, per cert, podeu veure fotografies dels frikis de Harajuku des dels anys 80 fins ara...

Dins el mateix parc Yoyogi, un altre esdeveniment inqualificable té lloc cada diumenge (no sé si la resta de la setmana és igual), i aquest cop ja no té a veure amb adolescents iconoclastes, sinó amb homes de més de trenta, més de quaranta i jo diria que fins i tot de més de cinquanta que, vestits de negre i texà de cap a peus i amb uns tupés de mig metre i d'estil rockabilly que fan por, es dediquen a entretenir al personal amb les seves coreografies i música de rock'n'roll. De tant en tant algún turista occidental els aplaudeix, però en general, l'actitut dels japonesos davant aquest espectacle és una silenciosa i discreta observació en la distància. No sé si riuen per dintre o lamenten l'escena, però tot el conjunt és digne de veure. Wim Wenders ja els va retratar a mitjans dels anys 80 a Tokyo-Ga, el seu personal i desigual documental sobre Ozu.

No us penseu que Harajuku només és això. Pels entorns també hi ha altres coses a veure com el Museu d'Art Ota, on en teoria s'hi exposen els gravats d'Hiroshige i Hokusai, entre d'altres, tot i que no ho podem confirmar perquè resulta que quan hi vam anar (30/07) era final de mes i estaven canviant les exposicions... Un altre any serà. El que si vam veure va ser el temple Meiji, un temple shintoista al que s'accedeix a través d'una torii enorme, una de les més grans de Japó.

I al costat del Parc Yoyogi també hi ha per veure l'estadi olímpic, un espectacular edifici dissenyat per Kenzo Tange, el mateix arquitecte de l'Ajuntament de Tokyo.

Ueno Koen

2005-08-15T20:59:00.000+02:00

Decidim passar el matí de diumenge (31/7) al parc Ueno. L'any 1864 el parc va ser el centre de les lluites produides com a conseqüència de la reforma imperial on va perdre el poder el cla Tokugawa. El resultat va ser que Ueno es va convertir en el primer parc públic de la ciutat.

A banda del popular Zoo de Tokyo i d'una gran concentració de museus (sala de cultura de Tokyo, museu de les Arts Occidentals, de la Ciència...) Ueno és un lloc de descans i recolliment. Una mena de parc de la Ciutadella de Barna (amb el millor i el pitjor de la ciutat, suposo que ja ho enteneu). El més maco és la gran avinguda de Sakura (cirerers, vaja) en la que, cada primavera, nombrosos japonesos surten a veure l'espectacle (impagable) dels cirerers en flor. A sota hi dinen o prenen té o sake i gaudeixen de l'experiència.

Amagat entre els sakures també hi ha alguna que altra sorpresa com el temple shinto Toshogu. Es tracta d'una preciosa, però pràcticament abandonada, construcció d'estil xinès de l'any 1651. Destaca la seva el vermell de la fusta així com les restes daurades del que, en una altra època, devia ser un temple bastant important.

Al temple s'hi accedeix per una impressionant avinguda plena de llanternes rituals que, segons s'indica al paper informatiu que t'entreguen amb l'entrada, són un dels tresors nacionals de l'època Edo (quan Tokyo era la capital). Paral·lelament es pot veure a mà dreta una pagoda de 5 pisos que també pertanyia al complexe templari de Toshogu però que ara ha quedat dintre del mur del zoològic.

La veritat és que fa una mica de pena trobar-se un lloc tan abandonat a una ciutat que, fins ara, ens havia sorprés per la seva cura dels detalls i la eficàcia, entre altres coses, del servies de neteja. Una llàstima tenir tan abandonat un paratge tan encantador. Per més mostres, vegeu l'interior del temple:

El temple Toshogu és un dels paratges més encisadors de Tokyo!!!

El parc Ueno també posseix, quasi com d'amagat, un gran pagoda budista una mica cimentosa i gris però d'estil hindú.

Al costat de la Gran pagoda també trobem un petitíssim temple shinto, no mencionat a les guies. Una simpàtica avinguda de toriis ens convida a endinsar-nos per descobrir diverses escales descendents que ens traslladen al centre del santuari. Un altar protegit per dues guineus (kitsune) ens van cridat l'atenció. És un lloc mini però molt encantador. No ha anat malament visitar el parc Ueno, tenint en compte que no hem vist ni el zoo ni els museus. Però quan tornem a Japó ja ha els visitarem!

Culés nipons

2005-08-15T15:58:00.000+02:00

Després dels focs, i després de passar un moment per Harajuku, vam decidir anar a sopar a Shibuya, una zona molt animada tant de dia com de nit. En el metro, dos japonesos ens recorden amb les seves samarretes que justament aquella nit (30/07) el Barça jugava a Tokyo. Al costat dels culés nipons ens fa gràcia veure una noia vestida amb la yukata... coses que té Japó!

Els Hanabi

2005-08-15T14:11:00.000+02:00

Resulta que a Tokyo, l'últim dissabte del mes de juliol és tradicional fer una mena de competició de focs artificials (hanabi) al riu Sumida on hi participen diverses companyies pirotècniques. L'acte és tan popular que es calcula que hi assisteixen aproximadament un milió de persones. Nosaltres, per no ser menys que els tokyotes, també ens vam apuntar a la festa (30/07). No va ser fàcil.....

Com que estàvem suats i bruts de l'excursió a Kamakura, primer vam decidir adecentar-nos a l'hotel. Per arribar-hi, ja vam haver d'aguantar un primer col·lapse en el metro:

Però és que quan vam agafar de nou el metro per anar fins a la vorera del riu Sumida on es feien els focs, la situació encara era molt pitjor...

Quan vam arribar a l'estació d'Asakusa (la mateixa on havíem baixat el dia abans per visitar el temple d'Asakusa Kannon), el caos de gent era monumental, però un espectacular desplegament policial contenia i coordinava les masses amb una precisió extraordinària.

No enteníem ni una sola paraula del que ens deien els agents, però el que si que vam entendre és que haviem de caminar -i rapidet, eh?- seguint la massa de gent pel pont, fins a l'altra banda del riu, on de cop i volta vam veure això:

Encara faltaven ben bé dues hores per l'inici dels focs artificials, però pel que sembla, el milió de japonesos que assisteixen a l'acte ja estaven a puestu, esperant pacientment que els despistats que arribaven a últim moment (com nosaltres) trobessin un lloc per entaforar-se. Després de donar unes quantes voltes buscant un lloc autoritzat (perquè si no venia un policia i et fotia quatre crits en japonès), i gràcies a la bona voluntat de dos senyors, un que ens va assenyalar per on podríem seure i un altre que ens va deixar dos fulls de diari per poder seure a terra sense embrutar-nos, vam trobar un foradet en un lateral d'aquesta avinguda i ens vam "acomodar". Faltava una hora i mitja per l'inici dels focs, i com que no gosàvem moure'ns del nostre lloc, vam començar a retratar el nostre entorn, on destacaven per sobre de tot les noies i nois vestits amb les yukatas (kimonos d'estiu)...

La policia va aconseguir que el milió de tokyotes i nosaltres ens asseguéssim a terra deixant uns passadissos perquè la gent pogués passar. La gent no va deixar d'anar i venir per aquests espais lliures durant la hora i mitja que vam estar esperant i també, durant la hora exacta (60 minuts, ni un més ni un menys) que van durar els focs artificials.

