Superada la pluja amb la brillantor de Sanjusangendo no podíem demanar més a la ciutat que ens acabava d'acollir. Però Kyoto és una vila generosa i (després d'un curry-picant-picant-picant i reconstituent) ens va regalar una sensacional visita a el temple de Kiyomizudera. Aquest conjunt de temples, que forma part del patrimoni de l'Unesco, van se fundats l'any 778 tot i que els edificis van ser reconstruits el 1633. El principal mèrit és que els arquitectes no van fer servir ni un sol clau per aixecar una construcció en forma de penyassegat que cau damunt la ciutat.



Però comencem pel començament...
La gran porta d'entrada vermella, situada just on s'acaba un típic carrer comercial ple de casetes de te i botigues d'artesania, dóna accès a una gran plaça presidida per una pagoda de tres pisos també vermella. Ja aquí es comença a tenir la sensació de què això serà un experiència única.



Allà ja podem trobar la típica font de purificació shintoista. Ens purifiquem: agafem aigua amb la cassoleta de Bambú, ens netegem primer una mà, després l'altre mà i, al final, la boca. Preparats!



Un cop hem esquivat una escola sencera i molts turistes (estan tots aquí!!!), treiem l'entrada i descobrim una nova font. Representa un drac (Ryu) fantàstic. Quina ràbia no haver-nos esperat! No importa, tornem a fer el ritual shinto.



Un cop passada la segona porta arribem al primer gran edifici construit, en part, sobre un costat de la muntanya i suportat per enormes bigues de fusta. Quina vista de la ciutat i dels boscos. Quins Boscos!!! Kiyozumidera està envoltada per frondosos boscos d'aurons. Aquest arbre, verd a l'estiu, es converteix, a la tardor, en una simfonia de grocs, daurats i vermells... No sembla estrany que la guia recomani fer la visita a la tardor (ens ho apuntem per una altra ocasió).



Des d'aquest temple la vista és impressionant. No saps on mirar. La verdor inunda els ulls i t'atrapa. Continuem passejant, passem per un simpàtic temple vermell (Jishu) i accedim al segon gran edifici de fusta que ara està en reformes... A la guia llegim que l'atractiu del temple i l'atracció del buit han provocat la bogeria de més d'un visitant. Realment el paisatge de Kiyomizudera atrau, hipnotitza.



Continuem el camí ara ja pels boscos d'aurons. L'intensitat del verd de les seves estrellades fulles i la frondositat de les copes creen una espècie de nou món aïllat. On està Kyoto? Quina pau!!!



Podem passar hores i hores admirant la petita i ruïnosa pagoda de fusta, les petites torriis vermelles i les kitsunes que ens protegeixen per allà on passem.



Els japonesos beneren els boscos. Nosaltres ho comencem a entendre. Però dirigint els ulls cap al terra encara queden més coses per descobrir. Amagats entre els arbres i la molsa trobem petites representacions de més Kamis o esperits de la natura. Que monos tots vestits de diumenge!



Toca ara una aturada tècnica per assimilar tanta bellesa (sentim posar-nos tan cursis però això aquí és una realitat objectiva) i per descansar una mica, que ens ho mereixem. És un bon moment per reflexionar: amb una natura tan impressionant és lògic que aquí es signés el Protocol de Kyoto que controla l'emissió de gasos a l'atmosfera. Cal protegir la natura amb la que, poc a poc, hem anat perdent els vincles i destruint!



Però la causa principal de peregrinació a al temple de Kiyomizudera és la font de l'Aigua Pura. Tres brolladors que atorguen, a aquests que veuen la seva aigua, llarga vida, prosperitat econòmica i social. L'ùnica condició és, només faltaria, no abusar-ne i, sobretot, no prendre aigua dels tres brolladors. No s'ha de ser avariciós!!!

El primer regal a Kyoto després de la pluja és el temple de Sanjusangendo. Datat de l'any 1164 i amb una espectacular construcció de fusta massissa aixecada el 1266 que encara s'aguanta com el primer dia. Amb 115 metres de longitud és l'estructura de fusta més llarga de tot Japó (i hi ha guies que diuen que del món!).



Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".



(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)

L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.

La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).

Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.

Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:

El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.

