Superada la pluja amb la brillantor de Sanjusangendo no podíem demanar més a la ciutat que ens acabava d'acollir. Però Kyoto és una vila generosa i (després d'un curry-picant-picant-picant i reconstituent) ens va regalar una sensacional visita a el temple de Kiyomizudera. Aquest conjunt de temples, que forma part del patrimoni de l'Unesco, van se fundats l'any 778 tot i que els edificis van ser reconstruits el 1633. El principal mèrit és que els arquitectes no van fer servir ni un sol clau per aixecar una construcció en forma de penyassegat que cau damunt la ciutat.



Però comencem pel començament...
La gran porta d'entrada vermella, situada just on s'acaba un típic carrer comercial ple de casetes de te i botigues d'artesania, dóna accès a una gran plaça presidida per una pagoda de tres pisos també vermella. Ja aquí es comença a tenir la sensació de què això serà un experiència única.



Allà ja podem trobar la típica font de purificació shintoista. Ens purifiquem: agafem aigua amb la cassoleta de Bambú, ens netegem primer una mà, després l'altre mà i, al final, la boca. Preparats!



Un cop hem esquivat una escola sencera i molts turistes (estan tots aquí!!!), treiem l'entrada i descobrim una nova font. Representa un drac (Ryu) fantàstic. Quina ràbia no haver-nos esperat! No importa, tornem a fer el ritual shinto.



Un cop passada la segona porta arribem al primer gran edifici construit, en part, sobre un costat de la muntanya i suportat per enormes bigues de fusta. Quina vista de la ciutat i dels boscos. Quins Boscos!!! Kiyozumidera està envoltada per frondosos boscos d'aurons. Aquest arbre, verd a l'estiu, es converteix, a la tardor, en una simfonia de grocs, daurats i vermells... No sembla estrany que la guia recomani fer la visita a la tardor (ens ho apuntem per una altra ocasió).



Des d'aquest temple la vista és impressionant. No saps on mirar. La verdor inunda els ulls i t'atrapa. Continuem passejant, passem per un simpàtic temple vermell (Jishu) i accedim al segon gran edifici de fusta que ara està en reformes... A la guia llegim que l'atractiu del temple i l'atracció del buit han provocat la bogeria de més d'un visitant. Realment el paisatge de Kiyomizudera atrau, hipnotitza.



Continuem el camí ara ja pels boscos d'aurons. L'intensitat del verd de les seves estrellades fulles i la frondositat de les copes creen una espècie de nou món aïllat. On està Kyoto? Quina pau!!!



Podem passar hores i hores admirant la petita i ruïnosa pagoda de fusta, les petites torriis vermelles i les kitsunes que ens protegeixen per allà on passem.



Els japonesos beneren els boscos. Nosaltres ho comencem a entendre. Però dirigint els ulls cap al terra encara queden més coses per descobrir. Amagats entre els arbres i la molsa trobem petites representacions de més Kamis o esperits de la natura. Que monos tots vestits de diumenge!



Toca ara una aturada tècnica per assimilar tanta bellesa (sentim posar-nos tan cursis però això aquí és una realitat objectiva) i per descansar una mica, que ens ho mereixem. És un bon moment per reflexionar: amb una natura tan impressionant és lògic que aquí es signés el Protocol de Kyoto que controla l'emissió de gasos a l'atmosfera. Cal protegir la natura amb la que, poc a poc, hem anat perdent els vincles i destruint!



Però la causa principal de peregrinació a al temple de Kiyomizudera és la font de l'Aigua Pura. Tres brolladors que atorguen, a aquests que veuen la seva aigua, llarga vida, prosperitat econòmica i social. L'ùnica condició és, només faltaria, no abusar-ne i, sobretot, no prendre aigua dels tres brolladors. No s'ha de ser avariciós!!!

El primer regal a Kyoto després de la pluja és el temple de Sanjusangendo. Datat de l'any 1164 i amb una espectacular construcció de fusta massissa aixecada el 1266 que encara s'aguanta com el primer dia. Amb 115 metres de longitud és l'estructura de fusta més llarga de tot Japó (i hi ha guies que diuen que del món!).



Però el millor de tot el temple no són les seves dimensions, no. Sanjusangendo guarda al seu interior un dels tresors més impactants vistos pels narradors: mil i una (1001!!!!) reproduccions de Kannon, la deessa de la misericòrdia que ja havíem conegut a Tokyo i a Kamakura. De fet, hi ha una Kannon gegant d'or envoltada de mil escultures daurades més petites que provoquen, per repetició, un efecte hipnòtic, com de vertígen. Quedes atrapat entre tants braços, caps i flames lluents: una experiència sensorial molt a prop del "nirvana turístic".



(Posem una foto d'internet perquè no deixaven fer-ne als visitants... això si, per evitar queixes, amb l'entrada regalaven un fantàstic tríptic amb la reproducció d'aquest meravellòs interior)

L'elaboració d'aquestes mil i una escultures és una feinada que va passar de pares a fills. Hi ha qui assegura que cap de les Kannon és igual. Aquestes mil deeses de la misericòrdia, a més, estan custodiades per 28 espectaculars deitats guardianes esculpides en fusta -que tenen el seu orígen a l'Índia i que també vetllen pels creients budistes- i dues magnífiques estàtues que representen els déus del Vent i del Tro.

La veritat és que és un temple apassionant i se li podria dedicar tota una tarda, però també és molt turístic (una paraula que ens acompanyarà durant totes les visites de Kyoto).

Un altre aspecte interessant de Sanjusangendo és que ha estat la seu, des de fa molts segles, de les celebracions de tir amb arc (Kyudo, o camí de l'arc). A les parets d'una de les terrasses d'aquest temple encara es poden veure els forats de les fletxes.

Aquí us deixem un petit fragment sobre el camí de l'arc:

El llençament era el resultat d'una llarga preparació interior de l'arquer que havia de purificar el seu esperit. La contemplació del blanc creava una mena d'identificació entre aquest i l'arquer. Quan la meditació havia assolit el punt suprem, quan l'interior i l'exterior eren ja només UN, la fletxa es dirigia al centre del blanc ja que l'arquer apuntava al centre de sí mateix.

(Japón, la tradición de la belleza, Ediciones B).

L'arribada a Kyoto (02/08) no pot ser més caòtica. Baixem del Shinkansen, agafem un tren local, ens equivoquem d'estació, reculem, sortim i ens diuen que l'hotel està girant a la dreta 5 minuts. Llavors encara no sabíem que els cinc minuts japonesos poden ser tan elàstics. Comença ara una caminada de 15 o 20 o 30 minuts sota el sol amb l'objectiu d'arribar al New Kyoto Hotel. Quin embolic!!! Xops de suor i esbufegant, arribem finalment a l'hotel i, oh no!, no podem entrar a l'habitació perquè falta mitja hora per fer el check in. Per fer temps, decidim anar al castell de Nijojo, que ens queda molt a la vora... Però està tancat! (només tanquen 2 dimarts al mes d'agost i avui n'és un). Com a pla B, i desistint de tornar a l'hotel, decidim veure un dels llocs importants de la ciutat: el temple Sanjusangendo. Intetem agafar el metro i ens tornem a fer un embolic, no ens en sortim amb els noms, ni amb les parades ni el seu funcionament (decidim que com el metro de Tokyo, cap), o sigui que tornem a optar per les cames a la recerca del nostre pla B. Caminem i caminem... Uns senyors ens tornen a dir que el nostre destí està a cinc minuts japonesos. Passem per davant l'ajuntament de Kyoto i tota la gent que hi ha a la porta ens saluda a l'uníson amb un somriure al rostre. Cinc minuts (japonesos), ens diuen de nou... Però el temps comença a empitjorar i amenaça, claríssimament, una tempesta d'estiu. I quan estem només a dos minuts (occidentals, de rellotge) del nostre objectiu... Comença a desfer-se el cel.



No ens queda més remei que buscar protecció dins d'un garatge particular. No havíem vist ploure així mai. Una senyora molt simpàtica surt a tancar la porta del garatge que li hem ocupat sense miraments, però quan ens veu tan desesperats amb la pluja que cau decideix deixar-la oberta (demanant-nos, comprensivament, que no entrem gaire més endins, que allò és casa seva, eh?). Després d'uns minuts de molta pluja, el sol comença a sortir (la calor, durant aquest temps, no ens ha abandonat). Para de ploure. Quina sort. 30 segons després, ni rastre dels núvols.