La veritat, i per ser totalment honestos, a nosaltres els focs tampoc ens van semblar res de l'altre món. La cosa consistia més o menys en tandes curtes en les que tiraven uns quants coets, mentre una locutora la mar de simpàtica anava fent la retransmissió del tema. Entre tanda i tanda passaven uns minuts en blanc en els que la locutora continuava retransmitint la jugada. Mentrestant, la gent s'ho mirava, o menjava, o feia fotos amb el mòbil o, cada vegada amb més insistència, s'aixecaven i decidien marxar. Quan ja passavem dels tres quart d'hora de focs artificials, els japonesos van acabar la (poca) paciència que tenen i van voler marxar, i llavors, el passadís que la policia havia deixat perquè la gent passés es va fer petit per absorvir la gentada. Tots els que encara sèiem a terra pensant que potser estaria bé veure l'espectacle pirotècnic fins al final (o sigui, nosaltres), vam comprovar que al Japó poden esperar dues hores a què comenci un acte però no poden esperar deu minuts a que s'acabi. Total, que també ens vam aixecar i vam intentar que la massa humana nipona no se'ns emportés per endavant. Això, tampoc va ser fàcil.

En aquesta situació vam contemplar escenes com ara un japonès repartint cops de genoll a tort i a dret, i també vam haver d'aguantar que un altre japonès ens caigués al damunt... Res, que es posen molt nerviosos. Sort que la policia és realment eficaç i de seguida van evitar que la situació derivés en una espiral de violència. De fet, l'actuació policial va ser tant decidida que només en una hora (1 hora!) van aconseguir que tothom hagués desallotjat l'avinguda, creuat el riu, entrat al metro i deixat via lliure per poder reprendre el trànsit de cotxes a la zona. Ah, i tot això, sense que quedés ni un sol paper ni res a terra. En una hora, ningú hauria dit que allà s'hi havien congregat un milió de persones...

Els japonesos... són així!

2005-08-14T12:17:00.000+02:00

Com que hi passen tantíssimes hores, els japonesos han desenvolupat una inexplicable i envejable capacitat de dormir profundament al metro en les posicions i en les situacions més absurdes que us pogueu imaginar: drets, asseguts, en un tren atapeït, sols, amb el mòbil a la mà (i no els cau!).... Ah, i lligada a aquesta capacitat, també tenen la de despertar-se just en la parada en la que han de baixar. Quan el metro s'atura a la SEVA parada, aixequen el cap, obren els ulls, s'incorporen i fan un salt fora del tren. És un espectacle, en sèrio!

L'antiga Kamakura II

2005-08-13T21:59:00.000+02:00

Després de refer-nos de la llaaaaarga caminada entre temples (i algun que altre restaurant de cuina espanyola on preparaven unes espectaculars paelles) amb uns deliciosos gelats de Té verd i d'una cosa lila (sweet potato)... arribem a l'estació central on pensem agafar el tren fins a l'altra banda de Kamakura. Agafem una línia privada, l'Enoden, que ens porta a Hase, la zona on trobarem la segona estàtua de Buda més gran de Japó (La primera encara ara ens espera a Nara, prop de Kyoto).

Abans, però, ens desviem una mica de la ruta per visitar un altre sorprenent complexe templari: Hasedera. És un temple de la branca Jodo situat en diversos nivells d'una muntanya. L'edifici principal, a dalt de tot, té lés millors vistes de la zona, sens dubte. Veiem per primera vegada l'Oceà Pacífic. Quina sort que hagi estat des d'aquí!

A l'edifici principal es conserva una obra mestra de l'escultura budista. Es tracta de la Kannon Hasedera (deessa de la misericòrdia), un figura amb 11 caps i més de 9 metres d'alçada. S'ha convertit en un model molt representat (un canon) a tot el món budista.

Al petit museu, que és de visita obligada, s'hi podem trobar també les 33 encarnacions de Buda. 33 excel·lents i imaginatives estàtues de fusta de més de 800 anys que representen aquesta deitat de moltes formes curioses: dimoni, pelegrí, fuster... També vam tenir temps per descansar prop d'un (altre) bosquet de bambú.

Ja baixant, trobem un estany ple de carpes desitjoses de ser fotografiades. Els turistes vinga a fer cua mentre elles posen per tothom. També presenciem una classe d'escriptura que es produeix en un edifici secundari. Per últim visitem una mena de cova amb representacions esculpides de diferents deitats (una mena de via crucis, vaja). A la darrera sala ens trobem un buda i nombroses esculturetes de buda escampades per les escletxes. Kawaii! (que maco! en japonès)

Finalment, després de dinar (una mica tard) i menjar per postres una mena de coca de "quicos" gegant, arribem al gran Buda de Kamakura o Daibutsu. Una espectacular estàtua que ha sobreviscut milers terratrèmols i un tsunami, just l'onada que va destruir el temple que l'acollia l'any 1495. Quina bogeria!!! està ple de turistes (la majoria orientals) i pelegrins.

El daibutsu està buit i es pot visitar el seu interior... però els que ho feien no sortien massa contents. El millor és gaudir de l'entorn, dels parcs japonesos, de les muntanyes poblades de temples.

Tornem a Tokyo.

Quina pena haver de marxar!!!

L'antiga Kamakura I (Kitakamakura)

2005-08-13T21:53:00.000+02:00

El cap de setmana (27/8) vam decidir fer el mateix que els japonesos de cap de setmana i vam visitar una de les seves ciutats històriques. Gentilesa del Japan Rail Pass ens vam allunyar de les pantalles gegants, el soroll i les multituds de Tokyo. Ens vam traslladar a la costanera vila de Kamakura (a només 45 minuts del caos tokyota). Només pujar al tren el panorama és ben diferent de les hores punta entre setmana: famlílies rialleres amb nens joganers, iaios i iaiones, i parelletes. Pocs, realment pocs, salary men.

Arrivem per fi a Kamakura, la ciutat que durant els anys 1185 i el 1333 va ser la capital militar de Japó i centre del budisme zen. Vam començar la ruta baixant a l'estació de Kitakamakura (Nord de Kamakura) i, una mica desorientats, vam iniciar la ruta que ens va portar a descobrir les meravelles (incomptables) d'aquesta ciutat.

El primer temple que vam trobar va ser Engakuji, un conjunt de sòbries edificacions budistes que impressiona per la seva quietud. Es tracta d'un monestir zen auster on, a més a més, també es pot trobar la tomba del gran director de cinema (sensei, diríem) Yazujiro Ozu (tot i que és difícil d'identificar-la, perquè no hi diu cap nom, i només hi ha un kanji que significa "buit"). És tota una experiència passejar pel complexe de temples i cementiris d'Engakuji. A més a més a Engakuji es desenvolupa l'acció de la novel·la 1000 grullas del nobel Yasunari Kawabata. Aquest és el nombre de figuretes de papiroflèxia que els déus demanen per guarir una persona.

Déu meu quina calor que fa.... i només a les 9:30!!!

La segona visita és el temple, també budista, de Kenchoji. És el més important de la ciutat, com ho indiquen la quantitat d'autobusos aparcats a la zona. Es tracta de nou d'imponents edificis construits amb fusta i paper. El sol fet d'accedir per les dues grans portes ja suposa una experiència. Un cop dins tot és harmonia, ordre i pau. Què seria dels japonesos sense aquests refugis espirituals!!!

A Kenchoji trobem un grup d'excursionistes japonesos guiats per un monjo budista. Que interessant seria poder seguir les seves explicacions... però el japonès encara ens costa!