(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).

L'arribada a Kyoto (02/08) no pot ser més caòtica. Baixem del Shinkansen, agafem un tren local, ens equivoquem d'estació, reculem, sortim i ens diuen que l'hotel està girant a la dreta 5 minuts. Llavors encara no sabíem que els cinc minuts japonesos poden ser tan elàstics. Comença ara una caminada de 15 o 20 o 30 minuts sota el sol amb l'objectiu d'arribar al New Kyoto Hotel. Quin embolic!!! Xops de suor i esbufegant, arribem finalment a l'hotel i, oh no!, no podem entrar a l'habitació perquè falta mitja hora per fer el check in. Per fer temps, decidim anar al castell de Nijojo, que ens queda molt a la vora... Però està tancat! (només tanquen 2 dimarts al mes d'agost i avui n'és un). Com a pla B, i desistint de tornar a l'hotel, decidim veure un dels llocs importants de la ciutat: el temple Sanjusangendo. Intetem agafar el metro i ens tornem a fer un embolic, no ens en sortim amb els noms, ni amb les parades ni el seu funcionament (decidim que com el metro de Tokyo, cap), o sigui que tornem a optar per les cames a la recerca del nostre pla B. Caminem i caminem... Uns senyors ens tornen a dir que el nostre destí està a cinc minuts japonesos. Passem per davant l'ajuntament de Kyoto i tota la gent que hi ha a la porta ens saluda a l'uníson amb un somriure al rostre. Cinc minuts (japonesos), ens diuen de nou... Però el temps comença a empitjorar i amenaça, claríssimament, una tempesta d'estiu. I quan estem només a dos minuts (occidentals, de rellotge) del nostre objectiu... Comença a desfer-se el cel.



No ens queda més remei que buscar protecció dins d'un garatge particular. No havíem vist ploure així mai. Una senyora molt simpàtica surt a tancar la porta del garatge que li hem ocupat sense miraments, però quan ens veu tan desesperats amb la pluja que cau decideix deixar-la oberta (demanant-nos, comprensivament, que no entrem gaire més endins, que allò és casa seva, eh?). Després d'uns minuts de molta pluja, el sol comença a sortir (la calor, durant aquest temps, no ens ha abandonat). Para de ploure. Quina sort. 30 segons després, ni rastre dels núvols.



Arribem a un parc preciós ple de temples, el terra és ple de baciots que li donen una brillantor especial a la tarda. Preguntem pel nostre objectiu, Sanjusangendo, que està just a 2 minuts d'allà, esperant per donar-nos una espectacular rebuda a Kyoto (però aquest és un altre post...)

Comença ara un recorregut per aquesta ciutat excepcional. Què seria de nosaltres si només ens quedèssim amb la primera i remullada impressió?

Aquesta és una de les darreres (per no dir LA DARRERA) imatges que ens emportem de Tokyo i dels seus habitants.

Deixem enrera Shibuya, Shinjuku, Asakusa Kannon, Kamakura, els Hanabi d'estiu, la Yamamote, Kamakura, el Rainbow Bridge, Yokohama, Ginza, Kanda, Gojira, Jimbocho, Tower Records, Shimbashi, Ueno, Ameyoko, Akihabara, Sony, Aibo, el temple Zojoji, els salaryman, Takeshita Street, les Yamambes (de les que parlarem en el futur), els rockers, les nenes gòtico-manga, els edificis de Kenzo Tange, Odaiba...

Han estat cinc dies intensos i la sensació és que hem vist i fet moooooolt poc. Guardem per una altra ocasió el Mont Fuji; no hem assistit a una representació de Kabuki o del més minimalista teatre Nô, tampoc hem cantat a un Karaoke; ens falta visitar Roppongi (i l'hotel de Lost in Translation); no hem pogut anar al museu Ghibli (bua, bua, representa que plorem), no hem pogut veure cap peli d'aquelles que després triguen tres anys a arribar al nostre país (a vegades mai); ens hem perdut Nikko i els seus temples, els ryokans, el sumo....

Piiiiiiii piiiiiiiii!!!

