Al país del sol naixent, el sol matina tant que per la tarda de seguida es fa fosc, fins i tot a l'estiu. Per això, encara que només eren quarts de set quan vam decidir visitar el temple de Fushimi Inari, quan hi vam arribar ja era negra nit. I aquest factor va contribuir a fer molt especial la visita a aquest temple shintoista la principal peculiaritat del qual és la seva impressionant avinguda de torii.



Les portes torii habitualment donen accés als temple shintoistes però a Fushimi són també elements votius pagats per empreses i particulars per demanar prosperitat pels seus negocis (si us fixeu en les fotos, les lletres negres gravades a les torii corresponen als noms d'aquells que les han pagat com a ofrena al temple). I a Fushimi n'hi ha tantes que totes juntes dibuixen un camí cobert que s'enfila fins a 4 quilòmetres muntanya amunt enmig d'un bosc frondós. En alguna de les mil guies que vam consultar abans d'anar al Japó asseguraven que Fushimi era una experiència inoblidable, i nosaltres, aventurers de mena, no ens la vam voler perdre. I en una tarda solitària d'agost, i quan ja era ben fosc, us asseguro que per nosaltres realment aquesta va ser The Ultimate Torii Experience.



Però comencem pel començament. El temple de Fushimi Inari no és un destí excessivament turístic a Kyoto perquè obliga a desplaçar-te bastant del centre històric. S'ha d'agafar un tren especial fins a l'estació d'Inari, que està a uns 20 minuts ben bons del centre-centre, o sigui que hi has de voler anar expressament. Això si, només sortir de l'estació ja topes amb la torii "oficial", la que anuncia l'entrada a Fushimi i que fa pensar molt poc en la renglera de portes taronjades que trobaràs al darrera d'aquest característic temple shintoísta.



Fushimi és un dels temples shintoistes més famosos consagrats a les Inari, deitats (Kami) de l'arròs i del sake. Un dels símbols que s'associen a aquestes deïtats són les guineus, o kitsune, que presideixen el temple i donen també la benvinguda al visitant.



D'entrada, vam observar com la ocasional població autòctona que passava pel temple feia els rituals de rigor: moneda, toc de picarol gegant, dos cops de mans i oració al kami. I també vam aprofitar per mirar pels entorns del temple, on vam trobar coses curioses com aquesta figura de cavall.



The Ultimate Torii Experience va començar poc després, quan aquí els dos valents, més sols que la una i a les fosques, vam decidir entrar en el laberint de portes ataronjades.



Vam avançar alegrement uns metres, seguint el camí de portes i deturant-nos els minitemplets i racons plens de toriis versió pocket que apareixien de tant en tant. Però l'entusiasme es va anar transformant en un terror paralitzador quan ens vam veure atrapats en la foscor, entre tanta porta i amb el soroll de fons del bosc nocturn (the creatures of the night, what a sweet music they make, que deia en Dracula).



I ens semblava que en qualsevol moment un kami del bosc o una de les kitsunes de pedra detectaria el nostre pànic, es faria real i ens començaria a perseguir proferint udols monstruosos.



I quan semblava que la cosa no podia ser pitjor, van aparèixer les bifurcacions...



En aquell moment vam organitzar un comité de crisi, vam acordar que l'excursió de quatre quilòmetres sota les torii devia ser més agradable de dia i vam recular -morts de por- fins arribar a l'edifici central del temple, on ens vam refer de l'ensurt.

Mentre reposavem, asseguts a les escales, vam veure desfilar com un mini exèrcit, en fila índia i deixant un metre i mig de distància entre un i altre, a una curiosa família de japonesos (pare, mare, fill, filla). També vam riure amb un nen petit que intentava repetir el ritual shinto de la seva mare i que li feia festes a les kitsune de pedra. I també vam veure passar algun japonès solitari que s'empassava el laberint de toriis. I tot i que vam passar una llarguíssima estona asseguts a l'escala del temple, reposant totes les emocions del dia i la nit, al japonès empassat per les torii no el vam pas veure sortir...

