28.2.06
Nijojo, un castell que canta com els rossinyols
Fushimi, Heian, els palaus d'or i plata, els jardins Zen, els camins per filosofar... Quina diferència entre Tòkyo i Kyoto. Tan oposades com les síl·labes que formen els seus noms.
El tercer dia a Kyoto comença molt a prop del nostre hotel ja que visitem el veí castell de Nijo (Nijojo, d'ara en endavant). Es tracta d'un delicat palau envoltat per unes potents muralles. Res a veure amb el tradicional i potent estil de castell japonés que podrem veure més endavant a Osaka.
L'edificació principal data del 1603, l'època d'esplendor del shogun Ieyasu Tokugawa, període del que ja havíem pogut admirar a Tokyo alguna edificació. Un cop superar l'impacte dels poderosos murs massissos de més de 10 metres d'alçada arribem a una gran plaça, senzilla i ordenadament japonesa. Són les 9 del matí, només hi ha 5 japonesos i 2 occidentals (nosaltres).
Busquem la porta d'entrada.
La gran Porta Karamon.
És, segons la guia, una porta amb forta influència xinesa que es pot apreciar, essencialment, a l'hastial ondulat del llindar. Impressiona passar-hi per sota.
Arribem a un nou pati "dur" presidit per l'edifici principal del palau. Les portes s'obren a les 9:20 hores. Decidim esperar. El mateix fa la família ja ponesa. A les 9:20 ja estem tots preparats per entrar però les enormes portes de fusta no s'obren de cap manera. A les 9:22 una de les japoneses no pot més i comença a picar. Ens obren. Ens descalcem i comencem una fascinant visita a un de les més belles construccions que hem pogut veure mai. Un viatge a una altra època, quan Kyoto era la capital del país.
L'edifici està construit amb fusta i profusament decorat amb talles de tota mena d'animals, reals o imaginaris (a l'estil dels que no vam poder veure a Nikko). Les finestres i portes estan formades per requadres de paper que, curosament, cal renovar periòdicament. Els terres... bé del terra parlarem dintre d'unes línies.
El palau es conserva en perfecte estat. Cada estança, passadís o habitació encara conté unes meravelloses pintures en negre sobre or puntejades de verd, blanc o vermell. Pertanyen als artistes de l'escola Kano de pintura, una família de samuráis de classe baixa que es van especialitzar en la creació de paisatges a l'estil xinès (que com ja hem dit estava de moda per aquella època, el que són les coses!!!). Caldria destacar les planxes dels cirerers, pins i, principalment, les dels tigres. Les més impressionants de tota la visita.
La gràcia dels restauradors/conservadors de Nijojo és que han col·locat maniquís que representen el shogun, el seu seguici i tota la cort. Per un moment ens oblidem que som ninos i assistim a un cerimonial a la sala de recepcions; més tard ens relaxem a les dependències de l'emperador.
L'únic problema és que ja s'ha començat a omplir de turistes japonesos disciplinats que no estan més de 5 minuts a cada sala (el temps que dura l'explicació gratuita que fa una màquina situada a cada habitació).
Deixem passar els grups nombrosos per gaudir d'una de les atracción del Nijojo (que traduit significa el castell número 2). Ni més ni més que el seu popular sistema d'alarma, més conegut amb el poètic nom de "terra del rossinyol". Sembla difícil de creure però és veritat. Pels passadissos més propers a les estances del Shogun és impossible caminar sense sentir una mena de refilet. Fas una passa i sents l'ocellet, una altra i una altra i el terra vinga a cantar. Suau, molt suau, però suficient per se enxampat robant o conspirant contra el govern. L'alarma es dispara i ja has begut oli!
És divertit observar les cares dels que descobreixen aquest "terra del rossinyol" per primer cop. Tothom prova de caminar de puntetes, fent saltironets o bé s'està quiet. Obervant què passa. I sempre passa que, trepitgis on trepitgis, toquis la fusta que més ràbia et faci, o no, canta el maleït ocell. Una alarma ben ecològica del segle XVII.
Fem el "tour" de l'interior del castell, recuperem el caçat i ens proposem descobrir els jardins. No són cap meravella, n'hem vistos de millors. Però estan tan ben cuidats!!!
La ruta, a partir d'aquí està molt pautada. Hem de seguir un camí concret que ens porta per altres edificis secundaris en els que trobem a faltar el terra cantaire.
