Els ramen, concebuts com a pasta ràpida, es van inventar, com ja vam explicar, a Yokohama. Però no impedeix que en un dels futuristes carrers d'Osaka, trobem nombroses paradetes especialitzades en aquest tipus de pasta. La més espectacular que vam trobar va ser aquesta prop de Dotonbori, presidida per un enorme drac.



L'idea de la botiga és bastant similar a la d'un Fast-food demanes com vols la pasta, quines peces de carn et venen de gust i, apa, a esperar que t'ho preparin. Després hi pots afegir tota mena de complements com salses picants, cebes... Tot per completar el plat al teu gust.



Per cert... Molt a prop d'un d'aquest pasta-ràpida-del-drac vam trobar el cinema que sortia a la pel·lícula Kid's Return de Takeshi Kitano.

El Canal Dotonbori viu el seu moment culminant quan passa per sota del pont Ebisu (Ebisubashi), un nom que té el seu origen en el déu dels pescadors.

El panorama és espectacular, al·lucinant.
El pont és travessat per milers de persones cada minut (tot i la seva petita mida). Un riu humà de japonesos feliços i ociosos que gaudeixen del panorama. Parets senceres plenes de llums de tots els colors anunciant des de la xocolata Gliko (molt popular) fins el musical del Rei Lleó. Llumns, neons i publicitat per aquest remake de Las vegas. 360º d'emocions non-stop!!!



Les aigües del canal són una de les més contaminades del món, però també el lloc preferit pels habitants d'Osaka per celebrar els triomfs de l'equip nacional de futbol. Fins a 5000 persones han arribat a capbussar-se alhora....

Els carrers adjacents també són un prodigi lumínic que combina a la perfecció amb les grans pantalles que vomiten des de videoclips fins anuncis de tota mena. Mentrestant el riu humà és imparable. Música, diàlegs, un equip urbà conscientciat que s'encarrega de la neteja de pont, un equip de la tele retratant l'anunci de la xocolata. Qui vol més espectacle. Tornem a seure per gaudir de l'aventura.

Els okonomiyakisón un altre dels plaers gastronómics ràpids d'Osaka. Es tracta d'una mena de truita japonesa de verdures. Però també, segons com, fa pensar en una crêpe (per la pasta)i una pizza (pel farciment).
En teoria, els okonomiyaki tal com el seu nom indica és un platet que te'l pots fer al gust. Però com que allà encara no ho sabíem vam deixar que el cuiner fes.
Sobre la pasta hi pots afegir des de salsa Okonomiyaki, fins mahonesa (de soja?), les arxipresents làmines de bonítol, algues (nori) o gingebre... I suposem que moltes altres coses més donat la versatilitat del producte.

Benvinguts dotonbori, el carrer on l'espectacle és el menjar!!!



Osaka es reinventa, un cop més, arribada la nit. Els grisos i desgastats carrers de la ciutat brillen amb milers de colors. I res millor que visitar el famos carrer dotonbori, un paradís culinari osakès. Es tracta d'un allargat carrer paral·lel al canal del mateix nom que està travessat per un dels ponts més famosos de la ciutat, l'Ebisu. A l'altre costat del carrer, l'espectacle total, una quadrícula de carrers coberts per un porxo on es pot menjar ramens, takoyakis, okonomiyakis o altres especialitats de la gastronomia japonesa o bé, comprar tota mena de records cutre-turistics.



Un dels menjars més típics del carrer, pel que cal entaular-se i no tenir pressa, és el cranc. N'hi ha nombrosos restaurants que ofereixen, cuin a de totes les formes possibles, aquest producte. És fàcil saber on trobar-los... Ho endevineu?
(només cal que mireu les fotos del restaurant Kani Doraku i el seu frontó)



A mig carrer es pot trobar un dels elements més reproduits al merchandasing de les botigues d'Osaka. Es tracta del pallasso de Kuidaore que, segons ens informa la guia, significa menjar fins caure reventat, una habilitat especial dels habitants d'osaka. I és que no hem d'oblidar que a aquesta ciutat no dominen ni la pressa ni la trepidància de Tòkyo. Bé, doncs, a menjar i a veure!!!