Uns mesos després, el santuari de Fushimi Inari ha reaparegut a les nostres vides, en un bonic pla de la pel·lícula Memorias de una geisha.



I no sembla un lloc tan terrorífic, després de tot...

Un entretingut passeig ens porta des de les rodalies (nanzenji) fins a la gran tori del santuari Heian (Heianjingu). Podem observar com es viu a l'extrarradi de Kyoto (sembla que gens malament, la veritat). Veiem petits templets shinto funcionals, un parc enorme que inclou el museu d'art contemporani de la ciutat i, una mica més endavant... La gran torii vermella (només cal fixar-se en la mida dels autobusos per entendre l'escala).



(per cert les japoneses perdudes en l'anterior post, com nosaltres, també han arribat fins aquí)



Heian va ser contruït el 1895 per celebrar els 1100 anys (ara ja són 1200!!!) des de la fundació de la ciutat de Kyoto. Tot és enorme i, sens dubte, destaca el seu llampant color vermell. Tot, repeteixo, TOT és d'un color vermell que pot arribar a fer mal a la vista. Heian és el segon santuari shintoista més important de la ciutat després de Yasaka.



Com que hem arribat 15 minuts abans del tancament fem una ràpida pregària mental al kamii inari per tal que ens deixin passar. La veritat és que ens colem, intentant que el vigilant no se n'adoni. De fet se n'adona però ens deixa passar (els kyotencs són més amables!). El problema d'arribar tard és que els jardins que envolten el temple ja estan tancats.

Però per nosaltres és molt important accedir a aquest santuari (no, no, encara no som shintoistes!!!). Aquí ens espera una cita cinèfila. Hem vingut a Heian per localitzar el desig que Scarlett Johanson deixa nuat a un arbre a LOST IN TRANSLATION. Sembla que, finalment, aconseguim la nostra fita:



Sempre és divertit viatjar a la recerca de llocs mítics cinematogràfics. Aquest és especialment significatiu perquè, durant el nostre recorregut per la ciutat, comencem a entendre el que la protagonista del film busca, el motiu pel qual el visita.



Heianjingu és un bon lloc (quina llàstima no poder veure els jardins) per celebrar tota mena de cerimonies, com per exemple bodes (ens hem permès citar, un altre cop més, LOST IN TRANSLATION).

Un cop finalitzat l'inspirador passeig pels jardins de Ginkakuji comença un no menys fascinant recorregut pel Passeig del filòsof o Camí de la filosofia (segons la guia). Tetsugaku no michi, com el coneixen els japonesos, és un preciós camí vorejat per un canal, tot farcit de sakures, que uneix els temples de Ginkakuji i de Nanzenji.Però abans d'endinsar-nos-hi calia preparar-se el cos: a una de les nombroses paradetes a l'entrada del camí ens comprem uns farcellets de plàtan i canyella i uns deliciosos batuts de meló i maduixa.



Aquest camí era el preferit per reflexionar del filòsof Kitaro Nishida, fundador de l'escola de pensament de Kyoto. No hi cap dubte que el Camí de la filosofia és un bon lloc per meditar. Primer perquè no hi ha ningú. Els turistes semblen haver desaparegut, perquè les rutes turístiques s'acaben al temple de plata i continuen fins els santuari Heian (del que ja parlarem més endavant). I segon perquè la caminadeta de mitja hora llaaaarga pot fer enrera fins els més valents després de portar mig dia de visita per la ciutat.

Nosaltres decidim fer aquest recorregut perquè, seguint els consells d'una guia, no cal visitar tots els temples de la ciutat i val la pena descobrir altres racons. De cop i volta (un cop més) la trepidància, en aquest cas turística, dóna pas a la pau i la tranquil·litat. Passegem i païm tots els esdeveniments del dia. Encara tenim present les lluentors del pavelló daurat, l'impacte del misteri de les 15 roques de Ryoanji, el monjo budista cantaire i els seus jardins zen de Daisen-in... realment Kyoto és magnífic!

