Ja ho deia Stendhal que un excés de bellesa et pot trastocar el cervell. A Kyoto, els riscos d'embogir davant els temples i jardins maravellosos és molt elevat, i concretament a Kinkakuji, no només és una possibilitat molt probable sinó que se'n pot trobat un cèlebre precedent en la història recent. Del com i el perquè Hayashi Yoken, un novici del temple budista de Rokuonji, va prendre foc a aquest imponent temple daurat que emergeix enmig d'un llac envoltat de natura, en parla Mishima a la seva famosa novel·la El pabellón de oro, publicada l'any 1955, només cinc anys després d'aquest fatídic incident que va destruir un dels indrets més encantadors de Kyoto.



Així, el Kinkakuji que vam veure nosaltres (03/08) és una reconstrucció idèntica força recent d'un palau construit originàriament entre el 1358 i el 1408, per ordre de Yoshimitsu, el tercer shogun Ashikaga, que va renunciar als seus deures militars per ordenar-se sacerdot i retirar-se en aquest plàcid indret. Inicialment construit com un pabelló, a la mort de Yoshimitsu Kinkakuji es va transformar en temple.



Avui, Kinkakuji és, comprensiblement, un dels indrets més visitats de Kyoto. A Kinkakuji (Kin=or) s'hi accedeix per un preciós camí de sorra enmig del verd dels arbres, i s'arriba fins a la vora d'un llac immens, al centre del qual s'aixeca imponent aquest temple de tres pisos recobert d'or, amb un sostre rematat amb un au fènix de bronze que brilla sota els reflexos del sol. L'exhuberant mont Kinugasa serveix de teló de fons d'aquest temple, i tot el conjunt constitueix un excel·lent exemple de paisatgisme Muromachi.

Seguint el típic recorregut turístic ara ens tocaria visitar el famós pavellò daurat inspirador d'una coneguda novel·la de Mishima. Però donat la proximitat que el complexe templari de Ninnaji i la recomanació que en fan les guies decidim desviar una mica la nostra ruta per realitzar una visita més tranquil·la i completista.



Una caminadeta curta des de Ryoanji ens acosta a Ninnaji, un temple de la branca del budisme Shingon fundat l'any 888 que era una de les residències de l'emperador i que ara és Patrimoni de la Humanitat. Només passar les imponents portes de Nio vigilades per dos terrorífics guardians (que fan menys por perquè estan una mica atrotinats!) descobrim que no hi ha, pràcticament ningú. L'avinguda és impressionant. Comencem a caminar fins que trobem la segona gran porta.



Tornem a tenir al davant una gran avinguda que finalitza a un bonic temple de fusta. Ara si que trobem algun turista. Però els especímens són locals: una mare i els seus dos fills armats amb un caçapapallones, dos avis asseguts prenent la fresca sota un porxo milennari, dos excursionistes que escriuen un desig en una tauleta de fusta... Això sí que és gaudir del patrimoni artístic. Esplèndids jardins (quina enveja no poder venir a la tardor! quina enveja no tenir vacances per primavera!) i pagodes de diferents pisos. L'edifici del final de l'avinguda és una coneguda escola d'arranjaments florals.



Reculem ara, tornem a ensopegar amb els nens caçapapallones, i visitem el que havia estat la residència de l'emperador. Només entrar a l'edifici principal et fan treure les sabates!!! Els japonesos, previsors com ningú, han col·locat uns prestatges sota l'hastial principal que permeten deixar el calçat ben ordenat(compte! que ningú se l'emporta!).



El conjunt de pavellons i sales és una meravella. Cada sala està decorada finament amb pintures murals. Sobre el color daurat del fons un artista va pintar una branca de pi, un tigre, un terra nevat, unes aus volant. Una delícia. L'efecte aconseguit és brutal: un petit traç negre, una mica de color, un difuminat blanc i el fons d'or creen un ambient que et transporta a un temps remot.



En altres moments la decoració és mínima i està dominada per una mena d'stendart amb mostres de cal·ligrafia i una petita decoració floral. Quin gust. És una llástima que no ens deixin trepitjar el tatami ni entrar dins de cada habitació. Ens hem de com conformar guaitant amb gust totes les dependències i imaginar-nos com seria passar-hi un cap de setmana (no aspirem a més)



També és divertit perdre's pel laberint de camins i porxos del palau principal de Ninnaji. A un costat tens les exquisides pintures murals. A l'altre, inacabables jardins verds o secs, en la variant kyotenca, formats només per còdols blancs pentinats en diverses direccions.



Sortim per la porta de Niomon i ens disposem a agafar l'autobús (la millor forma de oure's per Kyoto) en direcció al pavelló daurat. Un cop dins del bus ens trobem la primera família catalana del nostre viatge.

