El primer dia sencer que vam passar a Tokyo (29/07), vam esmorzar, dinar i sopar el mateix: un bol de pasta amb caldo i un bol d’arròs per acompanyar. En el bol de pasta t'hi podies trobar surant verdura, tofu, pollastre o vedella, o una truita, o un ou cru o tempura. L'arròs generalment era blanc i com a molt portava una mica de sèsam per sobre. Més endavant també vam menjar fideus soba freds, servits a sobre una safata de bambú i acompanyats amb una barreja de salsa de soja i ou cru.



A les guies et recomanàven que entressis als restaurants on la carta no estigués en anglès, perquè resultàven més econòmics. Però llavors et topaves amb un greu problema: la carta davant teu era absolutament ininteligible. Per sort, la majoria de restaurants ràpids tenen un petit aparador on exposen reproduccions en cera de les especialitats de la casa. El sistema més habitual per demanar el menjar era fer sortir el cambrer a fora, assenyalar-li el plat que et feia més gràcia i confiar en què la intuició no et fallés. Realment mai vam acabar de saber del tot què ens estàvem menjant, però tot estava extraordinàriament bo. En alguns restaurants tenien una màquina per comprar el tiquet del menú que volies, i que podies triar en un panell on estaven tots els plats retratats. Tu pagaves només pel plat, i en el preu ja t'entrava l'aigua o el te (fred o calent), que te'l servien només entrar a l'establiment.



Els carrers i sobretot els entorns de les estacions de tren i metro estan plens de restaurants ràpids. Són locals petits, amb una barra i, si tens sort, amb alguns tamborets. A molts d’aquests restaurants es menja de peu, i en alguns fins i tot la gent es va movent sense deixar de xarrupar els fideus per deixar lloc als que van entrant. Els fideus, quan no són freds, estan bullint, però els japonesos se’ls mengen en trenta segons, i fent servir la tècnica tan maravellosa del xarrup, que sembla que serveix per refredar la pasta i per això no està mal vista. Nosaltres, com que erem de fora, tardavem molt a menjar-nos els fideus (perquè no dominavem els palillos i perquè tampoc ens en sortiem amb això de xarrupar). En el temps que invertíem nosaltres en menjar-nos el bol de fideus, com a mínim ja havien entrat, menjat els fideus bullint i marxat del local un total de set o vuit japonesos.



El segon dia ens va semblar que no podriem aguantar tot el viatge menjant arròs i pasta tres cops al dia i ens les vam empescar per esmorzar en una cafeteria més convencional. És veritat que els cafès a Tokyo són cars, i a més, no fan servir llet, sino aquells potets petits de crema que també et posen als avions, sabeu? Però en aquesta cafeteria també vam aprofitar per tastar algunes pastes dolces típicament japoneses, a les que ens vam aficionar ràpidament. Les nostres preferides eren una mena de briox farcit de crema de meló i un altre farcit d’azuki, la famosa mongeta vermella dolça que al Japó es fa servir per a la pastisseria. Per dinar vam descobrir que a banda dels bols de fideus, podíem menjar curry, acompanyat d'arròs blanc, és clar. El curry no es menja amb palillos sinó amb cullera, i pot ser des d'una mica picant fins a escandalosament picant. Davant de l'estació de Shinjuku vam trobar una parada on feien pinxitos yakitori deliciosos, una oportunitat que tampoc vam deixar passar.



Evidentment, tampoc vam perdre l'ocasió de tastar el sushi, en un bar molt agradable de Shinjuku on vam sopar l'últim dia de Tokyo (01/08) i on podíes veure el cuiner davant teu preparant-lo. Ens va cridar l'atenció que, a diferència del que havíem tastat en algun restaurant japonès a Mataró o a Barcelona, el sushi que ens van servir allà era molt més picant, perquè portava el wasabi a dintre, a banda de servir-lo també com a condiment per la salsa de soja.

No us penseu que la cosa alimentícia s'acaba aquí: vam menjar sashimi al mercat del peix de Tsujiki, i a Osaka, la festa gastronòmica amb les especialitats de la regió va ser de dimensions bíbliques, però això ja us ho explicarem més endavant...