Un dels darrers segments dels jardins, llegim a la guia, és ric per la seva gran col·lecció de roques decoratives... Però nosaltres ja tenim de decidit quins records ens emportarem del castell número 2.
El tercer dia a Kyoto comença molt a prop del nostre hotel ja que visitem el veí castell de Nijo (Nijojo, d'ara en endavant). Es tracta d'un delicat palau envoltat per unes potents muralles. Res a veure amb el tradicional i potent estil de castell japonés que podrem veure més endavant a Osaka.
L'edificació principal data del 1603, l'època d'esplendor del shogun Ieyasu Tokugawa, període del que ja havíem pogut admirar a Tokyo alguna edificació. Un cop superar l'impacte dels poderosos murs massissos de més de 10 metres d'alçada arribem a una gran plaça, senzilla i ordenadament japonesa. Són les 9 del matí, només hi ha 5 japonesos i 2 occidentals (nosaltres).
Busquem la porta d'entrada.
La gran Porta Karamon.
És, segons la guia, una porta amb forta influència xinesa que es pot apreciar, essencialment, a l'hastial ondulat del llindar. Impressiona passar-hi per sota.
Arribem a un nou pati "dur" presidit per l'edifici principal del palau. Les portes s'obren a les 9:20 hores. Decidim esperar. El mateix fa la família ja ponesa. A les 9:20 ja estem tots preparats per entrar però les enormes portes de fusta no s'obren de cap manera. A les 9:22 una de les japoneses no pot més i comença a picar. Ens obren. Ens descalcem i comencem una fascinant visita a un de les més belles construccions que hem pogut veure mai. Un viatge a una altra època, quan Kyoto era la capital del país.
L'edifici està construit amb fusta i profusament decorat amb talles de tota mena d'animals, reals o imaginaris (a l'estil dels que no vam poder veure a Nikko). Les finestres i portes estan formades per requadres de paper que, curosament, cal renovar periòdicament. Els terres... bé del terra parlarem dintre d'unes línies.
El palau es conserva en perfecte estat. Cada estança, passadís o habitació encara conté unes meravelloses pintures en negre sobre or puntejades de verd, blanc o vermell. Pertanyen als artistes de l'escola Kano de pintura, una família de samuráis de classe baixa que es van especialitzar en la creació de paisatges a l'estil xinès (que com ja hem dit estava de moda per aquella època, el que són les coses!!!). Caldria destacar les planxes dels cirerers, pins i, principalment, les dels tigres. Les més impressionants de tota la visita.
La gràcia dels restauradors/conservadors de Nijojo és que han col·locat maniquís que representen el shogun, el seu seguici i tota la cort. Per un moment ens oblidem que som ninos i assistim a un cerimonial a la sala de recepcions; més tard ens relaxem a les dependències de l'emperador.
L'únic problema és que ja s'ha començat a omplir de turistes japonesos disciplinats que no estan més de 5 minuts a cada sala (el temps que dura l'explicació gratuita que fa una màquina situada a cada habitació).
Deixem passar els grups nombrosos per gaudir d'una de les atracción del Nijojo (que traduit significa el castell número 2). Ni més ni més que el seu popular sistema d'alarma, més conegut amb el poètic nom de "terra del rossinyol". Sembla difícil de creure però és veritat. Pels passadissos més propers a les estances del Shogun és impossible caminar sense sentir una mena de refilet. Fas una passa i sents l'ocellet, una altra i una altra i el terra vinga a cantar. Suau, molt suau, però suficient per se enxampat robant o conspirant contra el govern. L'alarma es dispara i ja has begut oli!
És divertit observar les cares dels que descobreixen aquest "terra del rossinyol" per primer cop. Tothom prova de caminar de puntetes, fent saltironets o bé s'està quiet. Obervant què passa. I sempre passa que, trepitgis on trepitgis, toquis la fusta que més ràbia et faci, o no, canta el maleït ocell. Una alarma ben ecològica del segle XVII.
Fem el "tour" de l'interior del castell, recuperem el caçat i ens proposem descobrir els jardins. No són cap meravella, n'hem vistos de millors. Però estan tan ben cuidats!!!
La ruta, a partir d'aquí està molt pautada. Hem de seguir un camí concret que ens porta per altres edificis secundaris en els que trobem a faltar el terra cantaire.
Un dels darrers segments dels jardins, llegim a la guia, és ric per la seva gran col·lecció de roques decoratives... Però nosaltres ja tenim de decidit quins records ens emportarem del castell número 2.