L'últim que visitem a Kitakamakura és el Santuari shinto de Tsurugaoka Hachimangu, un dels més cèlebres i famosos del país. Un lloc de culte molt especial que no podem veure en el seu màxim esplendor perquè està en restauració. Es tracta d'un conjunt d'edificis de fusta pintada de color vermell llampant. Al·lucinant! Està ple de japonesos fent pregàries shinto d'aquelles de resar picant dos cops de mans. Impressionant. També coincidim amb una mena de bateig.

El shintoisme és una religió politeista i pràctica (molt antiga) que permet fer plegàries per demanar coses bones als esperits (Kami). El japonesos acostumen a demanar tenir sort a la feina, salut o èxit amb els exàmens. Nosaltres preferim demanar "tornar de nou al Japó" (rotllo turista, vaja). Ho fem sobre unes fulloles de fusta on escrivim el nostre desig, i que deixem al santuari.

Completem la visita recorrent l'espectacular jardí/estany ple de lotus i els meravellosos ponts vermells.

Finalment fotografiem la gran Torii d'entrada i arribem a l'equador de la visita de Kamakura.

Música tradicional en un temple budista

2005-08-13T11:59:00.000+02:00

Molt a prop del nostre hotel a Tokyo hi havia dos llocs d'interès. Una és la torre de Tokyo, una torre de 333 metres d'alçada feta a imatge i semblança de la torre Eiffel de París, però de color vermell. COm que la veiem cada matí en sortir de l'hotel i com que vam pujar al mirador de l'Ajuntament de Tokyo, vam decidir que no calia anar fins a la torre i la vam retratar de lluny. On si que vam entrar va ser el petit temple budista de Zojo-ji, ubicat dins la immensa zona verda del parc Shiba.

L'entrada al temple estava assenyalada, com és habitual en els temples budistes, amb dues grans portes o "mon": la porta principal o Sangedatsumon data del 1622, mentre que la Daimon va ser reconstruida, igual que la major part del temple, als anys 70.

En un dels laterals del temple hi ha una impressionant col·lecció d'estatues del bodhisattava Jizo, el protector de les ànimes dels nens morts, i que més endavant trobariem a molts altres temples budistes. Les escultures i en general el temple de Zojo-ji estaven guarnides amb garlandes i fanalets perquè al cap d'un parell de dies s'hi feia una festa (a la que vam arribar massa tard).

La tarda que vam visitar Zojo-ji (29/07) ens hi vam trobar una agradable sorpresa: un grup de músics amb instruments tradicionals japonesos estaven assajant (suposem que per a la festa que ens vam perdre) en una sala lateral de l'edifici principal del temple. Disculpeu el nostre desconeixement sobre la música tradicional japonesa, no sabem com es diu el tipus de melodia que estaven interpretant, però el que si que us podem dir és que de seguida ens vam deixar emportar per la música. Portàvem tot el dia de visita, amb una calor i una humitat horrorosa i immersos en la voràgine de Tokyo, i de cop i volta ens vam trobar a Zojo-ji, pràcticament sols (cap turista a la vista) en una illa d'inesperat silenci en el bell mig de la sorollosa ciutat. Quina pau! i llavors els músics vam començar a tocar aquella melodia tan hipnòtica i extranya per nosaltres, i va ser un dels moments més màgics que vam viure a Tokyo, una ciutat d'infinits i maravellosos contrastos.

L'estació més transitada del món

2005-08-12T16:40:00.000+02:00

Cada dia passen per l'estació de metro de Shinjuku aproximadament dos milions de persones, el que la converteix en l'estació més transitada del món (tot i que per dimensions només és la segona més gran).

Orientar-se a Shinjuku és complicat, no ens hem d'enganyar, però no tant a l'hora de trobar la línia que necessites, que estan força ben indicades en anglès i amb un codi de colors i símbols. El més complicat a Shinjuku és encertar amb la sortida correcta ja que aquesta estació té un total de... 18 sortides!!!!!

Heu de pensar que el districte de Shinjuku és una de les zones importants de Tokyo ja que a la part oest hi té la seva seu el govern municipal de la ciutat -el Tōkyō Tochōsha, també conegut com a "Tocho"-, que està ubicat en un espectacular edifici planificat per l'arquitecte Kenzo Tange i que sembla la façana de Notre Dame de París en versió ciber.

Per arribar a l'Ajuntament vam atravessar un llarguíssim passadís subterrani ple de gent, restaurants i botigues, com un carrer qualsevol. A la planta 45 de l'Ajuntament de Tokyo hi ha un bonic mirador amb vistes a la ciutat (gratuït!!!). Si fa bon temps es pot veure el Mont Fuji, però generalment una mena de boirina provocada per l'espantosa humitat del Japó entela la visió. Tot i això, la vista és espectacular, oi?

Al voltant de l'Ajuntament, una espectacular zona de gratacels que tenyeixen Shinjuku oest d'un apagat to gris ciment.

La grisor dels gratacels de Shinjuku oest contrasta amb el color i la vida que hi ha a la zona est d'aquest districte, i on s'hi poden trobar molts restaurants, sales de pachinko i centres comercials, així com petites botigues de discos.

Passejant pels carrers de Shinjuku vam captar una imatge força habitual, la de les dones que es protegeixen del sol amb umbrel·les. La protecció solar arriba a extrems tan salvatges que moltes dones també van amb màniga llarga o, en el seu defecte, amb uns guants llargs com els de Gilda. I a les bicicletes porten uns guants enganxats al mànec...

La ciutat elèctrica

2005-08-12T12:59:00.000+02:00

Akihabara, o Akiba, pels amics, és el barri de l'electrònica de Tokyo. Segons els experts, aquí s'hi poden tota mena d'aparells electrònics, nous i de segona ma, a molt bon preu. Només cal remenar una mica i, això si, regatejar. Perquè a les "electric town" com Akihabara, a Tokyo, o Den Den Town, a Osaka, són dels pocs llocs del Japó on el regateig encara és vigent. Nosaltres no hi vam anar (29/07) a buscar res en concret, sinó que vam preferir passejar per aquests carrers plens de botigues electròniques i badar en els aparadors....

...mirar i remenar entre les últimes novetats en telefonia mòbil...

...i també al·lucinar amb els cartells verticals i de colors de les botigues, amb la gent que va i ve sense parar (la majoria, nois joves) i amb el pas aeri del metro, que contribueix també a donar-li un aspecte futurista al districte.

De Bandai!!!

2005-08-11T18:53:00.000+02:00

Després d'Asakusa Kannon i les bombolles de l'efidici Asahi decidim caminar cap a Akihabara, un error ja que refiant-nos del mapa la cosa semblava propora. La veritat és que va ser més 45 minuts caminant sota el sol que es van far mé lleugers gràcies a les màquines de venda a begudes (de les que parlarem més endavant), els templets varis i l'observació directa de molts japonesos en acció.
El camí es va fer més curt gràcies també al descobriment del museu de Bandai i a l'estoneta que vam dedicar a badar davant dels presonatges més destacats d'aquesta empresa creadora, entre d'altres, d'icones nipones com Final Fantasy, Caballeros del Zodíaco, Doraemon, Ultraman... y moolts més!!!