Arribem a un parc preciós ple de temples, el terra és ple de baciots que li donen una brillantor especial a la tarda. Preguntem pel nostre objectiu, Sanjusangendo, que està just a 2 minuts d'allà, esperant per donar-nos una espectacular rebuda a Kyoto (però aquest és un altre post...)

Comença ara un recorregut per aquesta ciutat excepcional. Què seria de nosaltres si només ens quedèssim amb la primera i remullada impressió?

Aquesta és una de les darreres (per no dir LA DARRERA) imatges que ens emportem de Tokyo i dels seus habitants.

Deixem enrera Shibuya, Shinjuku, Asakusa Kannon, Kamakura, els Hanabi d'estiu, la Yamamote, Kamakura, el Rainbow Bridge, Yokohama, Ginza, Kanda, Gojira, Jimbocho, Tower Records, Shimbashi, Ueno, Ameyoko, Akihabara, Sony, Aibo, el temple Zojoji, els salaryman, Takeshita Street, les Yamambes (de les que parlarem en el futur), els rockers, les nenes gòtico-manga, els edificis de Kenzo Tange, Odaiba...

Han estat cinc dies intensos i la sensació és que hem vist i fet moooooolt poc. Guardem per una altra ocasió el Mont Fuji; no hem assistit a una representació de Kabuki o del més minimalista teatre Nô, tampoc hem cantat a un Karaoke; ens falta visitar Roppongi (i l'hotel de Lost in Translation); no hem pogut anar al museu Ghibli (bua, bua, representa que plorem), no hem pogut veure cap peli d'aquelles que després triguen tres anys a arribar al nostre país (a vegades mai); ens hem perdut Nikko i els seus temples, els ryokans, el sumo....

Piiiiiiii piiiiiiiii!!!

El tren ja ha arribat:



Bé... S'ha de mirar endavant i ara estem a l'equador del viatge. Japó ens té preparades encara moltes sorpreses més. La següent, la més immediata, és el shinkansen, altrament conegut com a tren bala. Està clar que les línies ferroviàries japoneses (començant pel metro) són excel·lents i funcionen amb exatitud malaltissa. Però és que el tren bala supera qualsevol espectativa (i mira que eren altes). Aquest tren realitza un recorregut de 10 hores de tren normal (de la RENFE, vaja) en 2 hores i mitja. La veritat és que ni es nota i, a més a més, és comodíssim, net, modern, agradable.... Tota una experiència molt recomanable pels que visitin Japó.

Pujem al tren bala amb una última impressió de Tokyo a la retina: les diferents interseccions de vies i túnnels. Una imatge que ens resulta familiar, és idèntica al darrer pla de Café Lumière (pel·lícula de la que ja hem parlat més d'un cop). Així doncs...

Sayonara Tokyo!!!

Konichiwa Kyoto!!!

Gent amunt i gent avall...



amunt...



i avall...



van...



i vénen...



...contínuament.

Els carrers de Tokyo són sempre sorprenents. De fet passejar per ells ja és tota una sensació. De dia botigues i comerços per tot arreu amb botiguers cridant les ofertes del dia, gent amunt i avall, els sons del metro (elevat per sobre del carrer), el reflexe als vidres dels gratacels, el trànsit, les ubiqües màquines de begudes...
I quan comences a acostumar-te a aquesta sorpresa contínua. Quan penses que ja ho tens controlat, que tens la ciutat apamada... LLavors, un bon dia passejant prop de l'hotel descobreixes l'impossible: un monument a Godzilla!!!! (Gojira com en diuen ells).

Un dels moments més intensaments emocionals del viatge és la visita al barri de Shibuya. La millor forma d'arribar-hi, com a pràcticament totes les zones de Tokyo, és amb la línia Yamanote de La JR (tots la coneixem ja, no?). Arribem a Shibuya. Però, per cometre l'error de no seguir a TOTHOM, trobem una sortida que ens porta a una plaça gran, espectacular (un metro entrant a dins d'un edifici!), però... on està la gent, els joves? ...serà que a aquesta hora potser toca estar a Shinjuku?



Com que no estem massa convençuts decidim inspeccionar la zona. Pitjor encara: ara ens trobem a una zona dubtosa de clubs. No hi ha pràcticament ningú. Desanimats decidim tornar però abans ens aturem a menjar un pinxo de Yakitori (boníssim realment!). Amb la panxa plena la recerca es fa més senzilla: només calia passar sota les vies per trobar la plaça més poblada de Tokyo. Visca Shibuya!!!



Tot torna a col·locar-se al seu lloc: els neons llueixen de nou, les pantalles vomiten insistentment imatges i sons, milers de japonesos per tot arreu, botigues, karaokes, grans centres comercials, pachinkos... Aquest caos tan organitzadament japonès que Sofia Coppola va saber retratar a Lost in Traslation i que serveix de contrapunt a la soledat i aïllament "mental" de la protagonista (una de les millors aportacions de la pel·lícula).

Realment Shibuya té alguna cosa especial, una mena d'iman que enganxa. Ja s'ha convertit en un dels llocs de referència del viatge, un barri que anirem visitant en diverses ocasions.



El primer que ens trobem és la famosa estàtua del gos Hachiko. Aquest és el punt de trobada de Tokyo (una mena de corte-inglés-barceloní). L'escultura, que data de 1936, és un homenatge al gosset que anava a esperar cada nit al seu amo a l'estació de la plaça durant els deu anys posteriors a la seva mort. Emocionant, no?
La veritat és que ens costa a trobar el gosset entre la quantitat de gent que hi ha al seu voltant. A més, al seu costat, hi ha la sortida principal del metro, una mena de canonada plena de gent que no para mai d'abocar japonesos a la plaça. Impossible aturar-los!



Shibuya és l'anomenada ciutat de la festa (Sakariba) per als joves de tokyo (i algun que altre salaryman revolucionat). Entre els seus carrers es poden trobar les darreres tendències en moda per a tots els estils i personalitats. Hi ha diversos centres comercials però ens va cridar l'atenció el fotogènic Shibuya 109, una mega botiga tota destinada a la roba femenina; Tower Records amb set pisos dedicats a la música i l'oci universal, entre els que destaquem el dedicat íntegrament a les bandes sonores i les pel·lícules (amb una secció completíssima de cinema Koreà i una d'excepcional de cinema japonès) i una botiga nova d'Apple.

Com a bons observadors vam decidir buscar un lloc elevat per copsar la Gran Gentada (GG) de la plaça principal. Diu a moltes guies que és el lloc amb més densitat de població de la ciutat. Anem a comprovar-ho. La millor opció sembla el mirador d'Starbucks. Som conscients que aquest establiment no és el més adequat ni el més solidari però, fent una excepció, visitem el primer pis de la seva seu de Shibuya. La visió és espectacular (quants cops hem dit aquesta partaula ja?!): milers de persones, si, si, els carrers són com galeries d'un formiguer. Tots en circulació, tots en moviment. Sobretot, a punt per travessar la cruïlla més fotografiada del món.

Preparats!



Llestos!!



Ja!!!!!!!



Completament hipnotitzats per aquest gran moviment humà, no ens quedarà més remei que restar hores i hores contemplant el personal.

Bé... També fem unes quantes fotos i una miqueta de Shopping.
Qui se'n pot estar a Shibuya?!

Costa comunicar-se amb els japonesos. No tant per l'idioma, sinó per aquella forma que tenen d'empanar-se quan els intentes preguntar alguna cosa per la que no tenen una resposta prevista, com per exemple una adreça que no coneixen. Es queden totalment descolocats... Alguns es posen realment nerviosos, i busquen la manera de fugir corrents d’aquesta situació que els incomoda, ho vam notar en més d’una ocasió. Però la reacció més habitual és que el japonès en qüestió es quedi quiet i callat, potser amb un somriure discret al rostre o amb cara d’estar rumiant la resposta. Jo dubto que realment estiguin pensant, més aviat sembla que s'hagin penjat, com un ordinador, i no es tornen a activar fins que el problema desapareix, és a dir, quan desisteixes de la seva ajuda, els dones mil gràcies i el deixes en pau. Llavors es reactiven, et fan una d’aquelles reverències i amb cara de satisfacció creient que t'han estat útils, i se'n van. I tu et quedes tal qual estaves, que al Japó vol dir completament perdut. Però de vegades té lloc un miracle: quan ja estàs realment desesperat, i molts japonesos empanats no han pogut ajudar-te tot i que ells creuen que si, n'apareix un dels que estan programats per tractar als turistes. N’hi ha pocs, però n’hi ha. I no us penseu que són gent del tipus "policia" o "hostessa d'oficina turística", no... Aquests dels que parlem apareixen en el racons més inhòspits i en les situacions més crítiques.



