Sofia Coppola ha fet de Tòquio el símbol de la desorientació existencial contemporània. I és aquesta forma d’entendre la capital nipona com un estat mental el que més m’agrada de Lost in translation. Molt més que els acudits sobre la forma de parlar dels japonesos o la complexitat de guiar-se en el metro. I que el retrat d’una societat que es diverteix amb el patchinko i el karaoke. Més que la història d’una noia que, encara a prop de l’adolescència, comença a topar-se amb els desenganys de la vida. I més, fins i tot, que el retrat d’un home que, en plena crisi dels cinquanta, es qüestiona sobre el sentit de la seva vida, de l’èxit i de l’amor... De la felicitat, al capdavall, tan complicada com guiar-se per una maranya de carrers sense nom, com els carrers de Tòquio. M’agrada aquesta ciutat llunyana, trepidant i incomprensible perquè, d’alguna manera, a la pel·lícula, es torna un lloc proper i comprensible, on ens hem perdut tantes vegades, emportats per la trepidància del temps que ens ha tocat viure, i d’on hem aconseguit sortir per un instant breu i etern, gràcies a una mirada, a un petó a la galta, a un secret únic i especial xiuxiuejat a l’orella.