Asakusa Kannon

2005-08-10T15:30:00.001+02:00

Comencem la marató de visites del dia 29/07 al temple Sensoji o d'Asakusa (reconstruit el 1950, després del seu enderrocament durant la II Guerra Mundial), un dels pocs llocs tokiotes que entren en la clàssica defició de "turístic". Es tracta d'un temple budista (tal i com indica la terminació "ji") que destaca per la seva espectacular porta d'entrada. La porta Kaminarimon (que es pot traduir com "del tro") suposa una retrobada amb el Japó més tradicional (el de les postaletes). Està construida tota de fusta i d'ella penja un dels fanals vermells més fotografiats.

Un cop superada arribem a una gran avinguda que ens portarà fins la segona porta. El passaig (Nakamise dori) és molt agradable ja que hi ha molts botigues de productes típics (des de kimonos a màscares d'ultraman) fins pastissets o records turístics més dubtosos. Un conjunt agradable que ens guia cap el conjunt de temples.

El que més destaca a la gran plaça és la pagoda de 5 pisos i l'edifici negre principal, construits únicament amb fusta. L'estatueta més benerada és la Kannon, una representació del buda de la misericòrdia. Davant d'aquest edifici és habitual trobar gent resant i cremant incens.

El conjunt, evidentment, impressiona si tenim en compte les experiències bladerunnerianes de la primera nit a Tokyo, però no és més que un aperitiu del que més endavant trobarem a Kioto. Després de visitar els diversos temples i cementiris tornem enrera, cap a la Porta del tro, i sortim per descobrir l'espectacular edifici de la cervesa Asahi dissenyat per Phillip Stark i que recorda un got ple d'aquesta beguda. A la gent de Tokyo no els agrada però és una de les propostes arquitectòniques més originals que l'Espai Isidor ha vist mai.

Kore wa doyatte tabemass-ka (i això com es menja?)

2005-08-10T12:36:00.000+02:00

El primer dia sencer que vam passar a Tokyo (29/07), vam esmorzar, dinar i sopar el mateix: un bol de pasta amb caldo i un bol d’arròs per acompanyar. En el bol de pasta t'hi podies trobar surant verdura, tofu, pollastre o vedella, o una truita, o un ou cru o tempura. L'arròs generalment era blanc i com a molt portava una mica de sèsam per sobre. Més endavant també vam menjar fideus soba freds, servits a sobre una safata de bambú i acompanyats amb una barreja de salsa de soja i ou cru.

A les guies et recomanàven que entressis als restaurants on la carta no estigués en anglès, perquè resultàven més econòmics. Però llavors et topaves amb un greu problema: la carta davant teu era absolutament ininteligible. Per sort, la majoria de restaurants ràpids tenen un petit aparador on exposen reproduccions en cera de les especialitats de la casa. El sistema més habitual per demanar el menjar era fer sortir el cambrer a fora, assenyalar-li el plat que et feia més gràcia i confiar en què la intuició no et fallés. Realment mai vam acabar de saber del tot què ens estàvem menjant, però tot estava extraordinàriament bo. En alguns restaurants tenien una màquina per comprar el tiquet del menú que volies, i que podies triar en un panell on estaven tots els plats retratats. Tu pagaves només pel plat, i en el preu ja t'entrava l'aigua o el te (fred o calent), que te'l servien només entrar a l'establiment.

Els carrers i sobretot els entorns de les estacions de tren i metro estan plens de restaurants ràpids. Són locals petits, amb una barra i, si tens sort, amb alguns tamborets. A molts d’aquests restaurants es menja de peu, i en alguns fins i tot la gent es va movent sense deixar de xarrupar els fideus per deixar lloc als que van entrant. Els fideus, quan no són freds, estan bullint, però els japonesos se’ls mengen en trenta segons, i fent servir la tècnica tan maravellosa del xarrup, que sembla que serveix per refredar la pasta i per això no està mal vista. Nosaltres, com que erem de fora, tardavem molt a menjar-nos els fideus (perquè no dominavem els palillos i perquè tampoc ens en sortiem amb això de xarrupar). En el temps que invertíem nosaltres en menjar-nos el bol de fideus, com a mínim ja havien entrat, menjat els fideus bullint i marxat del local un total de set o vuit japonesos.

El segon dia ens va semblar que no podriem aguantar tot el viatge menjant arròs i pasta tres cops al dia i ens les vam empescar per esmorzar en una cafeteria més convencional. És veritat que els cafès a Tokyo són cars, i a més, no fan servir llet, sino aquells potets petits de crema que també et posen als avions, sabeu? Però en aquesta cafeteria també vam aprofitar per tastar algunes pastes dolces típicament japoneses, a les que ens vam aficionar ràpidament. Les nostres preferides eren una mena de briox farcit de crema de meló i un altre farcit d’azuki, la famosa mongeta vermella dolça que al Japó es fa servir per a la pastisseria. Per dinar vam descobrir que a banda dels bols de fideus, podíem menjar curry, acompanyat d'arròs blanc, és clar. El curry no es menja amb palillos sinó amb cullera, i pot ser des d'una mica picant fins a escandalosament picant. Davant de l'estació de Shinjuku vam trobar una parada on feien pinxitos yakitori deliciosos, una oportunitat que tampoc vam deixar passar.

Evidentment, tampoc vam perdre l'ocasió de tastar el sushi, en un bar molt agradable de Shinjuku on vam sopar l'últim dia de Tokyo (01/08) i on podíes veure el cuiner davant teu preparant-lo. Ens va cridar l'atenció que, a diferència del que havíem tastat en algun restaurant japonès a Mataró o a Barcelona, el sushi que ens van servir allà era molt més picant, perquè portava el wasabi a dintre, a banda de servir-lo també com a condiment per la salsa de soja.

No us penseu que la cosa alimentícia s'acaba aquí: vam menjar sashimi al mercat del peix de Tsujiki, i a Osaka, la festa gastronòmica amb les especialitats de la regió va ser de dimensions bíbliques, però això ja us ho explicarem més endavant...

Tecnologia japonesa

2005-08-10T11:39:00.000+02:00

A l’hotel de Tokyo, el Shiba Park Hotel, teniem dos exemples espectaculars d’aplicació de les noves tecnologies japoneses a la vida quotidiana. Un era el famós lavabo amb mando a distància que desprèn xorrets d’aigua (no cal que us expliqui més detalls, oi?) i que té música ambiental per dissimular altres sons més "molestos". Nosaltres no el vam retratar però en podeu veure un aquí. L’altre invent maravellós era el mirall de la pica, un mirall tan fabulós que quan et banyaves, deixava un quadrat perfecte sense entelar a l’alçada del cap, l’espai suficient per poder-te pentinar o afeitar sense haver de recòrrer al vell i pedestre sistema d’aixugar un tros de vidre amb la tovallola. Per cert, que a tots els hotels et deixen unes sabatilles i un kimono.

Neons, marques i gossos elèctrics a Ginza

2005-08-09T11:11:00.000+02:00

Ginza significa literalment "lloc de plata" (Gin=plata), i quan l'antiga Edo es va convertir en la nova capital del Japó, aquesta zona aviat va ser el principal centre de les influències que arribaven d'Occident. Avui en dia, les galeries d'art, espectaculars centres comercials i boutiques de les marques més prestigioses converteixen Ginza en un dels barris més luxosos del món. A Ginza, tota il·luminada per les llums de neons, hi vam arribar des de Shinbashi i el primer que ens va fer gràcia veure va ser un d'aquells espectaculars passos de vianants en diagonal a la cruïlla de Harumi-Dori i Sotobori-Dori. També vam badar en els aparadors de les botigues de moda -ja sabeu que els japonesos són molt adictes a les marques, oi? Aquest és un altre tòpic cert-. La botiga de Chanel, per exemple, ocupa un edifici d'unes deu o quinze plantes projectat per Peter Marino i tota la façana, TOTA, l'han convertit en una pantalla gegant on s'emeten sense parar anuncis de la casa. Com podeu imaginar, la gent que passeja pels carrers de Ginza no desentona amb el luxe que l'envolta: aquí vam veure la gent més elegant i fashion de tot Japó.