El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos a nosaltres va fer la seva aparició quan ja estàvem desesperats i morts de calor sota un sol infernal, atrapats en una maranya de carrers en la que semblàvem condemnats a voltar sense parar i a punt de renunciar per sempre a veure el temple de Sengakuji. I llavors, de cop i volta, beneït sigui, va aparèixer un senyor gran, la mar de trempat, que no només ens va indicar el camí sino que ens va acompanyar fins el temple, ens va comprar un prospecte en anglès, ens va fer de guia pel temple (japanese only), ens va convidar a fer una ofrena d’incens, i finalment, ens va pagar l’entrada al museu que hi ha al costat del temple on s’explica el fabulós capítol de la història dels samurais que va tenir lloc en part en aquest indret.



Resulta que en aquest temple, una vegada allà pels volts del 1703, hi havia un senyor feudal que es deia Asano i que tenia al seu servei a 47 samurais la mar de fidels. Però llavors, un bon dia, el tal senyor Asano va ser condemnat a fer-se l'harakiri (o el seppukku, per ser més correctes amb els termes) per haver xulejat a un senyor feudal més important que ell i que es deia Kira. En quedar-se sense senyor, els 47 samurais es van convertir en 47 ronins (ronin=samurai sense senyor), però això no va ser impediment per sortir -sota el lideratge d'Oishi Kuranosuke- a venjar la mort del seu senyor Asano. Total, que van anar a casa d'en Kira, li van tallar el cap (després de fer-lo patir de, com a mínim, 47 formes diferents)i el van portar cap a Sengakuji, on Asano estava enterrat.

En aquest pou van rentar el cap de Kira...



... abans de col·locar-lo al costat de la tomba d'Asano:



La insolència, els 47 ronin, també la van pagar, no us penseu. Aquests fidelíssims servents d'Asano també van ser condemnats a fer-se el seppuku un per un, i ara tots descansen al costat del seu senyor en aquest fabulós templet situat en l'indret més recòndit de Tokyo. El japonès que va baixar del cel per ajudar-nos ens va explicar que a cada tomba, a banda d'una oració, i diu el nom del ronin i el número d'ordre en el qual es va fer el seppuku...



La història, al principi, ens costava d'entendre així explicada en japonès. Però vam acabar de lligar tots els caps que havien quedat sueltus visitant el museu que hi ha just al costat del temple que, per cert, ens va semblar que és molt venerat pels japonesos. I per nosaltres, Sengakuji, on vam descobrir la bondat dels desconeguts, també serà per sempre més un indret venerat i recordat amb el nom familiar de "temple dels 47 ronins i el japonès que va baixar del cel per ajudar-nos".

El director taiwanès Hou Hsiau Hsien va voler retre un homenatge a Yasujiro Ozu en motiu del centenari del seu naixement amb la seva pel·lícula Café Lumière. L'esperit d'Ozu plana intensament en aquest film i no només per la manera de rodar amb la càmera a només un metre i mig de terra i a pinyó fixe i per les referències específiques a Cuentos de Tokio (considerada l'obra mestra d'Ozu), sinó també per la dignitat, l’elegància i la senzillesa amb que es mostren els personatges. La protagonista, en aquest cas, és una jove de Tokio que intenta trobar pistes del pas per la ciutat d’un compositor taiwanès dels anys 20. Però el Tokio d’aquesta noia no té res a veure amb el dels anys vint, ni tampoc amb el dels anys cinquanta, quan Ozu hi rodava les seves pel·lícules. En aquesta difícil labor, la noia tindrà l’ajuda d'un amic llibreter aficionat als trens i que en els seus temps lliures es dedica a enregistrar el concert de sons del metro japonès. Hou Hsiao Hsien segueix els pasos d’aquesta jove al seu pis, als cafès, a la llibreria, a les estacions de metro, a la casa de poble dels seus pares. Són els indrets que configuren la seva geografia personal, una geografia en inexorable transformació com inexorable és el pas del temps; perquè la vida és canviant com un riu; és com el continu anar i venir dels trens...

I si us recordo tot això és perquè a Tokyo, de totes les pel·lícules japoneses o no que ens han vingut al cap, la que més ens va semblar que ha sabut reflectir la funció vital, arterial, de les línies de tren i metro i la que millor capta la palpitació i la música de la ciutat que nosaltres hem vist és Café Lumière. Per això, ens feia una il·lusió especial visitar l'escenari on té lloc gran part de l'acció d'aquesta pel·lícula: Jimbocho, el barri dels llibreters de vell. Per atzar, a la primera llibreria en la que vam entrar hi vam trobar penjat el cartell de Café Lumière...



A la mateixa llibreria, vam localitzar ràpidament un prestatge ple de llibres sobre la vida i obra d'Ozu. I vam pensar en la màgia de l'atzar i de les petites coincidències...



A prop de Jimbocho (o Jinbocho) van sorgir, entre el 1870 i el 1880, tres de les grans universitats de Tokyo i, lògicament, al seu voltant van fer aparició nombroses llibreries i editorials. Avui en dia només queda en aquesta zona la universitat de Meiji, però moltes llibreries de vell es concentren encara en l'encreuament dels carrers Yasukuni-dori i Hakusan-dori.



Tot i que aquest encreuament no té, d'entrada, res d'especial, a mesura que camines pels carrers i vas veient la ranglera de petites llibreries amb piles de llibres a la porta i gravats ukiyo-e penjats als aparadors, li vas descobrint un encant evocador.



I de tant en tant, un cop de realitat que et recorda que pels japonesos -i també per alguns occidentals, eh?- té tant de valor un bon manga com el millor dels llibres...

Com que estàvem al Japó i volíem tastar el peix cru però ens volíem assegurar que fós totalment fresc, vam decidir anar al seu orígen: el mar. Bé, no ben bé el mar, no us penseu que vam anar de pesca pel Pacífic, sinó al lloc des d'on les 2.000 tonelades de peix i marisc que es pesquen diàriament es subhasten i distribueixen per tot Japó i part de l'Orient: el mercat de Tsukiji.



Inicialment, el mercat del peix (un dels més grans del món) estava ubicat a Nihonbashi però el van traslladar a la seva ubicació actual a Ginza després que el terratrèmol del 1923 i diversos incendis posteriors destruïssin l'original. Des de llavors, aquest mercat s'ha convertit en una atracció turística de primer ordre a Tokyo. Realment, és un espectacle únic veure en nerviós moviment els pescadors, els peixaters, els restauradors i els venedors, que netejen el peix, l'exposen, el venen en els milers de parades i el traslladen en unes petites carretes motoritzades que van amunt i avall d'aquesta impressionant llotja.

Perquè us feu una idea de les seves dimensions, diuen que hi ha 1.700 paradetes on més de 15.000 persones (restauradors, botiguers....) hi compren més de 450 tipus de productes del mar diferents.



Un dels moments més espectaculars de l'activitat del mercat del peix es veu que és la subhasta de les tonyines. Això es fa sobre les cinc del matí i com que s'hi congregava tal quantitat de turistes que entorpien la feina dels pescadors, van decidir fer-ho a porta tancada. Però tot i això, només veure com les preparen per la venta, ja és tot un número...



Evidentment, al mercat del peix de Tsukiji vam trobar allò que buscàvem: el peix més fresc per preparar un sashimi com déu mana. Bé, tampoc el vam preparar nosaltres, sinó que vam entrar en un dels molts restaurants que hi ha en el mateix mercat, especialitzats en sushi i sashimi, sens dubte els plats més populars de la gastronomia japonesa.