El tren ja ha arribat:



Bé... S'ha de mirar endavant i ara estem a l'equador del viatge. Japó ens té preparades encara moltes sorpreses més. La següent, la més immediata, és el shinkansen, altrament conegut com a tren bala. Està clar que les línies ferroviàries japoneses (començant pel metro) són excel·lents i funcionen amb exatitud malaltissa. Però és que el tren bala supera qualsevol espectativa (i mira que eren altes). Aquest tren realitza un recorregut de 10 hores de tren normal (de la RENFE, vaja) en 2 hores i mitja. La veritat és que ni es nota i, a més a més, és comodíssim, net, modern, agradable.... Tota una experiència molt recomanable pels que visitin Japó.

Pujem al tren bala amb una última impressió de Tokyo a la retina: les diferents interseccions de vies i túnnels. Una imatge que ens resulta familiar, és idèntica al darrer pla de Café Lumière (pel·lícula de la que ja hem parlat més d'un cop). Així doncs...

Sayonara Tokyo!!!

Konichiwa Kyoto!!!

Gent amunt i gent avall...



amunt...



i avall...



van...



i vénen...



...contínuament.

Els carrers de Tokyo són sempre sorprenents. De fet passejar per ells ja és tota una sensació. De dia botigues i comerços per tot arreu amb botiguers cridant les ofertes del dia, gent amunt i avall, els sons del metro (elevat per sobre del carrer), el reflexe als vidres dels gratacels, el trànsit, les ubiqües màquines de begudes...
I quan comences a acostumar-te a aquesta sorpresa contínua. Quan penses que ja ho tens controlat, que tens la ciutat apamada... LLavors, un bon dia passejant prop de l'hotel descobreixes l'impossible: un monument a Godzilla!!!! (Gojira com en diuen ells).

Un dels moments més intensaments emocionals del viatge és la visita al barri de Shibuya. La millor forma d'arribar-hi, com a pràcticament totes les zones de Tokyo, és amb la línia Yamanote de La JR (tots la coneixem ja, no?). Arribem a Shibuya. Però, per cometre l'error de no seguir a TOTHOM, trobem una sortida que ens porta a una plaça gran, espectacular (un metro entrant a dins d'un edifici!), però... on està la gent, els joves? ...serà que a aquesta hora potser toca estar a Shinjuku?



Com que no estem massa convençuts decidim inspeccionar la zona. Pitjor encara: ara ens trobem a una zona dubtosa de clubs. No hi ha pràcticament ningú. Desanimats decidim tornar però abans ens aturem a menjar un pinxo de Yakitori (boníssim realment!). Amb la panxa plena la recerca es fa més senzilla: només calia passar sota les vies per trobar la plaça més poblada de Tokyo. Visca Shibuya!!!



Tot torna a col·locar-se al seu lloc: els neons llueixen de nou, les pantalles vomiten insistentment imatges i sons, milers de japonesos per tot arreu, botigues, karaokes, grans centres comercials, pachinkos... Aquest caos tan organitzadament japonès que Sofia Coppola va saber retratar a Lost in Traslation i que serveix de contrapunt a la soledat i aïllament "mental" de la protagonista (una de les millors aportacions de la pel·lícula).

Realment Shibuya té alguna cosa especial, una mena d'iman que enganxa. Ja s'ha convertit en un dels llocs de referència del viatge, un barri que anirem visitant en diverses ocasions.



El primer que ens trobem és la famosa estàtua del gos Hachiko. Aquest és el punt de trobada de Tokyo (una mena de corte-inglés-barceloní). L'escultura, que data de 1936, és un homenatge al gosset que anava a esperar cada nit al seu amo a l'estació de la plaça durant els deu anys posteriors a la seva mort. Emocionant, no?
La veritat és que ens costa a trobar el gosset entre la quantitat de gent que hi ha al seu voltant. A més, al seu costat, hi ha la sortida principal del metro, una mena de canonada plena de gent que no para mai d'abocar japonesos a la plaça. Impossible aturar-los!