Una altra de les coses entretingudes per fer a l'hora de sopar, és observar l'actitud dels vianants. Aquests carrers semblen, una mica, els principals de ciutats com Calella o Lloret de MAr. Japonesos de totes les parts del país, gent tranquil·la, reposada, alegre... tots a punt per menjar fins reventar. Unes hores més tard descobrirem aquest mateix personal una mica més alimentats i, molts d'ells, una mica més borratxos, agafats, cantant i altres símptomes inesperats en aquest Japó que estem intentant conéixer una mica més.

Una de les formes se subsistència alimentària a Osaka consisteix en la ingestió de takoyakis. Sabíem que tembé en podríem trobar a Tokyo però aquí la cosa arriba a nivells olímpics.

Hi ha moltíssimes botiguetes presidides per un pop (tako) que vénen aquesta mena de bunyols farcits. Tots els comerços tenen una mena de planxa-ouera on el cuiner col·loca una mica de pasta i un trosset d'octòpode. Després, un cop fet per un costat (ja sabem que els cercles no en tenen de costats, és per dir-ho d'alguna manera!!!) tomba el takoyaki per l'altre. Després es munta en una mena de plat de cartró i es cobreix amb una mena de salsa barbacoa i uns làmines primíssimes (quasi transparents) de bonítol.



Tota una experiència menjar takoyakis al mig del "parc temàtic gastronòmic" que forma la zona de Dotonbori. La gent fa cua per comprar tres boletes "pringoses" farcides d'un tentacle quasi cru...

El popular castell d'Osaka (Osaka-jo) és una de les atraccions de la ciutat. Tot i haver estat reconstruit al llarg del segle XX, data de 1575 de l'època de la reunificaicó del país.
La veritat és que si no s'ha vist cap castell històric (com per exemple el de Nagoya o el d'Himeji, cèlebre per sortir a algunes pel·lícules de Kurosawa) l'estructura no deixa de sorprendre. Els castells "a la japonesa" són molt diferents als europeus. El conjunt sembla una enorme torre que creix de forma piramidal destacant, per sobre de tot, l'enorme i altíssima base de pedra sobre la que s'enlaira la construcció.
Els exèrxits invasors, en cas de superar les altes muralles que envolten el castell a un radi de 100 i 200 metres (dobles muralles) ho teniem difícil per escalar una enorme paret vcertical que no tenia cap entrada.



El castell és i el seu recinte amurallat són, ara, un bonic parc ple de turistes i on s'orgnitzenb actes de tota mena. Nosaltres vam visitar la ciutat tot just abans d'una mena de festival musical d'estiu per adolescents i vam poder comprovar tota la infrastructura de l'event.
Encara que l'interior del castell és completament nou i no permet conéixer com estaven distribuïdes les seves dependències, val la pena visitar-lo perquè hi han instal·lat un museu d'història de la ciutat amb mapes, il·lustracions i documents reals d'èpoques remotes que són molt interessants. També hi ha armes i alguns invents. Un conjunt d'andròmines que fan entretinguda la visita.



Però també és interessant pujar a dalt de tot per gaudir de les esplèndides vistes de la ciutat. Descobrireu que és l'únic moment en que contempleu Osaka sencera i no un conjunt de nuclis connectats a travès de la línia del metro (inconnexos per la ment del turista!).
Encara una mica desorientats, descobrim zones com Namba, Umeda o la coneguda Jitenno. El panorama és espectacular: inmmensos gratacels, grans zones residencials, enormes estructures de pavellons esportius, parcs... Quin vertígen!!!



A cadascuna de les cantonades de les teulades principals hi podem veure un peix daurat, una mena de carpa protectora de la construcció que fa, aproximadament, tres metres d'alçada...

El viatge als passats anys 70 comença Shin Sekai. Passat el "susto" dels budes necròfils, arribem a una zona tremendament desfasada i desnaturalitzada. Es tracta del barri de Shin Sekai que significa, segons les guies, el Nou Món Meravellós. Edificis de ciment gris, brossa i decadents botigues i paradetes situades al voltant d'una gran torre de ferro.
Es tracta de la torre Tsutenkaku, que va ser construida als anys 50, una època en la que era la més alta de Japó i del continent. Ara el més estimulant que es pot fer al seu peu és menjar unes boletes de pop (deixarem les alçades per més endavant!!!)