Després d'un petit (però merescut) descans a l'hotel ens tornem a posar en marxa per dirigir-nos a un dels millors llocs amb "vistes" de tokyo: Odaiba.

Ens dirigim a la nostra entranyable estació de Shimbashi (on vam tenir la primera-experiència-Blade-Runner del viatge) i agafem un nou mitjà de transport: el Yurikamome, un monorail que ens portarà a Odaiba. Com que ja està enfosquint, l'experiència és brutal: una línia de tren suspesa (entre un segon i tercer pis, com a mínim) que passa per entre els més innovadors edificis de la zona. L'emoció és forta però augmenta quan el Yurikamome es dirigeix cap el Rainbow Bridge, espectacular pont que travessa la badia de Tokyo. Si mires endavant veus les llums d'Obaiba (i en té!!!), si mires endarrera veus com la ciutat es fa petita. Les llums es comencen a encendre. Neons, parets de vidre, el monorail... A bord del Rainbow, per sobre els cotxes, per sota el Sumida. Tot just ara recordem que per aquí va passar Uma Thurman amb le seva moto i el seu mono groc a Kill Bill.

Odaiba és una illa falsa enmig de la badia. El seu nom procedeix de les estructures que, a partir de l'any 1850, el shogunat va aixecar per impedir l'accès al port dels vaixells procedents d'occicent. Les restes d'aquestes plataformes encara es poden veure per la zona. Per aquí es pot trobar també una platja artificial.

Odaiba és una illa d'oci tokyota. S'hi poden trobar des de museus (de la ciència, de l'aigua) fins a grans centres comercials com Palete Town, Tokyo Decks o Joypolis (un megacentre de recreació de Sega). Tampoc hi falta una nòria (sembla que els japonesos en són molt aficionats!!!)



Una parada de Yurikamome endavant hi ha la seu de la Fuji TV, una altra gran obra de Kenzo Tange (Mort recentment). Llástima que sigui tant fosc, perquè aquest edifici futurista s'ha de veure de dia! Però no importa perquè, en girar-nos... Megapanoràmica de Tokyo!!! (la de la foto que obre el post). És increible! Milions de llumetes de tots els colors brillant, i fins i tot aconseguim percebre la silueta de la vermella Torre de Tokyo (sí, la que sembla la Torre Eiffel!), tan difícil de veure de prop. I el Rainbow Bridge il·lumninat... És curiòs l'efecte que produeixen algunes ciutats des de lluny. Podries passar-te hores mirant i mirant. Quina extranya fascinació...

I de cop i volta...però què és això? Nova York?... L'estatua de la llibertat?



No, no, però si està tot ple de japonesos... això és Tokyo segur! Espera que enfoco de nou...



Sí si... Resulta que aquesta minicòpia de Miss Liberty va ser un regal dels francesos (cal que recordem que ells també se'n van quedar una?). Per un moment ha semblat que havíem patit una abducció. Però ens trobem a Odaiba i, a l'altre costat, el Pacífic, com molt bé ens ho recordem els noms dels hotels que hi ha per la zona.

Estem, ben bé, a l'altra banda del món. Aquí sembla que realment la terra s'acabi. Quina experiència tan brutal! I a sobre ara sentim rock and roll... Què és això?... Ostres... el frikis rockeros que al matí hem vist a Harajuku, per la nit estan aquí, a Odaiba, a la fi del món, animant el personal amb les seves coreografies delirants.

Els japonesos són molta gent, però se les han empescat per trobar feines per a tothom i aconseguir tenir una baixíssima taxa de desocupació (crec que del 2% aproximadament). Però clar, això, a costa de trobar-los feines tan fabuloses com la del senyor de la foto, que es dedicava ni més ni menys a aguantar un pal amb un anunci en un carrer absolutament solitari de Yokohama. El més curiós és que aquestes anuncis tan rudimentaris també te’ls pots trobar a la mateixa cruïlla de carrers on hi ha tres pantalles gegants emeten anuncis sense parar. Contrastos, contrastos... També hi ha molta gent que reparteix publicitat, però allà no et donen panflets de paper que ràpidament es llencen, sinó que la publicitat allà està integrada en objectes molt pràctics com paipais o paquets de kleenex. En algunes botigues també ens va fer l’efecte que tenien a gent contractada únicament per dir-te hola i adeu quan entraves dins l’establiment...

Després de passejar i sorprendre'ns pels carrers d'Harajuku decidim canviar una mica d'escenari. Agafem els Japan Rail en direcció de Yokohama (una línia que ja coneixíem perquè ens va acostar la l'entranyable Kamakura).

La història de Yokohama és ben curiosa: ha passat de ser el petit poblet pesquer costaner veí a Tokyo a esdevenir la segona megaciutat del Japó. De fet, juntament amb la capital formen la major concentració urbana del món (que podria arribar ben bé als 30 milions d'habitants si tenim en compte ciutats properes com Chiba i kawasaki entre d'altres).



Yokohama es va convertir a partir de l'any 1853 en el port d'entrada d'occident durant molts anys, i avui encara continua essent la capital marítima amb una destacada zona portuària. La nostra entrada a la ciutat la vam fer des del barri de Minato Mirai 21, la zona amb alguns dels edificis més espectaculars del país. Entre ells destaca la Landmark Tower, la construcció més alta de Japó amb 296 metres d'alçada (molt lluny encara dels 508 m. de la Taipei 101).



Al seu costat trobem altres edificis ultramoderns de totes mides, formes i colors, entre els que crida l'atenció un amb forma de vela de vaixell. Espectacular!!! Molt a prop també hi ha les instal·lacions de Cosmoworld, un enorme parc d'atraccions dominat per una inmensa nòria situada al costat del mar envoltada per una muntanya russa de color rosa. En fi, diversió assegurada!



A prop de la Landmark Tower encara descobrim un magnífic vaixell exposat. Es tracta del Nippon Maru, una nau que va estar en activitat fins a començaments dels anys 80 i que els japonesos s'estimen molt perquè va servir per repatriar els soldats participants a la II Guerra Mundial. Als seus peus es celebra una fireta super hippie amb gent que es ven objectes personals útils o inútils (segons com es miri).



Deixem Minato Mirai, conscients que encara no hem explorat tota la zona. Però és que el regal de la tarda encara estava per arribar: Chuka-gai, també conegut com el barri xinès -o Chinatown- de Yokohama. Tota una experiència si tenim en compte que és el segon barri xinès més gran del món (fora de la Xina, està clar).



La Chinatown de Yokohama està plena de botiguetes de records xinesos i de restaurants amb tota mena de mandonguilles farcides, entre altres coses, d'aleta de tauró. També trobem paradetes de castanyes torrades (a l'agost!) i fanalets, enormes portes decorades, dracs i nombroses famílies japoneses que "estiuegen" el cap de setmana a la "petita xina". Per fer passar la gana menjem un potent pa de gambes, enormes panets farcits de carn i batuts de coco amb tapioca. Deliciòs. Tota una experiència pels sentits i per nosaltres que descobrim mil·lers de coses noves cada dia al Japó (i a la miniXina).



Per cert, que Yokohama és la darrera ciutat que Phileas Fog va visitar de Japó abans de dirigir-se cap a San Francisco. Nosaltres l'abandonem per tornar a Neotokyo.

Una cosa que ens va cridar l'atenció de Tokyo (no tant de Kyoto ni Osaka, que són ciutats més de província, més semblants a les nostres), és que cada zona té una personalitat molt clarament definida i que, de vegades, sembla que els personatges que habiten un districte no puguin sortir dels seus límits i moure's per un barri que no és el seu. A Shiba, on teniem l'hotel, només hi veiem salary men, amb l'uniforme inconfesat de la camisa blanca, la cartera negra i el rostre gris. A Akihabara, joves (nois) de trenta i pocs a la recerca de tecnologies diverses. A Ginza, japonesos (molt) adinerats. En aquest Tokyo tan parcel·lat, els adol·lescents també tenen els seus dominis molt ben definits: els carrers, ponts i parcs de Harajuku. El carrer principal de Harajuku és Omotesando, però la diversió no està tant en aquesta gran avinguda com en un estret carrer paral·lel, Takeshita Street, atapeït d'adol·lescents (noies, la majoria) a la recerca embogida de la roba més extravagant i els desquiciats complements que hi facin joc.