A Ginza (aquí una web cam amb imatges en directe) hi vam passejar la primera nit a Tokyo (28/07) però hi tornariem al cap d'uns dies (01/08) per veure el barri de dia. Vam aprofitar llavors per visitar l'edifici de la Sony, a l'entrada del qual es veu que ja és tota una tradició instal·lar-hi cada any un espectacular aquari:

A l'interior, tres plantes d'exposició on es poden veure i tocar -i comprar, faltaria més- les últimes novetats en MP3, ordinadors portàtils, home cinema, DVD, càmeres digitals i, també, el gosset-robot Aibo, un aparatet del que no costa gaire encarinyar-se, perquè es comporta exactament igual que un gos de veritat: et dóna la poteta, mou la cua quan està content, et busca, s'estira a terra, et fa carícies amb el cap... I enlloc de treure'l a passejar, només has de pensar en carregar-li la bateria. Ja veieu: gossos elèctrics pels androides nipons...

Blade Runner a Shinbashi

2005-08-09T09:32:00.000+02:00

Aquesta d'aquí sobre és la imatge de la pel·lícula Blade Runner que ens va venir el cap el primer dia a Tokyo (28/07), quan vam anar a parar a Shinbashi i vam veure això:

Shinbashi és una animada plaça situada a tocar de Ginza (el barri més pijo) i hi vam arribar tot caminant des del nostre hotel, el Shiba Park. A Shinbashi s'hi havia concentrat una bona colla de gent -moltíssims oficinistes solitaris i algunes persones grans, sobretot- per escoltar una mena de concert en directe que feien des del primer pis de l'edifici de la gran pantalla, per on òbviament oferien imatges en directe de l'actuació. La majoria de cantants eren noies joves vestides amb kimono que cantaven cançons de tipus folclòric (una mena de "canción ligera española", però en japonès, per entendre'ns).

Aquestes cançons japoneses es confonien amb el soroll del tren elevat que atravessa la plaça i la megafonia que anuncia les properes parades en aquesta important estació. La veu sortia d'algun lloc indefinit per sobre nostre, aclaparats encara per aquest primer impacte de les llums de neó, la música, els trens, la gent...

Modernitat i tradició

2005-08-08T13:49:00.000+02:00

Modernitat i tradició. Si, és un tòpic cert. A Japó modernitat i tradició es donen la mà en una exemplar i armoniosa modalitat de convivència. Un exemple molt habitual a Tokyo: les noies (i nois) vestides amb la yukata, el kimono tradicional d’estiu, i amb el mòbil d’última generació a la mà. Les iaies japoneses també el porten, el mòbil, a la mà.

El cel japonès

2005-08-07T12:56:00.000+02:00

Ahir, en el mateix moment en què Japó i el món sencer recordava l'explosió de la bomba atòmica d'Hiroshima, nosaltres volavem pel mateix cel que fa 60 anys va quedar tacat per un núvol fosc i mortal. Però ahir, a 11 mil metres d'alçada, el sol brillava i el cel era d'un blau intens, i a sota nostre no quedava cap rastre de destrucció, sinó un clam de ressò mundial a favor de la pau. I amb aquesta última imatge del cel japonès, que d'alguna manera ens va commoure, vam posar fi al nostre viatge per la illa del Sol Naixent. Ara tornem a ser a casa, a l'Espai Isidor, exhaustos però molt satisfets, tristos perquè s'ha acabat l'aventura però amb mil imatges que conservem a la retina. Encara aclaparats per les experiències viscudes intentem tocar de nou de peus a terra, recapitular i organitzar les idees per poder compartir-les ara amb tots vosaltres...

Konichiwa des de Tokyo

2005-07-28T15:01:00.000+02:00

Salutacions des de Tokyo!
Despres d'un llarg viatge de mes de catorze hores (amb les corresponents estones d'espera al aeroports), i despres de superar tots els tramits d'immigracio i d'haver deixat que ens registrin les maletes, per fi hem posat els peus a Toquio. La primera impressio que ens hem emportat de la ciutat ha estat al metro, on si, ens hem embolicat bastant, pero ens n'hem ensortit i hem estat capac,os d'arribar al Shiba Park Hotel, que es des d'on us escrivim. El teclat no te accents i l'ordinador no ens accepta la camera, aixi que aquest es un post a mig acabar (ja penjarem les fotos en un altre moment), pero no voliem passar sense deixar constancia de les nostres primeres impressions despres d'un dia llarguissim que ha culminat aquest vespre amb una impactant visita a la zona de Ginza, que te la fama de ser el lloc del mon on el metre quadrat es mes car, i ja pot ser a jutjar per la quantitat de botigues de marca, de llums de neo i de "pijos" nipons que s'hi veuen. Un altre impacte son les nombrossissimes pantalles gegants que emeten publicitat i programacio i que creen una especial banda sonora a aquesta ciutat tan extranya. A Shimbashi hem enxampat una mena de festivalet musical en la que noies vestides amb quimonos cantaven una mena de canc,ons folcloriques japoneses i que han estat molt aplaudides pel public autocton concentrat a la plac,a, basicament senyores grans i molts "salary men", aquells treballadors tallats tots ells pel mateix patro -traje amb americana i camisa blanca- i que literalment ocupen tots els carrers, restaurants i metros de Toquio. Tambe hem tingut un primer contacte amb la gastronomia autoctona local, pero d'aixo en parlarem en una altra ocasio.

Contestador automàtic

2005-07-27T23:40:00.000+02:00

Aquest és el contestador automàtic de Nihon Monogatari. En aquests moments no us podem atendre, perquè hem marxat al Japó (aquesta illa del Pacífic famosa pels seus tifons). En els propers dies, i les forces de la natura no se'ns emporten, ens passejarem per Tòquio, Kyoto i Osaka (ciutat natal de Takashi Miike), intentant trobar la sortida del metro correcta i buscant un restaurant que tingui la carta en anglès. Si som capaços de trobar un ordinador amb internet i amb un teclat en cristià mirarem d'actualitzar el blog des de les terres nipones. Si no, no patiu, que quan tornem us farem un informe detallat, aquí mateix i des de l'Espai Isidor. Mentrestant, podeu deixar els vostres missatges després de sentir el senyal, i els respondrem tan aviat com sigui possible. Gràcies i fins aviat.

Piiip!

icones nipones #18

2005-07-27T10:09:00.000+02:00

Takeshi Kitano, o Beat Takeshi, indiscutiblement la icona de les icones del cinema -i la televisió- japonès contemporani. A Tòquio mirarem de trobar la seva productora, Office Kitano.

Falsa alarma

2005-07-27T09:19:00.000+02:00

Sembla que finalment el tifó Banyan ha decidit passar de llarg de Tòquio i dirigir-se cap al Nord, Hokkaido. Bufffff!