Per ser sincers, és mitja tarda i intuïm que la zona deu tenir més marxeta cap a la nit. Shin Seklai sembla, de nou, el gran triomf de les compres i les llums de neó (aquí descobrim com són els carrers de Blade runner de dia, quan el protagonista fa la migdiada!). Els carrers adjacents a la torre estan plens de botiguetes, bars i restaurants. Però també hi podem trobar un petit parc d'atraccions (Festivalgate) en el que destaca una muntanya russa percebuda entre els edificis més alts.



Shin Sekai és un barri popular. Com comprovarem que és una tònica general a Osaka, aquí les dues activitats principals són les compres i el menjar de tota mena de platets al carrer i als milers de restaurants distribuïts per tota la ciutat.
Un passeig per la zona és entre curiòs i extravagant. Un cambrer ens confon per portuguesos i intenta que passem dins del seu bar, els iaius japonesos juguen al go a nombrosos establiments, decoracions de fanalets i flors de plàstic guarneixen cada encreuament, cada carrer. Més enllà veiem el pas alçat de les vies del metro.... però no hi havia una muntanya russa per aquí?



Però el que més destaca als carrers de Shin Sekai és la gran presència de fanalets amb forma de peix globus, n'hi ha tents que s'ha generat una espontània competencia per veure qui el fa més gran (com el de la foto que quasi ocupa tot un encreuament).
El fugu (peix globus) és una de les especialitats culinàries del barri i, per extensió, d'Osaka. També és un animal carregat de verí i per tant la seva ingestió és molt arriscada (però risc és el que sobra aquesta ciutat, seu dels yakuzas!!!). Però tranquils que hi ha uns cuiners especialitzats (amb títol, eh!) en buidar de verí totes les vísceres del peixet i en preparar-lo de moltes maneres. Nosaltres, però, vam decidir no tastar-lo.

Després de l'atabalament de la recerca i localització de l'hotel (una mica més i ens traslladem a la veïna ciutat de Kobe!!!). Arriba el moment de moure'ns per Osaka i descobrir el que la ciutat ens pot oferir.



Donat que ja intuïm que Osaka és una ciutat moderna, decidim anar a recuperar el seu passat visitant el temple de Shitenno-ji. Després d'agafar l'embolicat metro sortim per una parada situada al bellmig d'uns grans magatzems. Quan, finalment, trobem la sortida ens posem a caminar per un barri popular fins arribar al temple. És un dels més antics del Japó però no conserva cap edifici original, excepte la gran torii d'entrada que data de l'any 1294. No està malament. La zona, realment, és molt popular. Hi ha famílies passejant, sembla que acaben de tancar una mena de fireta.



Sortim en direcció cap el temple Isshin. Una barreja d'arquitectura moderna i antiga on destaquan, amb un cert morbo, una capelleta amb unes estàtues de Buda confeccionades amb cendra de morts.
No hi ha dubte que el barri de Tennoji és bastant tranquil. A banda del trànsit res ens fa pensar en els gratacels que veurem més endavant a altres zones de la vila. Ni rastre d'ells. Per aquí tot són cases particulars, edificis dormitori i algun que altre templet a peu del carrer.



Però prop d'aquí tindrem aviat una curiosa sorpresa.

Osaka és una ciutat més propera. Per aquest motiu vam poder passejar per barris més humils i conéixer com viu la gent japonesa "del carrer".

Prop del barri dels koreans (que no vam acabar de trobar, tot sigui dit) hi ha unes estretes i entortolligades galeries en les que pots trobar tota mena d'imitacions barates des d'ulleres Ray Ban a samarretes Armani.

Per aquests carrers també hi ha innombrables restaurants i patchinkos. Atrets per la forta música d'un d'aquests paradissos de l'entreteniment descobrint un tot a 100 yens i un super. Així els usuaris poden jugar al seu joc preferir i després acabar de fer les compres. Després de comprovar que els "tot a 100" el que sigui són similars ens deixem seduir per les promeses d'un super japonès. Hi trobem de tot en alimentació i neteja. Arribem a la conclusió que estan ben servits.