L'estiu de Kyoto és d'un verd intens. Tot passejant vora el canal pel qual el filòsof Nishida divagava, comencem a imaginar la natura a la tardor amb les fulles dels aurons d'un vermell intens, la blanca neu de l'hivern cobrint el camí o la primavera amb les flors roses dels cirerers que ara ens estan regalant els ulls amb el verd esclatant de les seves fulles.



De la ruta surten nombrosos camins que porten a temples shintoistes i budistes (nosaltres continuem amb l'abstinència) però també ens permet tafanejar a travès de les finestres i reixes d'algunes cases que es troben a tot el recorregut. Observem els porxos d'entrada, les decoracions i, fins i tot, els amulets que posen a les entrades. Fotografiem un Tanuki (mapache en castellà) que trobem en una d'elles.

El camí és llarg i relaxant. Quan arribem Nanzenji estan tancant. Llástima perquè tothom recomanava el seu jardí zen! En una altra ocasió serà... Decidim entretenir-nos mirant un petit temple dedicat als porcs senglars.



Abandonem el Passeig del Filòsof i tornem a la civilització.



Ens costa una mica orientar-nos amb el plànol. Preguntem a unes noies japoneses com tornar a Kyoto (al centre, és clar), però elles estan més perdudes que nosaltres. Optem per tornar a peu i, descobrim divertits, que elles, contradient-se amb les seves indicacions, també han optat per seguir-nos a nosaltres... A vegades costa una mica entendre aquests japonesos!!!



Comença a enfosquir a Kyoto i encara ens quedem moltes experiències per viure i moltes meravelles per veure.

La lògica turística ens fa fer un salt del Pabelló daurat al Pabelló Platejat, però contra el que un podria pensar, els dos temples no estan un al costat de l'altre com els medallistes olímpics en el podi, sinó que obliguen a traslladar-se d'una punta a l'altra de Kyoto. Nosaltres, després d'un dinar basat en el clàssic plat de sopa i pasta japonesa, travessem la ciutat en bus, perquè entendre el metro de Kyoto no és que sigui difícil, és que és totalment impossible. Això si, a l'autobús comprovem que la capacitat dels nipons de dormir als transports públics no es limita únicament al metro. I després d'una estona ben bona d'excursió pel centre de Kyoto, arribem a Ginkakuji.

Recordeu que a propòsit del barri de Ginza vam explicar que el terme Gin significa "plata". Ginkakuji és el nom comú que els japonesos li donen a Jishoji, un temple que pertany a l'escola Shokoku de la secta budista del Rinzai Zen. De fet, inicialment no era un temple sinó que era el refugi de muntanya del shogun Ashikaga Yoshimasa, que va ser el propulsor d'un cert renaixement artístic que es va batejar amb el nom de Higashiyama. En Yoshimasa, a més, era el net d'Ashikaga Yoshimitsu, que va ser el constructor de Kinkakuji. Una mica picat per la iniciativa del seu avi, Yoshimasa va decidir l'any 1482 construir ell també un pabelló. Perquè no fós exactament igual va decidir que enlloc de recobrir-lo d'or, el seu seria de plata. Però abans que pogués fer realitat el seu projecte va tenir lloc la guerra Onin, i com totes les guerres, va deixar el personal en la ruina. I de la plata de Ginkakuji va quedar només el nom...



Ara, aixó si, el Pabelló de Plata és un notable exemple de temple antic situat en un marc incomparable en plena natura, domesticada segons l'exquisida manera de fer dels japonesos. Al temple s'hi accedeix per un bonic camí que travessa un jardí de sorra blanca decorat amb espectaculars figures geomètriques fetes també de sorra. I un cop vist l'edifici, el passeig continua entre els frondosos boscos que enmarquen el pabelló. Com que nosaltres ho visitem a l'agost, els arbres tenyeixen l'entorn d'un intens verd brillant, i la seva contemplació ens suggereix que l'autèntica plata de Ginkakuji es troba en els seus arbres i les seves plantes.



No ens en vam poder estar: ens vam emportar de record una de les característiques fulles dels aurons, aquelles que a la tardor es tenyeixen d'un vermell intens.



Ara aquestes fulles d'auró ens permeten rememorar la bellesa de la plata verda de Ginkakuji.