L'espectacular indumentària que venen a les botigues de Takeshita Street té una finalitat última: les adolescents guarnides de nina pepona, de gòtiques, d'heroines manga, es passejen i s'exhibeixen sense vergonya molt a prop, al pont Jingubashi que connecta l'estació de Harajuku amb el parc Yoyogi. Multitut de turistes, curiosos i també alguns fotògrafs otakus (frikis) es dediquen a retratar obsessivament aquestes adolescents i la seva extranya protesta contra el món. En aquest enllaç, per cert, podeu veure fotografies dels frikis de Harajuku des dels anys 80 fins ara...



Dins el mateix parc Yoyogi, un altre esdeveniment inqualificable té lloc cada diumenge (no sé si la resta de la setmana és igual), i aquest cop ja no té a veure amb adolescents iconoclastes, sinó amb homes de més de trenta, més de quaranta i jo diria que fins i tot de més de cinquanta que, vestits de negre i texà de cap a peus i amb uns tupés de mig metre i d'estil rockabilly que fan por, es dediquen a entretenir al personal amb les seves coreografies i música de rock'n'roll. De tant en tant algún turista occidental els aplaudeix, però en general, l'actitut dels japonesos davant aquest espectacle és una silenciosa i discreta observació en la distància. No sé si riuen per dintre o lamenten l'escena, però tot el conjunt és digne de veure. Wim Wenders ja els va retratar a mitjans dels anys 80 a Tokyo-Ga, el seu personal i desigual documental sobre Ozu.



No us penseu que Harajuku només és això. Pels entorns també hi ha altres coses a veure com el Museu d'Art Ota, on en teoria s'hi exposen els gravats d'Hiroshige i Hokusai, entre d'altres, tot i que no ho podem confirmar perquè resulta que quan hi vam anar (30/07) era final de mes i estaven canviant les exposicions... Un altre any serà. El que si vam veure va ser el temple Meiji, un temple shintoista al que s'accedeix a través d'una torii enorme, una de les més grans de Japó.



I al costat del Parc Yoyogi també hi ha per veure l'estadi olímpic, un espectacular edifici dissenyat per Kenzo Tange, el mateix arquitecte de l'Ajuntament de Tokyo.

Decidim passar el matí de diumenge (31/7) al parc Ueno. L'any 1864 el parc va ser el centre de les lluites produides com a conseqüència de la reforma imperial on va perdre el poder el cla Tokugawa. El resultat va ser que Ueno es va convertir en el primer parc públic de la ciutat.



A banda del popular Zoo de Tokyo i d'una gran concentració de museus (sala de cultura de Tokyo, museu de les Arts Occidentals, de la Ciència...) Ueno és un lloc de descans i recolliment. Una mena de parc de la Ciutadella de Barna (amb el millor i el pitjor de la ciutat, suposo que ja ho enteneu). El més maco és la gran avinguda de Sakura (cirerers, vaja) en la que, cada primavera, nombrosos japonesos surten a veure l'espectacle (impagable) dels cirerers en flor. A sota hi dinen o prenen té o sake i gaudeixen de l'experiència.



Amagat entre els sakures també hi ha alguna que altra sorpresa com el temple shinto Toshogu. Es tracta d'una preciosa, però pràcticament abandonada, construcció d'estil xinès de l'any 1651. Destaca la seva el vermell de la fusta així com les restes daurades del que, en una altra època, devia ser un temple bastant important.



Al temple s'hi accedeix per una impressionant avinguda plena de llanternes rituals que, segons s'indica al paper informatiu que t'entreguen amb l'entrada, són un dels tresors nacionals de l'època Edo (quan Tokyo era la capital). Paral·lelament es pot veure a mà dreta una pagoda de 5 pisos que també pertanyia al complexe templari de Toshogu però que ara ha quedat dintre del mur del zoològic.



La veritat és que fa una mica de pena trobar-se un lloc tan abandonat a una ciutat que, fins ara, ens havia sorprés per la seva cura dels detalls i la eficàcia, entre altres coses, del servies de neteja. Una llàstima tenir tan abandonat un paratge tan encantador. Per més mostres, vegeu l'interior del temple:



El temple Toshogu és un dels paratges més encisadors de Tokyo!!!



El parc Ueno també posseix, quasi com d'amagat, un gran pagoda budista una mica cimentosa i gris però d'estil hindú.



Al costat de la Gran pagoda també trobem un petitíssim temple shinto, no mencionat a les guies. Una simpàtica avinguda de toriis ens convida a endinsar-nos per descobrir diverses escales descendents que ens traslladen al centre del santuari. Un altar protegit per dues guineus (kitsune) ens van cridat l'atenció. És un lloc mini però molt encantador. No ha anat malament visitar el parc Ueno, tenint en compte que no hem vist ni el zoo ni els museus. Però quan tornem a Japó ja ha els visitarem!

Després dels focs, i després de passar un moment per Harajuku, vam decidir anar a sopar a Shibuya, una zona molt animada tant de dia com de nit. En el metro, dos japonesos ens recorden amb les seves samarretes que justament aquella nit (30/07) el Barça jugava a Tokyo. Al costat dels culés nipons ens fa gràcia veure una noia vestida amb la yukata... coses que té Japó!

Resulta que a Tokyo, l'últim dissabte del mes de juliol és tradicional fer una mena de competició de focs artificials (hanabi) al riu Sumida on hi participen diverses companyies pirotècniques. L'acte és tan popular que es calcula que hi assisteixen aproximadament un milió de persones. Nosaltres, per no ser menys que els tokyotes, també ens vam apuntar a la festa (30/07). No va ser fàcil.....

Com que estàvem suats i bruts de l'excursió a Kamakura, primer vam decidir adecentar-nos a l'hotel. Per arribar-hi, ja vam haver d'aguantar un primer col·lapse en el metro:



Però és que quan vam agafar de nou el metro per anar fins a la vorera del riu Sumida on es feien els focs, la situació encara era molt pitjor...



Quan vam arribar a l'estació d'Asakusa (la mateixa on havíem baixat el dia abans per visitar el temple d'Asakusa Kannon), el caos de gent era monumental, però un espectacular desplegament policial contenia i coordinava les masses amb una precisió extraordinària.



No enteníem ni una sola paraula del que ens deien els agents, però el que si que vam entendre és que haviem de caminar -i rapidet, eh?- seguint la massa de gent pel pont, fins a l'altra banda del riu, on de cop i volta vam veure això:



Encara faltaven ben bé dues hores per l'inici dels focs artificials, però pel que sembla, el milió de japonesos que assisteixen a l'acte ja estaven a puestu, esperant pacientment que els despistats que arribaven a últim moment (com nosaltres) trobessin un lloc per entaforar-se. Després de donar unes quantes voltes buscant un lloc autoritzat (perquè si no venia un policia i et fotia quatre crits en japonès), i gràcies a la bona voluntat de dos senyors, un que ens va assenyalar per on podríem seure i un altre que ens va deixar dos fulls de diari per poder seure a terra sense embrutar-nos, vam trobar un foradet en un lateral d'aquesta avinguda i ens vam "acomodar". Faltava una hora i mitja per l'inici dels focs, i com que no gosàvem moure'ns del nostre lloc, vam començar a retratar el nostre entorn, on destacaven per sobre de tot les noies i nois vestits amb les yukatas (kimonos d'estiu)...



La policia va aconseguir que el milió de tokyotes i nosaltres ens asseguéssim a terra deixant uns passadissos perquè la gent pogués passar. La gent no va deixar d'anar i venir per aquests espais lliures durant la hora i mitja que vam estar esperant i també, durant la hora exacta (60 minuts, ni un més ni un menys) que van durar els focs artificials.