Però dos descobriments seran els que més ens captivaran. Investigan l'amplia secció de llaminadures trobem els genuïns dorayakis que menjava en Doraemon, no els que ens venen per aquí més petits i plastificats. Aquests dorayakis si que són purament menjar-brossa-industrial... Però un segon descobriment ens descol·loca: A Japó tenen kitkat de xocolata blanca! Brutal... Cal que ens comprem una mostra de cada.
Bon profit.

Després de les experiències de la megatòkyo i la tradicional Kyoto, esperàvem ben poca cosa d'Osaka. Doncs la ciutat, eclipsada per la seva proximitat a Kyoto, té els seus atractius. Per un costat tenim el gran caos arquitectònic. Edificis moderns al costat de petites casetes, temples, ponts, botigues, castells, cementiris, nòries i gratacels formen un gran conjunt que costa d'assimilar.

Sobretot quan recorres la ciutat més pel metro que per l'exterior. Perque el que més recordes a la tornada és que t'has passat mitja visita al metro, desorientat. Vam visitar el barri Koreà les zones comercials de Dotombori, Namba i Umeda, l'aquari, el barri de l'electrònica Den Den Town... però som incapaços de col·locar-los en un mapa. I mira que ho hem intentat amb el google-earth.



Però, a més, Osaka té un encant especial. És la cutretecnomodernitat, és una de les ciutats preferides pel turisme interior. Una mena de Torremolinos entrecreuat amb Lloret. Tot està com antiquat i decadent. El paradís dels patchinkos i el menjar (al que li dedicarem un altre post). Per la nit pots passejar per un dels carrers més il·luminats del món, menjar cranc cuinat de mil·lers de formes, pujar en una de les nombroses nòries i, ja entrada la nit, mirar com s'emborratxen els salaryman. És divertit veure com a Osaka, una mica beguts, s'agafan entre ells com si fossin amics de tota la vida.

Com que hi ha tants canals que s'han d'omplir de continguts, et trobes els mítics equips de la televisió japonesa A TOT ARREU!!!!!!

Per exemple, a Tsukiji:



... o a Harajuku, faltaria més...



Fins i tot a Osaka, al pont Ebisu...

Aquesta, diuen (tampoc es pot dir que ho haguem comprovat estrictament) és la porta més gran d'aquest estil de tot el Japó. És la Sanmon (mon=porta) i dóna accés a un altre dels preciosos temples de Kyoto, Chion-in. La super-mega-mon va ser construida per proclamar la supremacia de la secta budista Jodo, que té la seva seu curiosament en aquest temple el qual, impactats per la porta, no vam pensar en retratar. Us haureu de conformar amb les fotos de la mon, des de diverses perspectives.



El complex de temples de Chion-in ens depara una altra sorpresa: la supercampana, que vés per on, també és la més gran del país (Pesa 74 tones i només la toquen un cop a l'any, és clar, perquè deu costar de moure).

I per si tot això fós poc, a l'interior de Chion-in, el dia que hi vam anar (04/08/05), hi vam enxampar una autèntica cerimònia budista. Ens vam asseure descalços de genolls com si fossim japonesos de tota la vida i la vam observar detingudament. ELs monjos recitaven sutres o mantres (no sabria dir) i de tant en tant, un s'aixecava, deia un nom i una persona d'entre els assistens s'aixecava i oferia una ofrena. Lamentablement no enteniem res de la cerimònia, però tot i això els cants dels monjos van aconseguir hipnotitzar-nos i fascinar-nos una bona estona...

I aquest va ser, finalment, el darrer record que ens vam emportar de Kyoto. Perquè la nostra següent parada per terres nipones va ser l'entranyable i inefable ciutat d'Osaka.

Fushimi, Heian, els palaus d'or i plata, els jardins Zen, els camins per filosofar... Quina diferència entre Tòkyo i Kyoto. Tan oposades com les síl·labes que formen els seus noms.

El tercer dia a Kyoto comença molt a prop del nostre hotel ja que visitem el veí castell de Nijo (Nijojo, d'ara en endavant). Es tracta d'un delicat palau envoltat per unes potents muralles. Res a veure amb el tradicional i potent estil de castell japonés que podrem veure més endavant a Osaka.

