16.8.05

La ciutat de les adol·lescents

L'entrada a Takeshita Street

Una cosa que ens va cridar l'atenció de Tokyo (no tant de Kyoto ni Osaka, que són ciutats més de província, més semblants a les nostres), és que cada zona té una personalitat molt clarament definida i que, de vegades, sembla que els personatges que habiten un districte no puguin sortir dels seus límits i moure's per un barri que no és el seu. A Shiba, on teniem l'hotel, només hi veiem salary men, amb l'uniforme inconfesat de la camisa blanca, la cartera negra i el rostre gris. A Akihabara, joves (nois) de trenta i pocs a la recerca de tecnologies diverses. A Ginza, japonesos (molt) adinerats. En aquest Tokyo tan parcel·lat, els adol·lescents també tenen els seus dominis molt ben definits: els carrers, ponts i parcs de Harajuku. El carrer principal de Harajuku és Omotesando, però la diversió no està tant en aquesta gran avinguda com en un estret carrer paral·lel, Takeshita Street, atapeït d'adol·lescents (noies, la majoria) a la recerca embogida de la roba més extravagant i els desquiciats complements que hi facin joc.

Dues pepones fent el número Indumentàries diverses Dues gòtiques

L'espectacular indumentària que venen a les botigues de Takeshita Street té una finalitat última: les adolescents guarnides de nina pepona, de gòtiques, d'heroines manga, es passejen i s'exhibeixen sense vergonya molt a prop, al pont Jingubashi que connecta l'estació de Harajuku amb el parc Yoyogi. Multitut de turistes, curiosos i també alguns fotògrafs otakus (frikis) es dediquen a retratar obsessivament aquestes adolescents i la seva extranya protesta contra el món. En aquest enllaç, per cert, podeu veure fotografies dels frikis de Harajuku des dels anys 80 fins ara...

Jess Wong i les pepones nipones Una futura estrella de la cançó

Dins el mateix parc Yoyogi, un altre esdeveniment inqualificable té lloc cada diumenge (no sé si la resta de la setmana és igual), i aquest cop ja no té a veure amb adolescents iconoclastes, sinó amb homes de més de trenta, més de quaranta i jo diria que fins i tot de més de cinquanta que, vestits de negre i texà de cap a peus i amb uns tupés de mig metre i d'estil rockabilly que fan por, es dediquen a entretenir al personal amb les seves coreografies i música de rock'n'roll. De tant en tant algún turista occidental els aplaudeix, però en general, l'actitut dels japonesos davant aquest espectacle és una silenciosa i discreta observació en la distància. No sé si riuen per dintre o lamenten l'escena, però tot el conjunt és digne de veure. Wim Wenders ja els va retratar a mitjans dels anys 80 a Tokyo-Ga, el seu personal i desigual documental sobre Ozu.

Rock'n'roll

No us penseu que Harajuku només és això. Pels entorns també hi ha altres coses a veure com el Museu d'Art Ota, on en teoria s'hi exposen els gravats d'Hiroshige i Hokusai, entre d'altres, tot i que no ho podem confirmar perquè resulta que quan hi vam anar (30/07) era final de mes i estaven canviant les exposicions... Un altre any serà. El que si vam veure va ser el temple Meiji, un temple shintoista al que s'accedeix a través d'una torii enorme, una de les més grans de Japó.

La super Torii El temple Meiji

I al costat del Parc Yoyogi també hi ha per veure l'estadi olímpic, un espectacular edifici dissenyat per Kenzo Tange, el mateix arquitecte de l'Ajuntament de Tokyo.

Dues yamambas i l'estadi de fons
Comments:
Si que són estranys aquests japonesos (ells deuen pensar el mateix de nosaltres... xD).
Segueix escribint d' aquestes coses. Fa dies que et llegeixo i són molt interessants.
 
Gràcies Esteve, continuarem explicant les coses que vam veure...
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?