La veritat, i per ser totalment honestos, a nosaltres els focs tampoc ens van semblar res de l'altre món. La cosa consistia més o menys en tandes curtes en les que tiraven uns quants coets, mentre una locutora la mar de simpàtica anava fent la retransmissió del tema. Entre tanda i tanda passaven uns minuts en blanc en els que la locutora continuava retransmitint la jugada. Mentrestant, la gent s'ho mirava, o menjava, o feia fotos amb el mòbil o, cada vegada amb més insistència, s'aixecaven i decidien marxar. Quan ja passavem dels tres quart d'hora de focs artificials, els japonesos van acabar la (poca) paciència que tenen i van voler marxar, i llavors, el passadís que la policia havia deixat perquè la gent passés es va fer petit per absorvir la gentada. Tots els que encara sèiem a terra pensant que potser estaria bé veure l'espectacle pirotècnic fins al final (o sigui, nosaltres), vam comprovar que al Japó poden esperar dues hores a què comenci un acte però no poden esperar deu minuts a que s'acabi. Total, que també ens vam aixecar i vam intentar que la massa humana nipona no se'ns emportés per endavant. Això, tampoc va ser fàcil.



En aquesta situació vam contemplar escenes com ara un japonès repartint cops de genoll a tort i a dret, i també vam haver d'aguantar que un altre japonès ens caigués al damunt... Res, que es posen molt nerviosos. Sort que la policia és realment eficaç i de seguida van evitar que la situació derivés en una espiral de violència. De fet, l'actuació policial va ser tant decidida que només en una hora (1 hora!) van aconseguir que tothom hagués desallotjat l'avinguda, creuat el riu, entrat al metro i deixat via lliure per poder reprendre el trànsit de cotxes a la zona. Ah, i tot això, sense que quedés ni un sol paper ni res a terra. En una hora, ningú hauria dit que allà s'hi havien congregat un milió de persones...

Com que hi passen tantíssimes hores, els japonesos han desenvolupat una inexplicable i envejable capacitat de dormir profundament al metro en les posicions i en les situacions més absurdes que us pogueu imaginar: drets, asseguts, en un tren atapeït, sols, amb el mòbil a la mà (i no els cau!).... Ah, i lligada a aquesta capacitat, també tenen la de despertar-se just en la parada en la que han de baixar. Quan el metro s'atura a la SEVA parada, aixequen el cap, obren els ulls, s'incorporen i fan un salt fora del tren. És un espectacle, en sèrio!

Després de refer-nos de la llaaaaarga caminada entre temples (i algun que altre restaurant de cuina espanyola on preparaven unes espectaculars paelles) amb uns deliciosos gelats de Té verd i d'una cosa lila (sweet potato)... arribem a l'estació central on pensem agafar el tren fins a l'altra banda de Kamakura. Agafem una línia privada, l'Enoden, que ens porta a Hase, la zona on trobarem la segona estàtua de Buda més gran de Japó (La primera encara ara ens espera a Nara, prop de Kyoto).



Abans, però, ens desviem una mica de la ruta per visitar un altre sorprenent complexe templari: Hasedera. És un temple de la branca Jodo situat en diversos nivells d'una muntanya. L'edifici principal, a dalt de tot, té lés millors vistes de la zona, sens dubte. Veiem per primera vegada l'Oceà Pacífic. Quina sort que hagi estat des d'aquí!



A l'edifici principal es conserva una obra mestra de l'escultura budista. Es tracta de la Kannon Hasedera (deessa de la misericòrdia), un figura amb 11 caps i més de 9 metres d'alçada. S'ha convertit en un model molt representat (un canon) a tot el món budista.



Al petit museu, que és de visita obligada, s'hi podem trobar també les 33 encarnacions de Buda. 33 excel·lents i imaginatives estàtues de fusta de més de 800 anys que representen aquesta deitat de moltes formes curioses: dimoni, pelegrí, fuster... També vam tenir temps per descansar prop d'un (altre) bosquet de bambú.



Ja baixant, trobem un estany ple de carpes desitjoses de ser fotografiades. Els turistes vinga a fer cua mentre elles posen per tothom. També presenciem una classe d'escriptura que es produeix en un edifici secundari. Per últim visitem una mena de cova amb representacions esculpides de diferents deitats (una mena de via crucis, vaja). A la darrera sala ens trobem un buda i nombroses esculturetes de buda escampades per les escletxes. Kawaii! (que maco! en japonès)



Finalment, després de dinar (una mica tard) i menjar per postres una mena de coca de "quicos" gegant, arribem al gran Buda de Kamakura o Daibutsu. Una espectacular estàtua que ha sobreviscut milers terratrèmols i un tsunami, just l'onada que va destruir el temple que l'acollia l'any 1495. Quina bogeria!!! està ple de turistes (la majoria orientals) i pelegrins.



El daibutsu està buit i es pot visitar el seu interior... però els que ho feien no sortien massa contents. El millor és gaudir de l'entorn, dels parcs japonesos, de les muntanyes poblades de temples.

Tornem a Tokyo.

Quina pena haver de marxar!!!

El cap de setmana (27/8) vam decidir fer el mateix que els japonesos de cap de setmana i vam visitar una de les seves ciutats històriques. Gentilesa del Japan Rail Pass ens vam allunyar de les pantalles gegants, el soroll i les multituds de Tokyo. Ens vam traslladar a la costanera vila de Kamakura (a només 45 minuts del caos tokyota). Només pujar al tren el panorama és ben diferent de les hores punta entre setmana: famlílies rialleres amb nens joganers, iaios i iaiones, i parelletes. Pocs, realment pocs, salary men.

Arrivem per fi a Kamakura, la ciutat que durant els anys 1185 i el 1333 va ser la capital militar de Japó i centre del budisme zen. Vam començar la ruta baixant a l'estació de Kitakamakura (Nord de Kamakura) i, una mica desorientats, vam iniciar la ruta que ens va portar a descobrir les meravelles (incomptables) d'aquesta ciutat.



El primer temple que vam trobar va ser Engakuji, un conjunt de sòbries edificacions budistes que impressiona per la seva quietud. Es tracta d'un monestir zen auster on, a més a més, també es pot trobar la tomba del gran director de cinema (sensei, diríem) Yazujiro Ozu (tot i que és difícil d'identificar-la, perquè no hi diu cap nom, i només hi ha un kanji que significa "buit"). És tota una experiència passejar pel complexe de temples i cementiris d'Engakuji. A més a més a Engakuji es desenvolupa l'acció de la novel·la 1000 grullas del nobel Yasunari Kawabata. Aquest és el nombre de figuretes de papiroflèxia que els déus demanen per guarir una persona.

Déu meu quina calor que fa.... i només a les 9:30!!!



La segona visita és el temple, també budista, de Kenchoji. És el més important de la ciutat, com ho indiquen la quantitat d'autobusos aparcats a la zona. Es tracta de nou d'imponents edificis construits amb fusta i paper. El sol fet d'accedir per les dues grans portes ja suposa una experiència. Un cop dins tot és harmonia, ordre i pau. Què seria dels japonesos sense aquests refugis espirituals!!!



A Kenchoji trobem un grup d'excursionistes japonesos guiats per un monjo budista. Que interessant seria poder seguir les seves explicacions... però el japonès encara ens costa!



L'últim que visitem a Kitakamakura és el Santuari shinto de Tsurugaoka Hachimangu, un dels més cèlebres i famosos del país. Un lloc de culte molt especial que no podem veure en el seu màxim esplendor perquè està en restauració. Es tracta d'un conjunt d'edificis de fusta pintada de color vermell llampant. Al·lucinant! Està ple de japonesos fent pregàries shinto d'aquelles de resar picant dos cops de mans. Impressionant. També coincidim amb una mena de bateig.

El shintoisme és una religió politeista i pràctica (molt antiga) que permet fer plegàries per demanar coses bones als esperits (Kami). El japonesos acostumen a demanar tenir sort a la feina, salut o èxit amb els exàmens. Nosaltres preferim demanar "tornar de nou al Japó" (rotllo turista, vaja). Ho fem sobre unes fulloles de fusta on escrivim el nostre desig, i que deixem al santuari.



Completem la visita recorrent l'espectacular jardí/estany ple de lotus i els meravellosos ponts vermells.



Finalment fotografiem la gran Torii d'entrada i arribem a l'equador de la visita de Kamakura.

Molt a prop del nostre hotel a Tokyo hi havia dos llocs d'interès. Una és la torre de Tokyo, una torre de 333 metres d'alçada feta a imatge i semblança de la torre Eiffel de París, però de color vermell. COm que la veiem cada matí en sortir de l'hotel i com que vam pujar al mirador de l'Ajuntament de Tokyo, vam decidir que no calia anar fins a la torre i la vam retratar de lluny. On si que vam entrar va ser el petit temple budista de Zojo-ji, ubicat dins la immensa zona verda del parc Shiba.