Kyoto és la capital dels jardins. Com ja hem dit els japonesos adoren la jardineria i fan veritables meravelles amb nombroses menes pedres, arbres, arbustos i, fins i tot, més de 15 varietats de molsa.

Després del prodigi de Daisen-in i els diferents estils de jardí que s'hi poden veure, des del vegetal fins al jardí sec fet només de munts de còdols, ens dirigim a un altre punt mític de la ciutat de Kyoto: el temple de Ryoanji.



Entrem per un accés similar al de tots els complexos budistes japonesos, amb jardins i estanys i molts camins, i arribem per fi al temple central: un majestuós edifici de fusta. Ens descalcem i comencem a explorar l'edifici. No triga gaire a aparèixer la multitud. Tothom està contemplant el gran jardí zen del temple del Drac Pacífic, que és una mena de piscina de pedres grises d'on sobresurten quinze grans roques convenientment disposades per disparar l'imaginació, per provocar la reflexió, per interrogar l'espectador.



No ho entenem: tothom compta les pedres, es canvia de lloc i les torna a comptar. No, no és una mena de meditació zen-matemàtica. El cas és que sabem que hi 15 pedres però, miris des d'on miris, només en veus 14. Aquest és el més gran misteri d'aquest jardí. La fascinació és absoluta. Perquè no les puc veure totes de cop? Una petita inquietud que reflecteix tot allò d'incomprensible i inabarcable que hi ha en aquest món. Ni canviant de perspectiva podrem arribar a entendre'l, copsar-lo completament. Quinze pedres ens estan donant una gran lliçó sobre la vida. No pots evitar tenir un gran sentiment d'humiltat.

La ruta continua per les dependències del temple. A un altre costat de l'edifici un plàcid jardí de molsa en un llempant color verd. Quin descans per la vista... Ara no cal que comptem res. Ens quedem a guaitar. Finalment un enorme estany envoltar d'aurons i ple de nenúfars ens acomiada del temple del Drac Pacífic (Ryoanji).

Kyoto té un tresor a cada cantonada i, durant el dia d'avui (03/08), encara en trobarem moltíssims.

Daitoku-ji és una conjunt de temples molt recollits i silenciosos, plens de racons entranyables com, per exemple, aquest ple de figuretes protectores de les ànimes dels nens morts:



Daitoku-ji està molt lligat al chanoyu i per això, a banda de temples també hi ha moltes cases de te. Però no va ser la cerimònia del te el que ens va fer matinar a Kyoto per fer aquesta visita, sinó les ganes de veure un jardí zen dels de veritat. Concretament, volíem veure el famós jardí sec del període Muromachi de Daisen-in.

La gràcia d'aquest jardí tan auster, de sorra i pedra, és que reprodueix en tres dimensions una pintura paisatgista monocroma xinesa de l'estil Sung, i que representa el destí de la humanitat, la seva relació amb la natura i el seu lloc a l'univers. Maco, eh?



De fet no es tracta d'un únic jardí sinó de quatre jardins diferents que envolten el temple. Cadascun d'aquests jardins té una simbologia diferent: un representa el mar interior de Japó, l'altre el mític mont Hirai, el tercer representa el riu de la vida i l'últim -i més espectacular i conegut-, el Gran Oceà.

El Gran Oceà està representat per una gran extensió de sorra pentinada de la que només emergeixen dos cons idèntics de sorra i, en una cantonada, un arbre que té la mateixa forma -segons diuen- de l'arbre sota el qual Buda va trobar la il·luminació.



Mireu-vos bé aquesta fotografia perquè, encara que no mati, és bastant exclussiva: a Daisen-in estava prohibit fer fotos però nosaltres, contra tota norma, vam decidir fer-la igualment. Buda es va empipar i va fer que la nostra fabulosa màquina digital Canon que ens havíem comprat només feia sis mesos es trenqués irremeiablement i per sempre més. Jo trobo que és una bonica forma de morir, en jardí zen com aquest, encara que només siguis una càmara digital... Per sort, també portàvem una reflex de les de tota la vida i vam poder continuar retratant les maravelles de Daitoku-ji i de Kyoto en general.