Les maletes, un mal necessari

2005-07-27T09:01:00.000+02:00

Algú coneix un mètode ràpid i efectiu de fer les maletes? No creieu que és un dels moments més estresants i enfadosos de viatjar pel món?

icones nipones #17

2005-07-26T23:34:00.000+02:00

Vull dedicar aquest post del Capità Harlock a la Kitsune i a la MarciAnna, que sé que ho sabran apreciar, oi noies?

Nihongo

2005-07-26T23:28:00.000+02:00

Kit lingüístic d'emergència:

konichiwa: hola
sumimasen: disculpi
arigato: gràcies
sayonara: adeu

Es veu que és més car menjar sushi que fish & chips

2005-07-26T18:44:00.000+02:00

Hem trobat aquesta noticia en diferents mitjans digitals:

La brecha de los precios de la comida entre Tokio y otras grandes ciudades del mundo que también se caracterizan por su alto costo de vida, como Londres y Nueva York, se amplió en el último año, informó el gobierno nipón. Según el informe revelado por el Ministerio de Agricultura, Bosques y Pesca de Japón, esa diferencia de precios de los alimentos al por menor entre Tokio y esas ciudades se incrementó debido al aumento del costo de los productos vegetales en la capital nipona por el mal tiempo.

El informe ministerial explica que el índice del precio al por menor de 29 tipos de alimentos, entre los que se incluyen la leche y la harina, se estableció en 87 puntos en Nueva York y 78 en Londres en relación con el marcador de referencia de 100 puntos registrado en Tokio. Esa distancia entre el índice de Tokio respecto a los de la ciudad norteamericana y la capital británica aumentó en 5 y 6 puntos, respectivamente, en relación con el año pasado.

No ocurrió así en el caso de París, donde el índice quedó en 93 puntos, con una reducción de la brecha de los precios en cuatro puntos respecto a Tokio, debido a la debilidad del yen con el euro. Aún así, el informe subraya que sigue siendo más caro llenar la bolsa de la compra en la capital nipona que en la francesa.

Sólo ese índice de precios alimentarios superó al tokiota en Ginebra, Suiza, donde el costo de este tipo de productos al por menor alcanzó los 129 puntos sobre los 100 de Tokio.

Per cert, que la foto que il·lustra aquest post és d'un típic aparador de restaurant japonès, on s'exposen rèpliques en cera o plàstic de les especialitats culinàries de la casa. Una solució realment pràctica pels gaijins (guiris) com nosaltres, que només amb la carta segur que no ens en sortim.

icones nipones #16

2005-07-26T17:02:00.000+02:00

Una altra excentricitat japonesa en format animat, en Domokun, una mena de galeta andante que ens ha recordat la Kitsune.

Terratrèmols, tifons i equips de futbol

2005-07-26T16:22:00.000+02:00

Un decideix fugir de la calor mediterrània i de la pitjor sequera des dels anys quaranta i no se li acut res millor que marxar al país amb major risc de terratrèmols i tifons del món. I què passa? Doncs això: dissabte passat a Tòquio van registrar el terratrèmol més important (6.6 en l'escala de Richter) dels últims 13 anys i avui mateix estan patint les ventades del tifó Banyan. Jo, sincerament, penso que tot és culpa del Real Madrid. A veure si ara que diu que el Barça també se'n va a la terra del Sol Naixent, el temps millora una mica...

Llibres de capçalera

2005-07-26T16:05:00.000+02:00

A banda de seguir alguns blogs i webs sobre el tema (indispensables Kitsune i Kirai) i consultar les nostres guies, aquests dies hem convertit algunes novel·les japoneses en els nostres llibres de capçalera. De moment, ja portem llegides algunes obres de Kenzaburo Oe, Haruki Murakami, Yasunari Kawabata i Kobo Abe, així com la novel·la d'Amélie Nothomb Estupor y temblores, que tot i no ser estrictament "literatura japonesa", si que ofereix un retrat ben especial d'aquesta societat.

A més, també hem fullejat (perquè és una mica totxo, eh?) el clàssic Genji Monogatari, que està considerat la primera gran novel·la de la història, i ens hem comprat, per llegir durant el viatge, El libro de la almohada, de Sei Shonagon, una mostra prou representativa de l'anomenat makura no soshi, o notes de capçalera, és a dir, com una mena de weblog, però escrit al segle X i que també va servir com a punt de partida per una de les millor pel·lícules de Peter Greenaway, òbviament titulada Pillow Book. En aquesta pel·lícula, la protagonista, com la pròpia Sei Shonagon, escriu un llibre de capçalera si bé, enlloc de fer-lo sobre paper, ho fa sobre la pell dels seus amants, i escriu coses com aquesta:

Quiero describir el Cuerpo como un Libro
Un Libro como un Cuerpo.
Y este Cuerpo y este Libro
Serán el primer Volumen de Trece Volúmenes.

Com que el poema és força més llarg, aquí us deixo un enllaç on trobareu, traduïdes al castellà, les anotacions que escriu -en japonès- la protagonista de Pillow book.

I per continuar ampliant el coneixement literari japonès, aquí teniu una completa llista de novel·les, llibres de poesia i haikus i llibres sobre la història, els costums, les religions i la llengua japonesa.

icones nipones #15

2005-07-26T13:33:00.000+02:00

Super Mario Bros va ser (ho és encara) un dels jocs més populars per cònsola. Mario, el seu germà Luigi o el petit dinousaure Yoshi han fet passar l'estona a milions de persones arreu del món. Per cert que la seu de la Nintendo (empresa que va didecar-se, un un principi, als jocs de cartes) està a Kyoto.
Icona nipona gentilesa de MarciAnna.

Japó (Nihon) - Informació bàsica:

2005-07-26T12:58:00.000+02:00

Demà marxem al Japó. Ja estem aprenent-nos la informació bàsica:

Superfície: 377.864 km². Mapa

Població: 127,450,000 habitants

Himne: http://www.xtec.es/recursos/musica/japo/docs/kimigayo.au

Densitat: 337,3 km².

Capital: Tokio.

Geografia: Japó està separat del continent asiàtic per 160 km. de mar. Aproximadament el 70% de l'extensión del país està cobert per turons, muntanyes i volcans. Una sèrie de serralades recorren el país des del nord fins el sud; la mës important és la dels Alps Japonesos. La muntanya més alta és el Fuji Yama (3.776 metres).

Sistema Polític: Monarquia constitucional.

Cap d'Estat: Emperador Akihito (des de 1989).

Cap de Govern: Primer Ministre Junichiro Koizumi (des de 2001).
Idioma: japonès

Religió: Sintoisme i budisme (la majoria de japonesos practica les dues religioes). Hi ha una minoria catòlica. A Okinawa moltes persones creuen en el Niraikanai, el regno dels morts a les profunditats del mar.

Referència horària: L'hora catalana +7

icones nipones #14

2005-07-25T11:55:00.000+02:00

Què us penseu, que ens deixarem Gamera? Sort de la Kitsune, que pensa en tot.

Els "masters" del gravat

2005-07-25T11:22:00.000+02:00

A través del molt recomanable blog d'Héctor Garcia hem descobert que a Tòquio hi ha un museu dedicat al gravat japonès, el Museu d'Art Ota, situat a la zona de Harajuku, i on esperem trobar-hi una bona selecció de gravats de dos grans mestres, Hokusai (foto de l'esquerra) i Hiroshige (foto de la dreta).

