22.8.05

El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos quan ja estàvem irremeiablement perduts

El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos

Costa comunicar-se amb els japonesos. No tant per l'idioma, sinó per aquella forma que tenen d'empanar-se quan els intentes preguntar alguna cosa per la que no tenen una resposta prevista, com per exemple una adreça que no coneixen. Es queden totalment descolocats... Alguns es posen realment nerviosos, i busquen la manera de fugir corrents d’aquesta situació que els incomoda, ho vam notar en més d’una ocasió. Però la reacció més habitual és que el japonès en qüestió es quedi quiet i callat, potser amb un somriure discret al rostre o amb cara d’estar rumiant la resposta. Jo dubto que realment estiguin pensant, més aviat sembla que s'hagin penjat, com un ordinador, i no es tornen a activar fins que el problema desapareix, és a dir, quan desisteixes de la seva ajuda, els dones mil gràcies i el deixes en pau. Llavors es reactiven, et fan una d’aquelles reverències i amb cara de satisfacció creient que t'han estat útils, i se'n van. I tu et quedes tal qual estaves, que al Japó vol dir completament perdut. Però de vegades té lloc un miracle: quan ja estàs realment desesperat, i molts japonesos empanats no han pogut ajudar-te tot i que ells creuen que si, n'apareix un dels que estan programats per tractar als turistes. N’hi ha pocs, però n’hi ha. I no us penseu que són gent del tipus "policia" o "hostessa d'oficina turística", no... Aquests dels que parlem apareixen en el racons més inhòspits i en les situacions més crítiques.

La porta del temple L'edifici principal Jess Wong i el japonès fent l'ofrena d'incens

El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos a nosaltres va fer la seva aparició quan ja estàvem desesperats i morts de calor sota un sol infernal, atrapats en una maranya de carrers en la que semblàvem condemnats a voltar sense parar i a punt de renunciar per sempre a veure el temple de Sengakuji. I llavors, de cop i volta, beneït sigui, va aparèixer un senyor gran, la mar de trempat, que no només ens va indicar el camí sino que ens va acompanyar fins el temple, ens va comprar un prospecte en anglès, ens va fer de guia pel temple (japanese only), ens va convidar a fer una ofrena d’incens, i finalment, ens va pagar l’entrada al museu que hi ha al costat del temple on s’explica el fabulós capítol de la història dels samurais que va tenir lloc en part en aquest indret.

Un raconet de Sengakuji

Resulta que en aquest temple, una vegada allà pels volts del 1703, hi havia un senyor feudal que es deia Asano i que tenia al seu servei a 47 samurais la mar de fidels. Però llavors, un bon dia, el tal senyor Asano va ser condemnat a fer-se l'harakiri (o el seppukku, per ser més correctes amb els termes) per haver xulejat a un senyor feudal més important que ell i que es deia Kira. En quedar-se sense senyor, els 47 samurais es van convertir en 47 ronins (ronin=samurai sense senyor), però això no va ser impediment per sortir -sota el lideratge d'Oishi Kuranosuke- a venjar la mort del seu senyor Asano. Total, que van anar a casa d'en Kira, li van tallar el cap (després de fer-lo patir de, com a mínim, 47 formes diferents)i el van portar cap a Sengakuji, on Asano estava enterrat.

En aquest pou van rentar el cap de Kira...

El pou on van rentar el cap de Kira

... abans de col·locar-lo al costat de la tomba d'Asano:

Un fanalet davant la tomba d'Asano

La insolència, els 47 ronin, també la van pagar, no us penseu. Aquests fidelíssims servents d'Asano també van ser condemnats a fer-se el seppuku un per un, i ara tots descansen al costat del seu senyor en aquest fabulós templet situat en l'indret més recòndit de Tokyo. El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos ens va explicar que a cada tomba, a banda d'una oració, i diu el nom del ronin i el número d'ordre en el qual es va fer el seppuku...

Tombes Ichi Tombes Ni

La història, al principi, ens costava d'entendre així explicada en japonès. Però vam acabar de lligar tots els caps que havien quedat sueltus visitant el museu que hi ha just al costat del temple que, per cert, ens va semblar que és molt venerat pels japonesos. I per nosaltres, Sengakuji, on vam descobrir la bondat dels desconeguts, també serà per sempre més un indret venerat i recordat amb el nom familiar de "temple dels 47 ronins i el japonès que va baixar del cel per ajudar-nos".
Cementiri proper al temple del 47 ronin
Comments:
Si algun dia vaig al Japó, m'estudiaré el vostre viatge per repetir-lo tal qual. Felicitats pel viatge i per la crònica, a cada nou post estic més enganxat.
 
Moltes gràcies!!!!!!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?