Un dels moments més intensaments emocionals del viatge és la visita al barri de Shibuya. La millor forma d'arribar-hi, com a pràcticament totes les zones de Tokyo, és amb la línia Yamanote de La JR (tots la coneixem ja, no?). Arribem a Shibuya. Però, per cometre l'error de no seguir a TOTHOM, trobem una sortida que ens porta a una plaça gran, espectacular (un metro entrant a dins d'un edifici!), però... on està la gent, els joves? ...serà que a aquesta hora potser toca estar a Shinjuku?



Com que no estem massa convençuts decidim inspeccionar la zona. Pitjor encara: ara ens trobem a una zona dubtosa de clubs. No hi ha pràcticament ningú. Desanimats decidim tornar però abans ens aturem a menjar un pinxo de Yakitori (boníssim realment!). Amb la panxa plena la recerca es fa més senzilla: només calia passar sota les vies per trobar la plaça més poblada de Tokyo. Visca Shibuya!!!



Tot torna a col·locar-se al seu lloc: els neons llueixen de nou, les pantalles vomiten insistentment imatges i sons, milers de japonesos per tot arreu, botigues, karaokes, grans centres comercials, pachinkos... Aquest caos tan organitzadament japonès que Sofia Coppola va saber retratar a Lost in Traslation i que serveix de contrapunt a la soledat i aïllament "mental" de la protagonista (una de les millors aportacions de la pel·lícula).

Realment Shibuya té alguna cosa especial, una mena d'iman que enganxa. Ja s'ha convertit en un dels llocs de referència del viatge, un barri que anirem visitant en diverses ocasions.



El primer que ens trobem és la famosa estàtua del gos Hachiko. Aquest és el punt de trobada de Tokyo (una mena de corte-inglés-barceloní). L'escultura, que data de 1936, és un homenatge al gosset que anava a esperar cada nit al seu amo a l'estació de la plaça durant els deu anys posteriors a la seva mort. Emocionant, no?
La veritat és que ens costa a trobar el gosset entre la quantitat de gent que hi ha al seu voltant. A més, al seu costat, hi ha la sortida principal del metro, una mena de canonada plena de gent que no para mai d'abocar japonesos a la plaça. Impossible aturar-los!



Shibuya és l'anomenada ciutat de la festa (Sakariba) per als joves de tokyo (i algun que altre salaryman revolucionat). Entre els seus carrers es poden trobar les darreres tendències en moda per a tots els estils i personalitats. Hi ha diversos centres comercials però ens va cridar l'atenció el fotogènic Shibuya 109, una mega botiga tota destinada a la roba femenina; Tower Records amb set pisos dedicats a la música i l'oci universal, entre els que destaquem el dedicat íntegrament a les bandes sonores i les pel·lícules (amb una secció completíssima de cinema Koreà i una d'excepcional de cinema japonès) i una botiga nova d'Apple.

Com a bons observadors vam decidir buscar un lloc elevat per copsar la Gran Gentada (GG) de la plaça principal. Diu a moltes guies que és el lloc amb més densitat de població de la ciutat. Anem a comprovar-ho. La millor opció sembla el mirador d'Starbucks. Som conscients que aquest establiment no és el més adequat ni el més solidari però, fent una excepció, visitem el primer pis de la seva seu de Shibuya. La visió és espectacular (quants cops hem dit aquesta partaula ja?!): milers de persones, si, si, els carrers són com galeries d'un formiguer. Tots en circulació, tots en moviment. Sobretot, a punt per travessar la cruïlla més fotografiada del món.

Preparats!



Llestos!!



Ja!!!!!!!



Completament hipnotitzats per aquest gran moviment humà, no ens quedarà més remei que restar hores i hores contemplant el personal.

Bé... També fem unes quantes fotos i una miqueta de Shopping.
Qui se'n pot estar a Shibuya?!