Shibuya és l'anomenada ciutat de la festa (Sakariba) per als joves de tokyo (i algun que altre salaryman revolucionat). Entre els seus carrers es poden trobar les darreres tendències en moda per a tots els estils i personalitats. Hi ha diversos centres comercials però ens va cridar l'atenció el fotogènic Shibuya 109, una mega botiga tota destinada a la roba femenina; Tower Records amb set pisos dedicats a la música i l'oci universal, entre els que destaquem el dedicat íntegrament a les bandes sonores i les pel·lícules (amb una secció completíssima de cinema Koreà i una d'excepcional de cinema japonès) i una botiga nova d'Apple.

Com a bons observadors vam decidir buscar un lloc elevat per copsar la Gran Gentada (GG) de la plaça principal. Diu a moltes guies que és el lloc amb més densitat de població de la ciutat. Anem a comprovar-ho. La millor opció sembla el mirador d'Starbucks. Som conscients que aquest establiment no és el més adequat ni el més solidari però, fent una excepció, visitem el primer pis de la seva seu de Shibuya. La visió és espectacular (quants cops hem dit aquesta partaula ja?!): milers de persones, si, si, els carrers són com galeries d'un formiguer. Tots en circulació, tots en moviment. Sobretot, a punt per travessar la cruïlla més fotografiada del món.

Preparats!



Llestos!!



Ja!!!!!!!



Completament hipnotitzats per aquest gran moviment humà, no ens quedarà més remei que restar hores i hores contemplant el personal.

Bé... També fem unes quantes fotos i una miqueta de Shopping.
Qui se'n pot estar a Shibuya?!

Costa comunicar-se amb els japonesos. No tant per l'idioma, sinó per aquella forma que tenen d'empanar-se quan els intentes preguntar alguna cosa per la que no tenen una resposta prevista, com per exemple una adreça que no coneixen. Es queden totalment descolocats... Alguns es posen realment nerviosos, i busquen la manera de fugir corrents d’aquesta situació que els incomoda, ho vam notar en més d’una ocasió. Però la reacció més habitual és que el japonès en qüestió es quedi quiet i callat, potser amb un somriure discret al rostre o amb cara d’estar rumiant la resposta. Jo dubto que realment estiguin pensant, més aviat sembla que s'hagin penjat, com un ordinador, i no es tornen a activar fins que el problema desapareix, és a dir, quan desisteixes de la seva ajuda, els dones mil gràcies i el deixes en pau. Llavors es reactiven, et fan una d’aquelles reverències i amb cara de satisfacció creient que t'han estat útils, i se'n van. I tu et quedes tal qual estaves, que al Japó vol dir completament perdut. Però de vegades té lloc un miracle: quan ja estàs realment desesperat, i molts japonesos empanats no han pogut ajudar-te tot i que ells creuen que si, n'apareix un dels que estan programats per tractar als turistes. N’hi ha pocs, però n’hi ha. I no us penseu que són gent del tipus "policia" o "hostessa d'oficina turística", no... Aquests dels que parlem apareixen en el racons més inhòspits i en les situacions més crítiques.



El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos a nosaltres va fer la seva aparició quan ja estàvem desesperats i morts de calor sota un sol infernal, atrapats en una maranya de carrers en la que semblàvem condemnats a voltar sense parar i a punt de renunciar per sempre a veure el temple de Sengakuji. I llavors, de cop i volta, beneït sigui, va aparèixer un senyor gran, la mar de trempat, que no només ens va indicar el camí sino que ens va acompanyar fins el temple, ens va comprar un prospecte en anglès, ens va fer de guia pel temple (japanese only), ens va convidar a fer una ofrena d’incens, i finalment, ens va pagar l’entrada al museu que hi ha al costat del temple on s’explica el fabulós capítol de la història dels samurais que va tenir lloc en part en aquest indret.



Resulta que en aquest temple, una vegada allà pels volts del 1703, hi havia un senyor feudal que es deia Asano i que tenia al seu servei a 47 samurais la mar de fidels. Però llavors, un bon dia, el tal senyor Asano va ser condemnat a fer-se l'harakiri (o el seppukku, per ser més correctes amb els termes) per haver xulejat a un senyor feudal més important que ell i que es deia Kira. En quedar-se sense senyor, els 47 samurais es van convertir en 47 ronins (ronin=samurai sense senyor), però això no va ser impediment per sortir -sota el lideratge d'Oishi Kuranosuke- a venjar la mort del seu senyor Asano. Total, que van anar a casa d'en Kira, li van tallar el cap (després de fer-lo patir de, com a mínim, 47 formes diferents)i el van portar cap a Sengakuji, on Asano estava enterrat.