Per si esteu a Tokyo i hi voleu anar aquí teniu n mapa d'orientació:

icones nipones #13

2005-07-24T11:30:00.000+02:00

Kikkoman, el superheroi de la salsa de soja. Gràcies MarciAnna!

Japó cool

2005-07-24T11:17:00.000+02:00

He robat sense escrúpols aquest rànquing de "lo +" de Japó que ha fet Mercedes Cebrián al suplement Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana:

1- Delaware
Grupo supersónico de artistas japoneses. De lo más completo: lo mismo hacen música que diseñan alegres pantallitas para móviles
2- Soba
El tallarín japonés por excelencia. Se come caliente o recién salido de la nevera. Cada vez más presente en las conversaciones de oficina
3- Shibuya
El barrio ultramoderno de Tokyo: desde pantallotas gigantes emitiendo cualquier cosa hasta una sucursal del café parisino Les Deux Magots. Fashion a todo trapo
4- Ryokan
La versión nipona del Parador Nacional. Los turistas se pirran por sus tatamis y sus jardines zen
5- Kogals
Tribu urbana de adolescentes manirrotas que despilfarran alegremente los yenes de sus progenitores. Eruditas del accesoriosiempre-a-juego-con-la-ropa

icones nipones #12

2005-07-24T01:50:00.000+02:00

Soc molt fort i el meu nom és musculator. Una frase mítica que ens ha recordat l'Anna Marcianna (que encara no té blog).

Tòquio com un estat de la ment

2005-07-24T00:30:00.000+02:00

Sofia Coppola ha fet de Tòquio el símbol de la desorientació existencial contemporània. I és aquesta forma d’entendre la capital nipona com un estat mental el que més m’agrada de Lost in translation. Molt més que els acudits sobre la forma de parlar dels japonesos o la complexitat de guiar-se en el metro. I que el retrat d’una societat que es diverteix amb el patchinko i el karaoke. Més que la història d’una noia que, encara a prop de l’adolescència, comença a topar-se amb els desenganys de la vida. I més, fins i tot, que el retrat d’un home que, en plena crisi dels cinquanta, es qüestiona sobre el sentit de la seva vida, de l’èxit i de l’amor... De la felicitat, al capdavall, tan complicada com guiar-se per una maranya de carrers sense nom, com els carrers de Tòquio. M’agrada aquesta ciutat llunyana, trepidant i incomprensible perquè, d’alguna manera, a la pel·lícula, es torna un lloc proper i comprensible, on ens hem perdut tantes vegades, emportats per la trepidància del temps que ens ha tocat viure, i d’on hem aconseguit sortir per un instant breu i etern, gràcies a una mirada, a un petó a la galta, a un secret únic i especial xiuxiuejat a l’orella.

icones nipones #11

2005-07-23T13:43:00.000+02:00

Com ens podiem obligar d'Ultraman? Sort que en Nabasu Jiro en l'ha recordat.

Hanabi Taikai

2005-07-23T12:59:00.000+02:00

Al Japó, el juliol és el mes dels festivals de focs artificials, o Hanabi (paraula que, per cert, molts vam aprendre gràcies a la pel·lícula de Takeshi Kitano). Segons hem pogut saber, aquesta tradició es va iniciar al Periode Edo (1603-1867), amb una competició entre dues empreses rivals. Des de llavors, la tradició s'ha extès per tot el Japó i cada ciutat té el seu propi Hanabi Taikai. El de Tokyo té lloc l'últim dissabte del mes de juliol, cosa que, si els comptes no ens fallen, vol dir que tindrem la sort de poder-los presenciar el proper dia 30. El Hanabi Taikai de Toquio se celebra al parc Sumida, al costat del riu, i aplega prop d'un milió de persones, moltes de les quals es vesteixen per a l'ocasió amb el tradicional kimono d'estiu, el yukata. Durant l'espectacle es llencen més de 20.000 coets, formant les formes i figures més diverses, com per exemple el mont Fuji que podeu veure en la foto d'aquest post.

icones nipones #10

2005-07-22T12:14:00.000+02:00

Enomoto, el personatge "exemplar" que proposa Sr. Ruso

Hotel @ Osaka

2005-07-22T12:00:00.000+02:00

Darrera entrega dedicada a les instal·lacions hoteleres que visitarem. A Osaka podrem descansar a l'hotel CHISUN

ADREÇA:
CHISUN SHIN-OSAKA (DOUBLE)6-2-19 NISHI-NAKAJIMA YODOGAWA-KU OSAKA 532-0011 JAPAN

MAPA: no disponible de moment (o si, ja ja ja)

El mapa és prou clar, no?
(hahaha)

icones nipones #9

2005-07-20T14:10:00.000+02:00

Mishima en ple seppuku. Icona patrocinada per McGuffin.

Hotel @ Kyoto

2005-07-20T14:00:00.000+02:00

A Kyoto ens instal·larem al NEW KYOTO

ADREÇA:
Horikawa Marutamachi, Kamigyo-ku Kyoto, 602-8367

MAPA:

icones nipones #8

2005-07-19T21:25:00.000+02:00

La tia chunga, principal protagonista dels nous films de terror japonesos altrament coneguts amb el nom genèric de "pel·lícules d'arròs amb pèls". Una aportació de McGuffin

El patrimoni de Shiretoko

2005-07-19T10:57:00.000+02:00

El Parc Nacional de Shiretoko a l'est del país acaba de convertir-se en un dels espais seleccionats per la UNESCO per a ser preservat.

Però a Japó tenen molts més indrets protegits per la UNESCO

icones nipones #7

2005-07-19T02:04:00.000+02:00

Shin Chan i Arale, els enfants-terribles de l'anime japonès. Una nova aportació d'un que passava.

Excèntric

2005-07-19T01:30:00.000+02:00

Amélie Nothomb, d'origen belga però nascuda a Kobe, retrata a Estupor y temblores la rigidesa i la crueltat d'un sistema que ella mateixa va patir mentre va treballar en una gran corporació nipona. I de passada diu coses com aquesta:

Los sistemas más autoritarios sucitan, en las naciones en los que se aplican, los casos más sorprendentes de desviaciones -y, por eso mismo, una relativa tolerancia respecto a las excentricidades humanas más apabullantes-. No sabemos lo que es un excéntrico hasta que conocemos a un excéntrico japonés. ¿Había dormido bajo los escombros? Estaban curados de espanto. Japón es un país que sabe lo que significa "volverse loco".

icones nipones #6

2005-07-18T14:33:00.000+02:00

Godzilla/Gojira

2005-07-18T09:25:00.000+02:00

Avui us recomanem que visiteu Espacio Japón. Un fòrum dedicat íntegrament a la cultura, la llengua i els costums japonesos.
A més tenen una secció a la que es pot fer pràctica de l'escriptura i la lectura de kanjis i altres alfabets nipons.
Mireu quines coses hem aprés a llegir i a escriure:

ヒューストン、トラブル発生: Houston, tenim un problema
フォースと共にあらんことを: Que la força t'acompanyi!
知らないね、勝手にするがいい: Francamente querida, me importa un bledo

icones nipones #5

2005-07-17T11:57:00.000+02:00

Toshiro Mifune, actor d'actors i el millor samurai del cinema, per cortesia de La Ruina de la Familia