L'edificació principal data del 1603, l'època d'esplendor del shogun Ieyasu Tokugawa, període del que ja havíem pogut admirar a Tokyo alguna edificació. Un cop superar l'impacte dels poderosos murs massissos de més de 10 metres d'alçada arribem a una gran plaça, senzilla i ordenadament japonesa. Són les 9 del matí, només hi ha 5 japonesos i 2 occidentals (nosaltres).

Busquem la porta d'entrada.

La gran Porta Karamon.



És, segons la guia, una porta amb forta influència xinesa que es pot apreciar, essencialment, a l'hastial ondulat del llindar. Impressiona passar-hi per sota.



Arribem a un nou pati "dur" presidit per l'edifici principal del palau. Les portes s'obren a les 9:20 hores. Decidim esperar. El mateix fa la família ja ponesa. A les 9:20 ja estem tots preparats per entrar però les enormes portes de fusta no s'obren de cap manera. A les 9:22 una de les japoneses no pot més i comença a picar. Ens obren. Ens descalcem i comencem una fascinant visita a un de les més belles construccions que hem pogut veure mai. Un viatge a una altra època, quan Kyoto era la capital del país.



L'edifici està construit amb fusta i profusament decorat amb talles de tota mena d'animals, reals o imaginaris (a l'estil dels que no vam poder veure a Nikko). Les finestres i portes estan formades per requadres de paper que, curosament, cal renovar periòdicament. Els terres... bé del terra parlarem dintre d'unes línies.

El palau es conserva en perfecte estat. Cada estança, passadís o habitació encara conté unes meravelloses pintures en negre sobre or puntejades de verd, blanc o vermell. Pertanyen als artistes de l'escola Kano de pintura, una família de samuráis de classe baixa que es van especialitzar en la creació de paisatges a l'estil xinès (que com ja hem dit estava de moda per aquella època, el que són les coses!!!). Caldria destacar les planxes dels cirerers, pins i, principalment, les dels tigres. Les més impressionants de tota la visita.




La gràcia dels restauradors/conservadors de Nijojo és que han col·locat maniquís que representen el shogun, el seu seguici i tota la cort. Per un moment ens oblidem que som ninos i assistim a un cerimonial a la sala de recepcions; més tard ens relaxem a les dependències de l'emperador.



L'únic problema és que ja s'ha començat a omplir de turistes japonesos disciplinats que no estan més de 5 minuts a cada sala (el temps que dura l'explicació gratuita que fa una màquina situada a cada habitació).

Deixem passar els grups nombrosos per gaudir d'una de les atracción del Nijojo (que traduit significa el castell número 2). Ni més ni més que el seu popular sistema d'alarma, més conegut amb el poètic nom de "terra del rossinyol". Sembla difícil de creure però és veritat. Pels passadissos més propers a les estances del Shogun és impossible caminar sense sentir una mena de refilet. Fas una passa i sents l'ocellet, una altra i una altra i el terra vinga a cantar. Suau, molt suau, però suficient per se enxampat robant o conspirant contra el govern. L'alarma es dispara i ja has begut oli!
És divertit observar les cares dels que descobreixen aquest "terra del rossinyol" per primer cop. Tothom prova de caminar de puntetes, fent saltironets o bé s'està quiet. Obervant què passa. I sempre passa que, trepitgis on trepitgis, toquis la fusta que més ràbia et faci, o no, canta el maleït ocell. Una alarma ben ecològica del segle XVII.



Fem el "tour" de l'interior del castell, recuperem el caçat i ens proposem descobrir els jardins. No són cap meravella, n'hem vistos de millors. Però estan tan ben cuidats!!!



La ruta, a partir d'aquí està molt pautada. Hem de seguir un camí concret que ens porta per altres edificis secundaris en els que trobem a faltar el terra cantaire.



Un dels darrers segments dels jardins, llegim a la guia, és ric per la seva gran col·lecció de roques decoratives... Però nosaltres ja tenim de decidit quins records ens emportarem del castell número 2.