En aquest pou van rentar el cap de Kira...



... abans de col·locar-lo al costat de la tomba d'Asano:



La insolència, els 47 ronin, també la van pagar, no us penseu. Aquests fidelíssims servents d'Asano també van ser condemnats a fer-se el seppuku un per un, i ara tots descansen al costat del seu senyor en aquest fabulós templet situat en l'indret més recòndit de Tokyo. El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos ens va explicar que a cada tomba, a banda d'una oració, i diu el nom del ronin i el número d'ordre en el qual es va fer el seppuku...



La història, al principi, ens costava d'entendre així explicada en japonès. Però vam acabar de lligar tots els caps que havien quedat sueltus visitant el museu que hi ha just al costat del temple que, per cert, ens va semblar que és molt venerat pels japonesos. I per nosaltres, Sengakuji, on vam descobrir la bondat dels desconeguts, també serà per sempre més un indret venerat i recordat amb el nom familiar de "temple dels 47 ronins i el japonès que va baixar del cel per ajudar-nos".

El director taiwanès Hou Hsiau Hsien va voler retre un homenatge a Yasujiro Ozu en motiu del centenari del seu naixement amb la seva pel·lícula Café Lumière. L'esperit d'Ozu plana intensament en aquest film i no només per la manera de rodar amb la càmera a només un metre i mig de terra i a pinyó fixe i per les referències específiques a Cuentos de Tokio (considerada l'obra mestra d'Ozu), sinó també per la dignitat, l’elegància i la senzillesa amb que es mostren els personatges. La protagonista, en aquest cas, és una jove de Tokio que intenta trobar pistes del pas per la ciutat d’un compositor taiwanès dels anys 20. Però el Tokio d’aquesta noia no té res a veure amb el dels anys vint, ni tampoc amb el dels anys cinquanta, quan Ozu hi rodava les seves pel·lícules. En aquesta difícil labor, la noia tindrà l’ajuda d'un amic llibreter aficionat als trens i que en els seus temps lliures es dedica a enregistrar el concert de sons del metro japonès. Hou Hsiao Hsien segueix els pasos d’aquesta jove al seu pis, als cafès, a la llibreria, a les estacions de metro, a la casa de poble dels seus pares. Són els indrets que configuren la seva geografia personal, una geografia en inexorable transformació com inexorable és el pas del temps; perquè la vida és canviant com un riu; és com el continu anar i venir dels trens...

I si us recordo tot això és perquè a Tokyo, de totes les pel·lícules japoneses o no que ens han vingut al cap, la que més ens va semblar que ha sabut reflectir la funció vital, arterial, de les línies de tren i metro i la que millor capta la palpitació i la música de la ciutat que nosaltres hem vist és Café Lumière. Per això, ens feia una il·lusió especial visitar l'escenari on té lloc gran part de l'acció d'aquesta pel·lícula: Jimbocho, el barri dels llibreters de vell. Per atzar, a la primera llibreria en la que vam entrar hi vam trobar penjat el cartell de Café Lumière...



A la mateixa llibreria, vam localitzar ràpidament un prestatge ple de llibres sobre la vida i obra d'Ozu. I vam pensar en la màgia de l'atzar i de les petites coincidències...



A prop de Jimbocho (o Jinbocho) van sorgir, entre el 1870 i el 1880, tres de les grans universitats de Tokyo i, lògicament, al seu voltant van fer aparició nombroses llibreries i editorials. Avui en dia només queda en aquesta zona la universitat de Meiji, però moltes llibreries de vell es concentren encara en l'encreuament dels carrers Yasukuni-dori i Hakusan-dori.



Tot i que aquest encreuament no té, d'entrada, res d'especial, a mesura que camines pels carrers i vas veient la ranglera de petites llibreries amb piles de llibres a la porta i gravats ukiyo-e penjats als aparadors, li vas descobrint un encant evocador.



I de tant en tant, un cop de realitat que et recorda que pels japonesos -i també per alguns occidentals, eh?- té tant de valor un bon manga com el millor dels llibres...