Al país del sol naixent, el sol matina tant que per la tarda de seguida es fa fosc, fins i tot a l'estiu. Per això, encara que només eren quarts de set quan vam decidir visitar el temple de Fushimi Inari, quan hi vam arribar ja era negra nit. I aquest factor va contribuir a fer molt especial la visita a aquest temple shintoista la principal peculiaritat del qual és la seva impressionant avinguda de torii.



Les portes torii habitualment donen accés als temple shintoistes però a Fushimi són també elements votius pagats per empreses i particulars per demanar prosperitat pels seus negocis (si us fixeu en les fotos, les lletres negres gravades a les torii corresponen als noms d'aquells que les han pagat com a ofrena al temple). I a Fushimi n'hi ha tantes que totes juntes dibuixen un camí cobert que s'enfila fins a 4 quilòmetres muntanya amunt enmig d'un bosc frondós. En alguna de les mil guies que vam consultar abans d'anar al Japó asseguraven que Fushimi era una experiència inoblidable, i nosaltres, aventurers de mena, no ens la vam voler perdre. I en una tarda solitària d'agost, i quan ja era ben fosc, us asseguro que per nosaltres realment aquesta va ser The Ultimate Torii Experience.



Però comencem pel començament. El temple de Fushimi Inari no és un destí excessivament turístic a Kyoto perquè obliga a desplaçar-te bastant del centre històric. S'ha d'agafar un tren especial fins a l'estació d'Inari, que està a uns 20 minuts ben bons del centre-centre, o sigui que hi has de voler anar expressament. Això si, només sortir de l'estació ja topes amb la torii "oficial", la que anuncia l'entrada a Fushimi i que fa pensar molt poc en la renglera de portes taronjades que trobaràs al darrera d'aquest característic temple shintoísta.



Fushimi és un dels temples shintoistes més famosos consagrats a les Inari, deitats (Kami) de l'arròs i del sake. Un dels símbols que s'associen a aquestes deïtats són les guineus, o kitsune, que presideixen el temple i donen també la benvinguda al visitant.



D'entrada, vam observar com la ocasional població autòctona que passava pel temple feia els rituals de rigor: moneda, toc de picarol gegant, dos cops de mans i oració al kami. I també vam aprofitar per mirar pels entorns del temple, on vam trobar coses curioses com aquesta figura de cavall.



The Ultimate Torii Experience va començar poc després, quan aquí els dos valents, més sols que la una i a les fosques, vam decidir entrar en el laberint de portes ataronjades.



Vam avançar alegrement uns metres, seguint el camí de portes i deturant-nos els minitemplets i racons plens de toriis versió pocket que apareixien de tant en tant. Però l'entusiasme es va anar transformant en un terror paralitzador quan ens vam veure atrapats en la foscor, entre tanta porta i amb el soroll de fons del bosc nocturn (the creatures of the night, what a sweet music they make, que deia en Dracula).



I ens semblava que en qualsevol moment un kami del bosc o una de les kitsunes de pedra detectaria el nostre pànic, es faria real i ens començaria a perseguir proferint udols monstruosos.



I quan semblava que la cosa no podia ser pitjor, van aparèixer les bifurcacions...



En aquell moment vam organitzar un comité de crisi, vam acordar que l'excursió de quatre quilòmetres sota les torii devia ser més agradable de dia i vam recular -morts de por- fins arribar a l'edifici central del temple, on ens vam refer de l'ensurt.

Mentre reposavem, asseguts a les escales, vam veure desfilar com un mini exèrcit, en fila índia i deixant un metre i mig de distància entre un i altre, a una curiosa família de japonesos (pare, mare, fill, filla). També vam riure amb un nen petit que intentava repetir el ritual shinto de la seva mare i que li feia festes a les kitsune de pedra. I també vam veure passar algun japonès solitari que s'empassava el laberint de toriis. I tot i que vam passar una llarguíssima estona asseguts a l'escala del temple, reposant totes les emocions del dia i la nit, al japonès empassat per les torii no el vam pas veure sortir...

Uns mesos després, el santuari de Fushimi Inari ha reaparegut a les nostres vides, en un bonic pla de la pel·lícula Memorias de una geisha.



I no sembla un lloc tan terrorífic, després de tot...