El gat de la benvinguda

2005-07-16T13:15:00.000+02:00

Comentant amb una amiga el viatge a Japó em va confessar que la seva il·lusió seria anar-hi per poder-se comprar un Maneki Neko. Lo de la penya amb el gat aquest no té nom. Buscant informació sobre els seus origens i significats m'he topat fins i tot amb un autèntic club de fans... Per resumir, el maneki neko és una figureta en forma de gat que té una pota aixecada, que pot ser la dreta o l'esquerra, i que es troba habitualment a l'entrada de les cases i les botigues i que dóna la benvinguda als visitants. Se li atribueixen propietats positives com ara que dóna bona sort, diners, etc... i s'afegeix a la llarga llista d'animals benefactors que formen part de les creences i la cultura popular nipona. Si voleu saber la llegenda del maneki neko cliqueu aquí

icones nipones #4

2005-07-15T14:49:00.000+02:00

Mazinger z i la seva inseparable Afrodita A, dues icones nipones cortesia friki d'un que passava

Aquests japonesos estan bojos

2005-07-14T21:01:00.000+02:00

...i no ho dic per dir, sino després d'haver-ho comprovat fent una visita al repertori d'enllaços que he trobat al blog de l'Antoni des de Sant Pol. Comença amb un link a una pàgina de fotos de cartells i senyals amb missatges d'allò més estravagants, continua amb un video d'un programa demencial i acaba parlant de la última "gracieta" que s'ha posat de moda entre els japonesos: baixar-li les calces a les pobres noies que van distretes caminant per aquests móns de déu nipons. Doncs jo no li veig la gràcia...

Icones Nipones #3

2005-07-14T14:48:00.000+02:00

Doraemon, devorador voraç de dorayakis

Hotel @ Tokyo

2005-07-14T00:30:00.000+02:00

Doncs bé... A Tokyo ens ha tocat l'hotel SHIBA PARK

ADREÇA:
1-5-10 Shiba-Koen, Minato-Ku Area • Tokyo 105-0011 • Japan

MAPA:

Icones Nipones #2

2005-07-13T14:38:00.000+02:00

Humor Amarillo

Shochu mimai

2005-07-13T06:27:00.000+02:00

Com que fa molta calor és un bon moment pel shochu mimai, que és una postal que els japonesos tenen el costum d'enviar a la família i els amics preguntant com estan passant els dies de calor. Aquestes postals sempre comencen amb la mateixa expressió:

暑中御見舞申し上げます

Shochuu omimai mooshi agemasu, que significa "espero que et trobis bé en plena calor".

Icones Nipones #1

2005-07-12T23:26:00.000+02:00

Hello Kitty

Hashi

2005-07-11T08:04:00.000+02:00

D'aquí a tres setmanes estarem fent el ridícul davant els 30 milions de japonesos que treballen cada dia a Tokyo gràcies al nostre estil poc o gens armònic de fer servir els hashi, altrament coneguts com palillos, aquesta curiosa eina que fan servir els orientals per jalar. Conscients de que la situació és extremadament crítica, ens hem posat a fer un curs intensiu d'emergència que consisteix en mirar de pescar qualsevol cosa amb els palillos que la família ens va regalar per Nadal i que formaven part d'un d'aquests kits orientals que també porten dos bols i dos tu-y-yos, tot plegat molt zen. Ara semblem el protagonista de Karate Kid, el recordeu? aquell que per aprendre karate es passava el dia caçant mosques amb els palillos. Per sort a Internet, que hi és tot, hi hem trobat unes instruccions sobre com agafar els palillos i, de passada, una llista de coses que no s'han de fer amb ells. Per exemple:

S'han d'agafar per un extrem i no per la meitat
Quan no es fan servir o un cop has acabat, s'han de deixar davant teu amb les puntes mirant a la teva esquerra i sense apuntar a qui tinguis al davant, que es pot ofendre.
No s'han de clavar en el menjar, sobre tot a l'arròs, perquè es veu que això és un ritual que es fa en els funerals i clar, a la taula queda lleig.
No li pots passar menjar a un altre comensal amb els teus palillos, pel mateix motiu. Costa d'imaginar, però es veu que en els funerals uns es passen als altres els ossos del cos (!!) que ha passat per la cremació amb uns palillos.
No s'ha de llençar menjar amb els palillos (amb la forquilla i el ganivet també queda lleig fer-ho, oi?). Personalment, encara que ho intentés crec que no en seria capaç, si en prou feines puc afagar tres o quatre granets d'arròs!
No s'ha de jugar amb els palillos i no s'han de fer moviments estranys a l'aire. No s'especifica quin tipus de moviments es consideren "estranys".
No s'han de moure els plats ni els bols amb els palillos.
No s'assenyala res ni a ningú amb els palillos.

Fantasmes japonesos

2005-07-09T13:24:00.000+02:00

Kiyoshi Kurosawa descriu així les seves pel·lícules de terror metafísic:

"Els vampirs beuen sang. Els zombies mengen carn. Els meus fantasmes són molt japonesos... no fan res".

Donde sale el sol

2005-07-06T14:09:00.000+02:00

Japón

Lletra: Nacho Cano

(Te levantas y al tranvía)
(Tu vas mirando la vía)
Un dos, un dos
(Sigue el ritmo de la vida)
(Las palancas y los humos)
(Los motores mueven el mundo)
Un dos, un dos.
(Sigue el ritmo de la vida)
Entre miles de tornillos
viven en Japón
son mas de un billón
donde sale el Sol
No son rubios no son altos
son tipo reloj
en un metro hay dos
donde sale el Sol
(Oye la sirena para la comida)
(Oye la sirena para la salida)
Un dos, un dos
(Sigue el ritmo de la vida)
(Sube, baja, sueña, vive)
(Todo el mundo te sonríe)
Un dos, un dos
(Sigue el ritmo de la vida)
Entre miles de tornillos
viven en Japón
son mas de un billón
donde sale el Sol
No son rubios no son altos
son tipo reloj
en un metro hay dos
donde sale el Sol
Unos dicen que son fieles al emperador
Otros dicen que son fieles al ordenador

De sobte

2005-07-06T09:06:00.000+02:00

quiero morir
mirando el monte Fuji,
y de repente.

haiku del 1877

El concurs del PI

2005-07-06T00:58:00.000+02:00

Una cosa com aquesta que expliquen a Vilaweb només la podia guanyar un japonès:

Akira Haraguchi, un habitant de Tòquio de cinquanta-nou anys, s'ha guanyat un esment al llibre Guinness dels rècords aquest cap de setmana. Haraguchi va necessitar unes quantes hores per recitar 83.431 decimals del nombre pi... de memòria. Amb aquesta increïble xifra ha doblat el rècord anterior d'aquesta competició memorística inusual, que detenia un altre japonès, Hiroyuki Goto, des del 1995. La proesa no va pas ser exempta de dificultats; per exemple, al primer intent, Haraguchi es va encallar en un decimal quan feia tres hores que recitava i va tornar a començar de zero. Contràriament a allò que es podria pensar, hi ha una veritable comunitat d'addictes a la recitació de decimals del nombre pi. Fins i tot tenen un terme per a anomenar-se, pifilòlegs. La majoria de pifilòlegs segueixen tècniques memorístiques especials per a recordar l'odre dels decimals d'aquest nombre infinit, com ara memoritzar frases en què el nombre de lletres de cada paraula es correspon amb el dígit de pi equivalent. Els pifilòlegs, i alguns matemàtics, solen celebrar el Dia Internacional de Pi cada 14 de març.

Aquí teniu els 100.000 primers decimals de PI

Quina triar?

2005-07-05T10:09:00.000+02:00

Doncs està clar... totes tres!!!