L'entrada al temple estava assenyalada, com és habitual en els temples budistes, amb dues grans portes o "mon": la porta principal o Sangedatsumon data del 1622, mentre que la Daimon va ser reconstruida, igual que la major part del temple, als anys 70.



En un dels laterals del temple hi ha una impressionant col·lecció d'estatues del bodhisattava Jizo, el protector de les ànimes dels nens morts, i que més endavant trobariem a molts altres temples budistes. Les escultures i en general el temple de Zojo-ji estaven guarnides amb garlandes i fanalets perquè al cap d'un parell de dies s'hi feia una festa (a la que vam arribar massa tard).



La tarda que vam visitar Zojo-ji (29/07) ens hi vam trobar una agradable sorpresa: un grup de músics amb instruments tradicionals japonesos estaven assajant (suposem que per a la festa que ens vam perdre) en una sala lateral de l'edifici principal del temple. Disculpeu el nostre desconeixement sobre la música tradicional japonesa, no sabem com es diu el tipus de melodia que estaven interpretant, però el que si que us podem dir és que de seguida ens vam deixar emportar per la música. Portàvem tot el dia de visita, amb una calor i una humitat horrorosa i immersos en la voràgine de Tokyo, i de cop i volta ens vam trobar a Zojo-ji, pràcticament sols (cap turista a la vista) en una illa d'inesperat silenci en el bell mig de la sorollosa ciutat. Quina pau! i llavors els músics vam començar a tocar aquella melodia tan hipnòtica i extranya per nosaltres, i va ser un dels moments més màgics que vam viure a Tokyo, una ciutat d'infinits i maravellosos contrastos.

Cada dia passen per l'estació de metro de Shinjuku aproximadament dos milions de persones, el que la converteix en l'estació més transitada del món (tot i que per dimensions només és la segona més gran).



Orientar-se a Shinjuku és complicat, no ens hem d'enganyar, però no tant a l'hora de trobar la línia que necessites, que estan força ben indicades en anglès i amb un codi de colors i símbols. El més complicat a Shinjuku és encertar amb la sortida correcta ja que aquesta estació té un total de... 18 sortides!!!!!



Heu de pensar que el districte de Shinjuku és una de les zones importants de Tokyo ja que a la part oest hi té la seva seu el govern municipal de la ciutat -el Tōkyō Tochōsha, també conegut com a "Tocho"-, que està ubicat en un espectacular edifici planificat per l'arquitecte Kenzo Tange i que sembla la façana de Notre Dame de París en versió ciber.



Per arribar a l'Ajuntament vam atravessar un llarguíssim passadís subterrani ple de gent, restaurants i botigues, com un carrer qualsevol. A la planta 45 de l'Ajuntament de Tokyo hi ha un bonic mirador amb vistes a la ciutat (gratuït!!!). Si fa bon temps es pot veure el Mont Fuji, però generalment una mena de boirina provocada per l'espantosa humitat del Japó entela la visió. Tot i això, la vista és espectacular, oi?



Al voltant de l'Ajuntament, una espectacular zona de gratacels que tenyeixen Shinjuku oest d'un apagat to gris ciment.



La grisor dels gratacels de Shinjuku oest contrasta amb el color i la vida que hi ha a la zona est d'aquest districte, i on s'hi poden trobar molts restaurants, sales de pachinko i centres comercials, així com petites botigues de discos.



Passejant pels carrers de Shinjuku vam captar una imatge força habitual, la de les dones que es protegeixen del sol amb umbrel·les. La protecció solar arriba a extrems tan salvatges que moltes dones també van amb màniga llarga o, en el seu defecte, amb uns guants llargs com els de Gilda. I a les bicicletes porten uns guants enganxats al mànec...

Akihabara, o Akiba, pels amics, és el barri de l'electrònica de Tokyo. Segons els experts, aquí s'hi poden tota mena d'aparells electrònics, nous i de segona ma, a molt bon preu. Només cal remenar una mica i, això si, regatejar. Perquè a les "electric town" com Akihabara, a Tokyo, o Den Den Town, a Osaka, són dels pocs llocs del Japó on el regateig encara és vigent. Nosaltres no hi vam anar (29/07) a buscar res en concret, sinó que vam preferir passejar per aquests carrers plens de botigues electròniques i badar en els aparadors....



...mirar i remenar entre les últimes novetats en telefonia mòbil...



...i també al·lucinar amb els cartells verticals i de colors de les botigues, amb la gent que va i ve sense parar (la majoria, nois joves) i amb el pas aeri del metro, que contribueix també a donar-li un aspecte futurista al districte.

Després d'Asakusa Kannon i les bombolles de l'efidici Asahi decidim caminar cap a Akihabara, un error ja que refiant-nos del mapa la cosa semblava propora. La veritat és que va ser més 45 minuts caminant sota el sol que es van far mé lleugers gràcies a les màquines de venda a begudes (de les que parlarem més endavant), els templets varis i l'observació directa de molts japonesos en acció.
El camí es va fer més curt gràcies també al descobriment del museu de Bandai i a l'estoneta que vam dedicar a badar davant dels presonatges més destacats d'aquesta empresa creadora, entre d'altres, d'icones nipones com Final Fantasy, Caballeros del Zodíaco, Doraemon, Ultraman... y moolts més!!!

Comencem la marató de visites del dia 29/07 al temple Sensoji o d'Asakusa (reconstruit el 1950, després del seu enderrocament durant la II Guerra Mundial), un dels pocs llocs tokiotes que entren en la clàssica defició de "turístic". Es tracta d'un temple budista (tal i com indica la terminació "ji") que destaca per la seva espectacular porta d'entrada. La porta Kaminarimon (que es pot traduir com "del tro") suposa una retrobada amb el Japó més tradicional (el de les postaletes). Està construida tota de fusta i d'ella penja un dels fanals vermells més fotografiats.



Un cop superada arribem a una gran avinguda que ens portarà fins la segona porta. El passaig (Nakamise dori) és molt agradable ja que hi ha molts botigues de productes típics (des de kimonos a màscares d'ultraman) fins pastissets o records turístics més dubtosos. Un conjunt agradable que ens guia cap el conjunt de temples.



El que més destaca a la gran plaça és la pagoda de 5 pisos i l'edifici negre principal, construits únicament amb fusta. L'estatueta més benerada és la Kannon, una representació del buda de la misericòrdia. Davant d'aquest edifici és habitual trobar gent resant i cremant incens.



El conjunt, evidentment, impressiona si tenim en compte les experiències bladerunnerianes de la primera nit a Tokyo, però no és més que un aperitiu del que més endavant trobarem a Kioto. Després de visitar els diversos temples i cementiris tornem enrera, cap a la Porta del tro, i sortim per descobrir l'espectacular edifici de la cervesa Asahi dissenyat per Phillip Stark i que recorda un got ple d'aquesta beguda. A la gent de Tokyo no els agrada però és una de les propostes arquitectòniques més originals que l'Espai Isidor ha vist mai.

El primer dia sencer que vam passar a Tokyo (29/07), vam esmorzar, dinar i sopar el mateix: un bol de pasta amb caldo i un bol d’arròs per acompanyar. En el bol de pasta t'hi podies trobar surant verdura, tofu, pollastre o vedella, o una truita, o un ou cru o tempura. L'arròs generalment era blanc i com a molt portava una mica de sèsam per sobre. Més endavant també vam menjar fideus soba freds, servits a sobre una safata de bambú i acompanyats amb una barreja de salsa de soja i ou cru.



A les guies et recomanàven que entressis als restaurants on la carta no estigués en anglès, perquè resultàven més econòmics. Però llavors et topaves amb un greu problema: la carta davant teu era absolutament ininteligible. Per sort, la majoria de restaurants ràpids tenen un petit aparador on exposen reproduccions en cera de les especialitats de la casa. El sistema més habitual per demanar el menjar era fer sortir el cambrer a fora, assenyalar-li el plat que et feia més gràcia i confiar en què la intuició no et fallés. Realment mai vam acabar de saber del tot què ens estàvem menjant, però tot estava extraordinàriament bo. En alguns restaurants tenien una màquina per comprar el tiquet del menú que volies, i que podies triar en un panell on estaven tots els plats retratats. Tu pagaves només pel plat, i en el preu ja t'entrava l'aigua o el te (fred o calent), que te'l servien només entrar a l'establiment.



