29.8.05
1001 Kannon
El primer regal a Kyoto després de la pluja és el temple de Sanjusangendo. Datat de l'any 1164 i amb una espectacular construcció de fusta massissa aixecada el 1266 que encara s'aguanta com el primer dia. Amb 115 metres de longitud és l'estructura de fusta més llarga de tot Japó (i hi ha guies que diuen que del món!).
Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".
(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)
L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.
La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).
Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.
Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:
El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.
(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).
Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".
(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)
L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.
La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).
Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.
Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:
El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.
(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).