Al país del sol naixent, el sol matina tant que per la tarda de seguida es fa fosc, fins i tot a l'estiu. Per això, encara que només eren quarts de set quan vam decidir visitar el temple de Fushimi Inari, quan hi vam arribar ja era negra nit. I aquest factor va contribuir a fer molt especial la visita a aquest temple shintoista la principal peculiaritat del qual és la seva impressionant avinguda de torii.



Les portes torii habitualment donen accés als temple shintoistes però a Fushimi són també elements votius pagats per empreses i particulars per demanar prosperitat pels seus negocis (si us fixeu en les fotos, les lletres negres gravades a les torii corresponen als noms d'aquells que les han pagat com a ofrena al temple). I a Fushimi n'hi ha tantes que totes juntes dibuixen un camí cobert que s'enfila fins a 4 quilòmetres muntanya amunt enmig d'un bosc frondós. En alguna de les mil guies que vam consultar abans d'anar al Japó asseguraven que Fushimi era una experiència inoblidable, i nosaltres, aventurers de mena, no ens la vam voler perdre. I en una tarda solitària d'agost, i quan ja era ben fosc, us asseguro que per nosaltres realment aquesta va ser The Ultimate Torii Experience.



Però comencem pel començament. El temple de Fushimi Inari no és un destí excessivament turístic a Kyoto perquè obliga a desplaçar-te bastant del centre històric. S'ha d'agafar un tren especial fins a l'estació d'Inari, que està a uns 20 minuts ben bons del centre-centre, o sigui que hi has de voler anar expressament. Això si, només sortir de l'estació ja topes amb la torii "oficial", la que anuncia l'entrada a Fushimi i que fa pensar molt poc en la renglera de portes taronjades que trobaràs al darrera d'aquest característic temple shintoísta.



Fushimi és un dels temples shintoistes més famosos consagrats a les Inari, deitats (Kami) de l'arròs i del sake. Un dels símbols que s'associen a aquestes deïtats són les guineus, o kitsune, que presideixen el temple i donen també la benvinguda al visitant.



D'entrada, vam observar com la ocasional població autòctona que passava pel temple feia els rituals de rigor: moneda, toc de picarol gegant, dos cops de mans i oració al kami. I també vam aprofitar per mirar pels entorns del temple, on vam trobar coses curioses com aquesta figura de cavall.



The Ultimate Torii Experience va començar poc després, quan aquí els dos valents, més sols que la una i a les fosques, vam decidir entrar en el laberint de portes ataronjades.



Vam avançar alegrement uns metres, seguint el camí de portes i deturant-nos els minitemplets i racons plens de toriis versió pocket que apareixien de tant en tant. Però l'entusiasme es va anar transformant en un terror paralitzador quan ens vam veure atrapats en la foscor, entre tanta porta i amb el soroll de fons del bosc nocturn (the creatures of the night, what a sweet music they make, que deia en Dracula).



I ens semblava que en qualsevol moment un kami del bosc o una de les kitsunes de pedra detectaria el nostre pànic, es faria real i ens començaria a perseguir proferint udols monstruosos.



I quan semblava que la cosa no podia ser pitjor, van aparèixer les bifurcacions...



En aquell moment vam organitzar un comité de crisi, vam acordar que l'excursió de quatre quilòmetres sota les torii devia ser més agradable de dia i vam recular -morts de por- fins arribar a l'edifici central del temple, on ens vam refer de l'ensurt.

Mentre reposavem, asseguts a les escales, vam veure desfilar com un mini exèrcit, en fila índia i deixant un metre i mig de distància entre un i altre, a una curiosa família de japonesos (pare, mare, fill, filla). També vam riure amb un nen petit que intentava repetir el ritual shinto de la seva mare i que li feia festes a les kitsune de pedra. I també vam veure passar algun japonès solitari que s'empassava el laberint de toriis. I tot i que vam passar una llarguíssima estona asseguts a l'escala del temple, reposant totes les emocions del dia i la nit, al japonès empassat per les torii no el vam pas veure sortir...

Uns mesos després, el santuari de Fushimi Inari ha reaparegut a les nostres vides, en un bonic pla de la pel·lícula Memorias de una geisha.



I no sembla un lloc tan terrorífic, després de tot...