Els carrers i sobretot els entorns de les estacions de tren i metro estan plens de restaurants ràpids. Són locals petits, amb una barra i, si tens sort, amb alguns tamborets. A molts d’aquests restaurants es menja de peu, i en alguns fins i tot la gent es va movent sense deixar de xarrupar els fideus per deixar lloc als que van entrant. Els fideus, quan no són freds, estan bullint, però els japonesos se’ls mengen en trenta segons, i fent servir la tècnica tan maravellosa del xarrup, que sembla que serveix per refredar la pasta i per això no està mal vista. Nosaltres, com que erem de fora, tardavem molt a menjar-nos els fideus (perquè no dominavem els palillos i perquè tampoc ens en sortiem amb això de xarrupar). En el temps que invertíem nosaltres en menjar-nos el bol de fideus, com a mínim ja havien entrat, menjat els fideus bullint i marxat del local un total de set o vuit japonesos.



El segon dia ens va semblar que no podriem aguantar tot el viatge menjant arròs i pasta tres cops al dia i ens les vam empescar per esmorzar en una cafeteria més convencional. És veritat que els cafès a Tokyo són cars, i a més, no fan servir llet, sino aquells potets petits de crema que també et posen als avions, sabeu? Però en aquesta cafeteria també vam aprofitar per tastar algunes pastes dolces típicament japoneses, a les que ens vam aficionar ràpidament. Les nostres preferides eren una mena de briox farcit de crema de meló i un altre farcit d’azuki, la famosa mongeta vermella dolça que al Japó es fa servir per a la pastisseria. Per dinar vam descobrir que a banda dels bols de fideus, podíem menjar curry, acompanyat d'arròs blanc, és clar. El curry no es menja amb palillos sinó amb cullera, i pot ser des d'una mica picant fins a escandalosament picant. Davant de l'estació de Shinjuku vam trobar una parada on feien pinxitos yakitori deliciosos, una oportunitat que tampoc vam deixar passar.



Evidentment, tampoc vam perdre l'ocasió de tastar el sushi, en un bar molt agradable de Shinjuku on vam sopar l'últim dia de Tokyo (01/08) i on podíes veure el cuiner davant teu preparant-lo. Ens va cridar l'atenció que, a diferència del que havíem tastat en algun restaurant japonès a Mataró o a Barcelona, el sushi que ens van servir allà era molt més picant, perquè portava el wasabi a dintre, a banda de servir-lo també com a condiment per la salsa de soja.

No us penseu que la cosa alimentícia s'acaba aquí: vam menjar sashimi al mercat del peix de Tsujiki, i a Osaka, la festa gastronòmica amb les especialitats de la regió va ser de dimensions bíbliques, però això ja us ho explicarem més endavant...

A l’hotel de Tokyo, el Shiba Park Hotel, teniem dos exemples espectaculars d’aplicació de les noves tecnologies japoneses a la vida quotidiana. Un era el famós lavabo amb mando a distància que desprèn xorrets d’aigua (no cal que us expliqui més detalls, oi?) i que té música ambiental per dissimular altres sons més "molestos". Nosaltres no el vam retratar però en podeu veure un aquí. L’altre invent maravellós era el mirall de la pica, un mirall tan fabulós que quan et banyaves, deixava un quadrat perfecte sense entelar a l’alçada del cap, l’espai suficient per poder-te pentinar o afeitar sense haver de recòrrer al vell i pedestre sistema d’aixugar un tros de vidre amb la tovallola. Per cert, que a tots els hotels et deixen unes sabatilles i un kimono.

Ginza significa literalment "lloc de plata" (Gin=plata), i quan l'antiga Edo es va convertir en la nova capital del Japó, aquesta zona aviat va ser el principal centre de les influències que arribaven d'Occident. Avui en dia, les galeries d'art, espectaculars centres comercials i boutiques de les marques més prestigioses converteixen Ginza en un dels barris més luxosos del món. A Ginza, tota il·luminada per les llums de neons, hi vam arribar des de Shinbashi i el primer que ens va fer gràcia veure va ser un d'aquells espectaculars passos de vianants en diagonal a la cruïlla de Harumi-Dori i Sotobori-Dori. També vam badar en els aparadors de les botigues de moda -ja sabeu que els japonesos són molt adictes a les marques, oi? Aquest és un altre tòpic cert-. La botiga de Chanel, per exemple, ocupa un edifici d'unes deu o quinze plantes projectat per Peter Marino i tota la façana, TOTA, l'han convertit en una pantalla gegant on s'emeten sense parar anuncis de la casa. Com podeu imaginar, la gent que passeja pels carrers de Ginza no desentona amb el luxe que l'envolta: aquí vam veure la gent més elegant i fashion de tot Japó.

A Ginza (aquí una web cam amb imatges en directe) hi vam passejar la primera nit a Tokyo (28/07) però hi tornariem al cap d'uns dies (01/08) per veure el barri de dia. Vam aprofitar llavors per visitar l'edifici de la Sony, a l'entrada del qual es veu que ja és tota una tradició instal·lar-hi cada any un espectacular aquari:



A l'interior, tres plantes d'exposició on es poden veure i tocar -i comprar, faltaria més- les últimes novetats en MP3, ordinadors portàtils, home cinema, DVD, càmeres digitals i, també, el gosset-robot Aibo, un aparatet del que no costa gaire encarinyar-se, perquè es comporta exactament igual que un gos de veritat: et dóna la poteta, mou la cua quan està content, et busca, s'estira a terra, et fa carícies amb el cap... I enlloc de treure'l a passejar, només has de pensar en carregar-li la bateria. Ja veieu: gossos elèctrics pels androides nipons...

Aquesta d'aquí sobre és la imatge de la pel·lícula Blade Runner que ens va venir el cap el primer dia a Tokyo (28/07), quan vam anar a parar a Shinbashi i vam veure això:



Shinbashi és una animada plaça situada a tocar de Ginza (el barri més pijo) i hi vam arribar tot caminant des del nostre hotel, el Shiba Park. A Shinbashi s'hi havia concentrat una bona colla de gent -moltíssims oficinistes solitaris i algunes persones grans, sobretot- per escoltar una mena de concert en directe que feien des del primer pis de l'edifici de la gran pantalla, per on òbviament oferien imatges en directe de l'actuació. La majoria de cantants eren noies joves vestides amb kimono que cantaven cançons de tipus folclòric (una mena de "canción ligera española", però en japonès, per entendre'ns).



Aquestes cançons japoneses es confonien amb el soroll del tren elevat que atravessa la plaça i la megafonia que anuncia les properes parades en aquesta important estació. La veu sortia d'algun lloc indefinit per sobre nostre, aclaparats encara per aquest primer impacte de les llums de neó, la música, els trens, la gent...

Modernitat i tradició. Si, és un tòpic cert. A Japó modernitat i tradició es donen la mà en una exemplar i armoniosa modalitat de convivència. Un exemple molt habitual a Tokyo: les noies (i nois) vestides amb la yukata, el kimono tradicional d’estiu, i amb el mòbil d’última generació a la mà. Les iaies japoneses també el porten, el mòbil, a la mà.

Ahir, en el mateix moment en què Japó i el món sencer recordava l'explosió de la bomba atòmica d'Hiroshima, nosaltres volavem pel mateix cel que fa 60 anys va quedar tacat per un núvol fosc i mortal. Però ahir, a 11 mil metres d'alçada, el sol brillava i el cel era d'un blau intens, i a sota nostre no quedava cap rastre de destrucció, sinó un clam de ressò mundial a favor de la pau. I amb aquesta última imatge del cel japonès, que d'alguna manera ens va commoure, vam posar fi al nostre viatge per la illa del Sol Naixent. Ara tornem a ser a casa, a l'Espai Isidor, exhaustos però molt satisfets, tristos perquè s'ha acabat l'aventura però amb mil imatges que conservem a la retina. Encara aclaparats per les experiències viscudes intentem tocar de nou de peus a terra, recapitular i organitzar les idees per poder compartir-les ara amb tots vosaltres...