A Daisen-in, per cert, no estavem sols. També hi havia un simpàtic i curiossíssim monjo budista que, pel que vam mig deduir, es dedicava a recopilar cançons populars d'arreu del món amb la col·laboració desinteressada dels turistes que passen pel temple. La cosa funciona més o menys així:

-el monjo budista et pregunta d'on ets
-li dius: Spain
-immediatament fa un immens somriure i es posa a recitar una mena de poema llarguíssim en un idioma que sembla algo així com el castellà (pronunciat a la japonesa)
-fas cara de sorpresa i després el felicites per lo bé que parla el castellà amb accent japonès
-el monjo budista somriu encara més i et treu una pila de papers on hi té escrites les lletres d'un munt de cançons populars en castellà i et pregunta si en saps alguna
-si en saps alguna, te la fa cantar mentre ell s'apunta els acords o les notes al paper, i després la intenta cantar ell

La llàstima és que totes les cançons que va treure eren sudamericanes, i tot i que alguna ens sonava, no vam ser capaços de cantar-n'hi cap de sencera. A més, estàvem de dol per la càmera...

Passejar pel pintoresc Gion és divertit: turistes, geishes furtives, cases de te, taxis, grups d'amics, botigues d'artesania... fins i tot pots comprar una mena d'empanada de peix coberta de nori (que mai heu de confondre amb plàtan fregit!!!).

perdre's pels carrers és una aventura que pot acabar amb sorpresa com ens va passar a nosaltres que vam trobar-nos amb una encantadora i antiga pagoda de fusta (a Kyoto n'hi ha unes quantes però nosaltres encara no ho sabíem!). Es tracta de la darrera construcció de l'antic temple de Yasaka. De la resta ja no en queda res.



Uns metres més endavant, al final de Shijo-dori trobem el nou santuari Yasaka. Un dels complexes Shinto més visitats de la ciutat. Un lloc amb encant dominat pel color vermell de totes les construccions. Com que ja és de nit (la nostra primera nit a Kyoto i ja hem vist tres meravelles com a mínim!!!) tots els fanalets estan encesos. L'atmosfera és irreal però tranquil·la. Passa un monjo (o era un fantasma?). Ja és tard però una de les coses bones de molts santuaris shinto és que no tanquen mai. No se sap mai quan necessitaràs anar a fer una pregària al kami de la teva devoció.

Gion és el barri de les geishes més famós de tot el món i un dels pocs indrets del centre-centre de Kyoto que conserva l'aire i l'encant d'una altra època. Kyoto, contra tot el que nosaltres esperàvem, no disposa d'un centre històric dels típics, amb totes les seves grandeses concentrades al bell mig de la ciutat, sinó que és a les muntanyetes i als parcs forestals que envolten el centre modern d'aquesta gran ciutat de províncies on s'han de buscar els maravellosos temples i palaus que s'hi aixequen des de l'epoca en que la vila era la capital del país. La bellesa de Kyoto és com la de les seves geishes, amagadissa i discreta, però absolutament aclaparadora.



Costa molt veure una geisha, però tard o d'hora les acabes veient: vestides amb kimonos preciosos, amb els rostres pintats de blanc, amb flors al cabell, amb aquella caiguda d'ulls, fugint discretament de les mirades dels curiosos (turistes) que les busquen pels carrers de Gion. Hi ha un petit carreró llarg i estret que es diu Hanamikodori on es concentren la major part d'Ochayes o cases de tè i on, amb molta paciència, es pot acabar veient una geisha, potser acompanyada d'algun dels seus clients.



Contra el que sovint es pot pensar, les geishes no són prostitutes sinó dones de companyia educades en les arts tradicionals (geisha=artista) com la ceremònia del te, la música, el ball tradicional, l'art floral o ikebana, etc... i la seva tasca consisteix en animar les vetllades (dels homes) amb els seus coneixements artístics i, sobretot, la seva discreció i encant. La formació d'aquestes dones comença quan són molt joves i com podeu imaginar és molt sacrificada, i per això avui en dia costa cada vegada més trobar noies disposades a sacrificar tota la seva vida per només fer de companyia dels homes. Tot i això, s'ha de tenir en compte que les geishes bones de veritat (poquíssimes) tenen relació amb homes molt poderosos i el poder a l'ombra d'algunes d'elles pot arribar a ser molt important.

El carrer principal de Gion, però, no és Hanamikodori sino Shijo-Dori, una àmplia avinguda porxada plena de botigues d'artesania i de roba per fer kimonos que té, a un costat, l'imponent temple de Yakasa i, a l'altre, el pont Shijo que travessa el riu Kamo.



A l'altra banda del Kamo, Shijo-Dori es converteix en un modern passeig ple de botigues de les grans marques, cartells i neons lluminosos (el Japó modern, vaja). Però en un raconet al costat del riu encara es pot trobar un altre indret amb aires del passat, el carrer Pontocho. Es tracta d'un llarguíssim carreró atapeït d'ochayes i restaurants amb terrasses aparentment molt refinats, però que mica en mica s'han anat convertint en una zona terriblement turística (i conseqüentment, als restaurants només fan que intentar pescar turistes per sopar), una presència que li resta encant.